L’acord entre ERC, Junts, el PSC i els comuns per a modificar la llei de política lingüística en l’article sobre la llengua a l’ensenyament no ha estat ben rebut. De fet, Junts es va despenjar del pacte després d’haver palpat l’opinió pública. Els partidaris del text en valoren el consens que genera, sostenen que apuntala el model d’immersió que ja s’aplicava als centres i que el malestar no és res més que una fogonada alimentada per les xarxes socials. Tanmateix, hem seleccionat veus representatives del moviment que s’ha aixecat en contra d’aquesta modificació, que reconeix per llei el castellà com a llengua d’ús a l’escola. Són persones del món cultural i social que consideren que els partits s’han doblegat a una amenaça judicial. Creuen que la reforma, presentada com una resposta a la sentència del 25% de castellà del TSJC, reforça un model ja existent que no assegura la vehicularitat del català i que en cap cas els tribunals no es donaran per satisfets, amb un redactat que no inclou percentatges.

ÒSCAR ANDREU, comunicador i humorista.“Si l’objectiu del govern independentista amb majoria de vots i escons independentistes era no fer la independència, liquidar la immersió, pactar amb els nacionalistes espanyols i fer uns Jocs Olímpics d’Hivern que no vol ningú, crec que ho estan fent molt bé. Felicitats!”

ÀLEX ARENAS, doctor en física de la Universitat Rovira i Virgili. "Una pregunta, govern: com hem passat de conjugar els verbs insistir, resistir i persistir, a optar per claudicar? Sabeu què vol dir claudicar? Claudicar: 1. Abandonar l’esforç o la resistència en una empresa. 2 Faltar al propi deure o als propis principis."

JOAQUIM ARENAS I SAMPERA, pedagog i impulsor del model d’immersió lingüística. "En aquest moment tan crític per a l’escola catalana cal exigir que la política lingüística del nostre govern sigui clara, ferma i contundent, i que els nostres centres educatius en llurs projectes lingüístics no siguin condicionats ni pel nombre de llengües forasteres que coexisteixen en un entorn escolar, ni per pressions judicials il·legítimes, ni per repressions anunciades. Hem d’estar convençuts que el model és just i equitatiu, i pretén fer possible que tots el alumnes rebin els mateixos instruments per a desenvolupar-se com a ciutadans de ple dret. Si s’ha de fer en castellà el 25% del currículum la immersió és fa impossible perquè s’interferiran els aprenentatges lingüístics i això perjudicarà de ple els alumnes de famílies no catalanoparlants.

MARGARIDA ARITZETA, degana de la Institució de les Lletres Catalanes. “Trobo bé que es faci una llei per a blindar el català, però que el sostre sigui una miqueta més amunt, que no deixem la dignitat pel camí. No sé si estem en condicions de fer-nos forts amb lleis que després ens tomben els jutges, però fer lleis tan estovades que ens tirin pedres a la teulada ho trobo molt trist. Es renuncia molt d’entrada i es dóna per perduda una lluita. És com dir, paciència, siguem realistes i vegem que no podem fer res.”

LETICIA ASENJO, escriptora. “Vaig néixer a Granada l’any 1978 i vaig venir a viure a Barcelona a tres anys. Vaig aprendre a parlar català a l’escola. El català és el que ha fet que em senti i em consideri catalana, i per això és la meva llengua de pensament i de creació. És la llengua que parlo amb els meus fills i això, fonamentalment, és el que ha fet que els meus pares acabin sentint-se integrats en una terra que, d’origen, no és la seva. No es pot fer ni un pas enrere en el model d’immersió lingüística perquè és l’única oportunitat que tenim les persones que venim de fora de tenir una vertadera oportunitat d’integració i de no sentir-nos estrangers a la que serà la nostra terra. I perquè qualsevol país normal i amb autoestima defensa la seva llengua si és que no vol desaparèixer.”

JORDI BADIA I PUJOL, filòleg. "Hi ha normes que només es poden fer sense haver trepitjat mai una aula. Quan entres en un institut qualsevol (no cal que sigui a l’àrea metropolitana), t’adones de seguida que la llengua que necessita protecció, que necessita discriminació positiva, la llengua que recula incessantment, és la llengua del país, el català, aquesta llengua que només es parla als Països Catalans, que només ens té a nosaltres per a garantir-ne el futur. En recula l’ús i en recula la qualitat d’una manera evident. L’estat espanyol no s’aturarà fins que no hagi destruït el català, perquè sap que és la manera de destruir la nació. L’estat espanyol sap què vol i què fa. I nosaltres? Rebel·lem-nos!"

MANEL BARCELÓ, actor. “És una prova més de l’abandonament total d’allò que era el concepte de nació catalana. Amb això, els partits que han pactatassumeixen la integració absoluta de Catalunya i de la cultura catalana subjugada a la cultura espanyola. Com a persona de la meva generació –no vam tenir l’oportunitat d’aprendre el català, hem hagut d’aprendre’l per nosaltres mateixos– i com a integrant de la cultura, que canviï el model per admetre que el castellà passa a ser la primera llengua en tots els àmbits... M’imagino que hi té molt a veure el fet que des del Primer d’Octubre de 2017 l’estat espanyol ha decidit de posar els catalans al seu lloc, allò que els correspon segons ells. Els partits que presumptament ens havien de portar a la independència han assumit el seu rol de gestors de la política catalana en tots els àmbits. I si això hi té a veure o és un pagament que els devem com a poble sotmès als indults, també passa per aquí.”

IOLANDA BATALLÉ, editora i escriptora, directora ONA Pau Claris. “No podem perdre terreny, enlloc, perquè ja n’hem perdut molt els darrers anys. No entenem què passa a les institucions, però el que haurien de treballar perquè puguem viure plenament en català. Sembla que cada vegada més hàgim de demanar perdó per utilitzar la nostra llengua. Em sembla que era Àn- gel Guimerà qui deia que la llengua és el botí més preuat per sotmetre un poble. Doncs això, és tan evident, que no podem perdre terreny.”

GABRIEL BIBILONI, professor de filologia catalana de la Universitat de les Illes Balears. “En una situació d’emergència del català com la que tenim en aquest moment no es pot fer ni una passa enrere amb la llengua. A cada passa enrere que fem seguirà una nova i més decidida en- vestida dels qui la voldrien anihilada. Si no avançar ja és en certa manera retrocedir, com passa amb la llei d’educació de les Illes Balears, retrocedir estrictament ja és de la màxima gravetat, i això és el que passa amb la modificació de la llei de política lingüística de Catalunya, que ara posarà la base legal perquè l’ús de l’espanyol com a llengua vehicular d’ensenyament pugui anar més enllà del 25%. Essent tan precària la situació del català en altres dominis fonamentals, l’escola en català és un instrument indispensable per a la integració de tothom en una sola comunitat, i no ens podem permetre d’anar cap enrere.”

TATXO BENET, empresari i mecenes cultural. “És possible que amb bona voluntat s’hagi buscat un acord que sigui bo per a la pau social a Catalunya. Però és un mal acord per al català. És un retrocés. Cada vegada que l’estat colla, nosaltres afluixem. Però ells no afluixen mai. L’estat, mitjançant un tribunal, imposa el castellà com a llengua vehicular i nosaltres canviem la llei perquè tal cosa sigui possible. Això és un fet. I d’això, se’n pot dir concedir o afluixar. Aquesta nova llei farà que el bilingüisme retrocedeixi a Catalunya, que cada dia serà una comunitat més monolingüe.”

MARIA DEL MAR BONET, cantant. “Defens la immersió lingüística tal com estava d’ençà de fa quaranta anys. O sia, que la llengua vehicular a l’escola ha de ser sempre el català.”

PEREJAUME BORRELL, artista i poeta.“Sento el silenci de la llengua. És eixordador.”

ROSA CALAFAT, professora de filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears. “L’esfera estatalista començà fa una dècada a atacar grollerament la immersió. A qui beneficia aquesta claudicació de bona part del govern de la Generalitat de Catalunya? Als catalans, no!”

DAVID CAÑO, poeta i músic.
“Després de tots els relats i argumentaris autojustificatius de qui dóna suport a la llei del català i castellà, només una pre- gunta: queden protegits o blindats aquells centres que no facin un 25% d’assignatures en castellà? No. Prou de vendre fum, que no som imbècils, Josep Gonzàlez-Cambray. La llei és conseqüència d’una sentència en ferm (sense base jurídica clara) que imposa el 25% d’assignatures en castellà. En comptes de blindar la immersió lingüística i no aplicar la sentència, el que han fet és traspassar la responsabilitat als centres i, a sobre, sense protegir aquells que no compleixin el 25% de la sentència. És a dir, qui vulgui fer més del 25%, ho podrà fer, perquè la llei ho permet, però qui faci menys queda desprotegit i pressionat sota amenaça que li posin denúncia.”

SALVADOR CARDÚS, sociòleg.
“És un altre cas de tret que surt per la culata. El que hauria de ser una resposta astuta als tribunals acaba essent una nova mostra de resignació. I la xarxa –amb una indignació endogàmica– s’encén. Tot plegat, per continuar movent-nos en el pla retòric i sense connexió amb una realitat lingüística escolar que viu al marge d’aquestes reglamentacions. I, per acabar-ho d’adobar, amb una política comunicativa nefasta. Tot molt decebedor.”

TERESA CASALS, filòloga i Premi Martí Gasull i Roig l’any 2019 que atorga la Plataforma per la Llengua.
“No hi ha cap raó, ni pedagògica ni social, per acabar amb la metodologia d’immersió al sistema educatiu català. Al contrari, hi ha moltíssimes raons per a millorar-lo per tal d’aconseguir els objectius que ens havíem proposat: que, al final dels aprenentatges obligatoris, el nostres joves fossin competents en català i castellà orals i escrits. Durant uns quants anys ho vam aconseguir i vam rebre lloances del món civilitzat. Il·lusió, moltes hores de dedicació i feina ben feta. Si el decret tira endavant, si cada escola i institut pot decidir en quina proporció han d’emprar el català i el castellà com a llengües vehicular dels aprenentatges, la immersió, en el sistema, s’ha acabat. Totes són raons polítiques. I la defensa política de la immersió ha fracassat. I si això continua així, s’haurà travessat la línia vermella que ens havíem compromès a defensar.”

ENRIC CASASSES, poeta i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
“La pressió espanyolitzadora és irracional, no escolta raons, és una mena de gelosia absurda, i jo per part meva no em penso que hagi de donar raons per no voler morir.”

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA, ex-vice-president de la Generalitat de Catalunya.“Davant aquest acord dels quatre partits, hi ha silencis individuals i col·lectius que criden massa! Ja n’hi ha prou d’aquest color. L’emprenyament popular comença a ser considerable i hi ha partits responsables de tanta renúncia i vassallatge. Vergonya, cavallers, vergonya! Sense estat. També sense llengua?”

ROC CASAGRAN, professor i escriptor.“Fa uns dies, abans d’un examen, vaig enxampar un alumne amb un paperet amb lletra minúscula i em va dir, indignat, que allò era per estudiar, no pas una xuleta. Avui, uns partits independentistes ens diuen que això que han perpetrat serà bo per a la llengua. No sé si m’explico...”

Daniel Casals, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. "No hauríem d’oblidar que el sistema d’immersió lingüística establert per la llei 7/1983 en l’àmbit educatiu de Catalunya, que hi va situar el català com a idioma vehicular, tenia el propòsit de corregir el bandejament que aquesta llengua havia patit durant la dictadura franquista, que la va excloure dels àmbits formals, entre els quals hi ha l’escola. Alhora que es proposava la recuperació gradual de l’ús del català en l’ensenyament –encara avui lluny d’aconseguir-hi un nivell òptim–, la immersió lingüística també garanteix que els alumnes dominin tant català com castellà en finalitzar els estudis. L’alteració, des de l’any 2010, del marc legal inicial que emparava el sistema d’immersió, però, ha empès progressivament a afegir el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament al Principat de Catalunya. No cal dir que aquesta circumstància, si finalment s’aprovés la proposta que la pretén formalitzar, estroncaria la recuperació plena del català en l’àmbit educatiu, que la immersió va iniciar."

ROSA CAÑADELL, professora.
“Em sembla un gran error el pacte d’avui al parlament sobre la immersió lingüística. Deixar que siguin els centres els que decideixin pot portar a una segregació escolar i social més gran, perquè no assegura que els no-catalanoparlants acabin sabent català.”

NARCÍS COMADIRA, escriptor i pintor.“No m’estranya gens que els nostres polítics es posin d’acord sobre la presència legal del castellà a l’escola. De fet, el castellà ja hi era, a l’escola. I amb més d’un 25% de presència. El problema és que això era només un fet i ara estarà protegit per la llei. I els fets es poden canviar sense dir res. Les lleis, no. Dic que no m’estranya perquè aquests nostres polítics ja van ensenyar el llautó aquell fatídic dia de final d’octubre del 2017 quan, no se sap per què, van desactivar una independència que acabaven de declarar. Aquell dia, renunciant al resultat del referèndum del Primer d’Octubre, van decidir que volien ser espanyols. Ara han pactat una mesura més d’aquesta voluntat d’espanyolitat. Cal canviar de polítics, cal canviar de partits. Em sento trist i enganyat.”

PERE COMELLAS, professor de la Universitat de Barcelona. “Deu ser ignorància jurídica, però no entenc per què la modificaciólegislativa proposada pot evitar la intervenció futura dels tribunals. El problema de la immersió no és pas jurídic. De fet, sembla que la història ens diu que les lleis per si soles no són el factor més decisiu en la preservació o l’extinció de les llengües. Sense capacitat i/o voluntat d’aplicar-les, són paper mullat. Però tenen el seu pes, i la modificació proposada és simbòlicament l’acceptació del marc mental estatal, el que, implícitament o explícitament, reconeix que el castellà se situa en un pla diferent, superior, a les altres llengües.”

MELCIOR COMES, escriptor.
La nostra llengua necessita tots els suports, però cada dia es fan passes enrere. El català perd parlants, lectors i té poca presència a les plataformes de continguts on el jovent es passa hores i hores. Tot el que no sigui aprofundir, defensar, promocionar serà claudicar o acceptar que no s’hi pot fer més, i veure com el país se’ns desfà entre els dits com un castell de sorra. En la situació en què estem, acceptar que el castellà tingui més presència a l’escola i als instituts és ja vinclar el coll, és obrir la porta a la desaparició definitiva d’allò que ens caracteritza i defineix. El castellà no necessita més presència: en té pertot i tothom el parla; és el fort qui ha de cedir, no el feble. Si el feble cedeix, el fort no té cap motiu per a frenar, perquè sabem que el seu objectiu és posar fi a tot allò que li fa nosa. Som una nosa. Una llengua que no volen respectar ni aprendre, ni tan sols reconèixer en condicions d’igualtat en àmbits com la justícia. Si es cedeix més, és que ja ho donem per perdut, i ells ho saben.

JAUME CORBERA, professor de filologia catalana de la Universitat de les Illes Balears.
“M’ha sorprès molt que, a la imposició judicial del 25% castellanitzant a l’ensenyament, la resposta dels grups polítics suposadament defensors de la llengua catalana, inclosos els independentistes majoritaris, hagi estat modificar la llei de política lingüística per a incloure-hi el castellà com a possible llengua vehicular a escola. La lògica de la defensa i promoció de la llengua pròpia diu que la resposta havia de ser totalment contrària: reforçar a tot el corpus legal corresponent el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament, amb les modificacions legals imprescindibles perquè cap jutge es pugui atorgar el paper de legislador i governant en aquesta qüestió. Vista la reacció dels polítics, el sentiment és d’enfortiment de la desconfiança en ells i de decepció, simplement.”

XAVIER DÍEZ, escriptor i historiador. “La immersió és l’única eina viable per a la supervivència del català. Ara, com a docent en diferents nivells i al llarg de diferents dècades, hauríem de saber que els problemes educatius se solucionen, fonamentalment, fora de l’escola. Pel mateix motiu, la immersió cal aplicar-la també fora del recinte escolar. Precisament, el fet d’haver posat la majoria dels ous del català a la mateixa cistella del sistema educatiu és el que l’ha feta vulnerable, perquè ha centrat els atacs d’aquells qui no volen, tot citant l’Ovidi Montllor, ‘que es parle, s’escriga o es pense’, que al nostre país coincideixen amb qui no ho volen ni en català, ni en qualsevol altra llengua. La millor política lingüística, d’una altra banda, és la que no es fa per amor a la llengua, sinó per interès. No domines bé el català?, no aproves ni et gradues. Tens un bon domini del català?, les teves perspectives laborals i d’ascens social augmenten.”

MARTA DAVIU, portaveu del SEPC.
“Mentre la comunitat educativa sortíem als carrers el 23 de març, ERC i Junts eren als despatxos pactant a porta tancada amb els comuns i el PSC una modificació de llei que destrueix l’escola en català i deslegitima la immersió lingüística com a mètode amb un ampli consens social. Amb l’excusa de voler esquivar el percentatge del 25% de castellà imposat pel TSJC, han convertit el castellà en llengua d’ús a l’escola. Sota la bandera de la convivència, han trencat amb l’eina de cohesió social que sempre ha estat el català. Han demostrat ser uns traïdors de l’escola, de la llengua i del poble català. Ara, encara es fan més evidents les paraules de Fuster: ‘Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.’ Així doncs, nosaltres farem política, i la farem organitzant-nos a cada barri i a cada poble. La farem sortint als carrers i construint una educació pública íntegrament en català!”

NICOLAU DOLS, lingüista i president de la Secció Filològica del IEC. “La llengua no pot ser peça d’intercanvi en la negociació política. És el bé més preciós a preservar. Desapareguda la llengua, el nostre poble ja no existiria. La llengua s’ha de defensar a ultrança. L’exemple de la llei balear d’educació és fresc: finalment en va desaparèixer la menció del castellà com a llengua vehicular. Traspassar el conflicte a la redacció i execució dels projectes lingüístics de centre no pareix que hagi de resoldre el conflicte, només el pot fer més incontrolable. Convindria pensar-hi una mica més.”

JOSEP ENRIC ESCRIBANO, president del Tempir d'Elx.
“Canviar la llei no és la millor manera d’afavorir la immersió lin- güística ni la millor manera de preservar el castellà a l’escola. Laresposta del govern a l’exigència judicial no és correcta. El castellà està supergarantit. No hi ha un alumne que no parle castellà.”

ÒSCAR ESCUDER, president de la Plataforma per la Llengua. “Fins fa només cent anys, el català era la llengua familiar i d’ús social de la immensa majoria dels habitants dels territoris del domini lingüístic. Actualment, el seu ús social ronda tan sols el 35% i l’emergència lingüística és especialment greu entre la població més jove. Incorporar la vehicularitat del castellà a la nostra legis-lació significaria cedir encara més terreny a la llengua que està substituint el català, que és la llengua pròpia d’aquest territori. Aquesta modificació obriria una escletxa legal molt perillosa que podria ser clarament aprofitada pels qui volen minoritzar el català fins que no en quedi res. Amb tot, el govern no pot cedir a l’activisme judicial que, sense cap criteri pedagògic, pretén tombar un model que compta amb el suport d’una immensa majoria de la societat, que afavoreix la cohesió social i que és imprescindible per a la normalització de la llengua pròpia de Catalunya.”

DAVID FERNÀNDEZ, periodista i activista. “Al capdavall, el moll de l’os, nus gordià, és que els tribunals, continuïtat de l’excepcionalitat que vivim, irrompen i imposen la política lingüística. L’arrel, trenta anys després, és l’obsessió malaltissa dels qui, des de l’extrema dreta primer i des dels tribunals després, van engegar la ferotge escomesa contra la difícil normalització del català i ara dicten com han de ser les coses i les classes. Imposen via jurídica el que saben que mai podran guanyar democràticament i agreugen la difícil situa- ció del català, que té en l’escola el factor igualador més sòlid, pedagògic i potent en una societat afortunadament diversa on ja es parlen més de tres-centes llengües maternes. En perspectiva col·lectiva, sap molt greu la proposta d’acord parlamentari, perquè ni en fons ni, sobretot, en forma –al marge dels actors socials i el paper imprescindible de la comu- nitat educativa– no enfronta políticament ni el moll de l’os ni l’arrel. Ni resol el present ni esclareix el futur del català. A peu de carrer també em sap greu doblement, com a fill de migrants zamorans que té el castellà com a llengua materna i com a fill –orgullós– de la immersió.”

JOSEP M. FIUS, mestre de la Salle Manresa i membre de Docents per la Llengua. "Que els partits independentistes vulguin adaptar la immersió lingüística al segle XXI hauria de ser una gran notícia. Però en el context actual, amb la repressió espanyola desbocada i la sensació que l’ombra del 155 ja no desapareixerà mai més de l’administració catalana, sembla que ens pot portar a un atzucac. Pel fet de tenir uns marcs mentals dictats pel rival i la por de desobeir qualsevol instrucció de la injustícia espanyola, el govern independentista (i els partits que en formen part) han col·locat al mateix nivell el català i el castellà. A més, ho han fet sense debat i amagant-se rere grans paraules que ja han perdut tot el seu significat. Ni s’ha blindat res ni s’ha assegurat l’aprenentatge del català. Cal obrir el debat, acceptar la magra situació de la llengua i plantejar una immersió real, que no s’ha aplicat mai. Això vol dir conflicte? I què pensem que significa governar i aspirar a aconseguir un estat?"

MARIA ANTÒNIA FONT, membre d’Enllaçats per la Llengua i membre del grup Koiné. “Això que han fet no em sembla una solució. Em sembla que s’haurien de plantar. S’han de negar a admetre aquesta sentència, que vulnera la separació de poders, i aquesta gent que vol legislar des del tribunal. Fa falta una plantada de tota la comunitat edu- cativa. Nosaltres ací, quan ens vàrem haver de plantar, ho vam fer tots els sindicats, i en aquests moments, la gent respon. Jo ja he parlat amb gent de Catalunya, la Intersindical Catalana, la USTEC. Ací, tot va començar quan els quatre sindicats van con- vocar tothom. Des del moment que el govern fa un decret i et diu que cada centre podrà fer el projecte lingüístic que vulgui... Això ja ho deia el PP. I no. Que no. Que no volem un model a la carta per a cada centre. Volem una societat cohesionada. Un dels pilars de la normalització del català són les escoles. És la manera de no crear guetos dins el mateix territori. El millor sistema és el de laimmersió. La sentència, no. Les coses no es fan així. La desigualtat comença a la constitució espanyola. Ja és hora que es faci una llei igualitària que tengui els mateixos drets i deures per a totes les llengües de l’estat. Aquesta és una resposta més contundent que vagi més a l’arrel. No és qüestió de tapar forats. Es tracta de dir: així no. S’ha de fer un discurs polític i social de mobilització i de plantada. Amb Espanya no podem fer res. Per què demanam una nova constitució si ens en volem anar? Volem ser independents. Aquest maltractament continuat no el podem aguantar més. Aquest govern s’ha de situar com a digne hereu de les persones i els polítics que els han precedits. Aquesta consigna a mi em va motivar molt durant la legislatura Bauzà. Tenen un relleu a la mà, les persones que ens han precedit, tota la gent, mestres, polítics, escriptors, tots els que han lluitat per la llengua i han mantingut la flama. Ara et toca fer una passa com a digne hereu. Hi ha molta gent que hi ha deixat sang, suor i llàgrimes. Aquest gest no és de digne hereu.”

RAMON FONT, docent. “Han demostrat que els polítics catalans no estan a l’altura del poble. Es va veure el 3, el 10 i el 27 d’octubre del 2017, i ara s’ha tornat a veure, fins i tot amb un objectiu molt més modest, però no menys important. Ens han venut.”

MONTSERRAT FORCADELL, professora de la Universitat de Barcelona. “Ara resulta que hem de defensar una immersió lingüística a l’escola (que no hauria d’haver estat mai necessària, i que no s’ha aplicat mai correctament!) perquè una cosa natural com rebre instrucció en la teva llengua no és respectada ni pel teu propi govern. Desesperant.”

LLUÍS FORTUNY, músic i membre de la Companyia Elèctrica Dharma. "Estaria bé que les lleis es consensuessin amb les parts implicades, però en qualsevol cas, fins que no tinguem clar com a país que la fermesa i la desobediència és l’únic camí que ens queda per avançar, continuarem acumulant desànim i frustració."

GERARD FUREST, coordinador de llengua de la Intersindical Educació. “És un acord vergonyant entre partits que s’ha fet d’esquena als agents socials (sindicats d’estudiants, de mestres i pro- fessors, associacions de famílies). És un acte de renúncia tan gros que van fer que a la fotografia sortissin personatges de segona fila, gairebé desconeguts pel gran públic. Per primera vegada es reconeix la vehicularitat legal del castellà a l’educació catalana. És un acatament clar de la sentència, que diu: “Per tal d’assolir el domini oral i escrit del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori i l’ensenyament de les llengües oficials i en les llengües oficials...” La preposició és el cavall de Troia de la vehicularitat del castellà. Això és “flexibilitzar” la immersió, que de fet vol dir liquidar-la. La immersió, o és general com als països normals, o és una altra cosa. A les Illes Balears, malgrat el decret de mínims del 50%, es va aconseguir de retirar de la llei l’al·lusió de la vehicularitat del castellà després de les queixes dels estaments afectats i la mobilització. És inacceptable que al Principat, amb un 52% de vot independentista i la majoria social, fem un redactat que, de facto, podria ser pitjor que el de les Illes, segons com. I, per últim, hi ha la qüestió del català als alumnes nouvinguts. Diuen que no cal parlar-ne perquè ja en parla la LEC, però el cas és que la referència que hi fa la LEC és un garbuix, ple de circumloquis.”

RAÜL GARRIGASAIT, escriptor i editor, president de la Casa dels Clàssics.“El català és la llengua que ens dóna més força i més llibertat, perquè és la que connecta l’energia increïble del nostre passat amb el nostre futur. Qualsevol acte que en redueixi la presència ens fa més grisos, més submisos, més provincians. Per això a la judicatura espanyola li interessa tant aixafar la llengua. Fa massa temps que les institucions i els mitjans catalans estan a la defensiva, simplement aguantant posicions o reculant. Sembla que s’hagin proposat escampar la melangia i l’amargor. Tenim el deure d’exigir-los una alegria expansiva: més català, sempre, a tot arreu, perquè tothom sigui més fort i més lliure.”

CARME LAURA GIL, ex-consellera d’Educació.
“No a la proposició de llei. Estableix per primera vegada al corpus legislatiu català que el castellà és llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu, contraria el mandat estatutari, imposa el bilingüisme i reforça la diglòssia que patim. Deixa al criteri del projecte lingüístic dels centres escolars la immersió i el grau d ́ús vehicular de les llengües, i això no garanteix ni aquella ni l’ús del català com a centre de gravetat del sistema educatiu, cosa que fins i tot avalà el Tribunal Constitucional. No evita atacs a la llengua ni recursos judicials, atès que l’objecte de la catalanofòbia i de l’espanyolització és la minorització del català, nucli definidor de la identitat catalana. No cal esmenar la proposició, no cal cercar-ne ‘consensos amplis’ per a la tramitació, el model d’escola catalana, malgrat les seves mancances, té el consens amplíssim de la societat catalana. I la proposició és la renúncia al model i el consens amb PSC i Podemos, l’expressió de la rendició als seus postulats.”

ENRIC GOMÀ, escriptor i divulgador de la llengua.
Per ell mateix, el consens polític ample no fa bo el pacte: el seu contingut és clarament lesiu per a la llengua catalana a l’ensenyament. És obvi que no té, ni de bon tros, un consens social important, entre els professionals de l’ensenyament ni entre els professionals de la llengua. Tots havíem entès que la immersió –que ha sigut i és molt valuosa, malgrat els incompliments i deficiències concrets– s’havia de corregir en els centres que calgués i alhora potenciar. Esperem que l’anunciat –i imprescindible– Pacte per la Llengua no contingui uns desencerts tan evidents.

LAURA HUERGA, editora de Raig Verd. “Recordo quan vaig dir a María José Gálvez, directora general del Llibre i Foment de la Lectura del govern espanyol, davant d’un centenar de persones, que no feien res per les llengües cooficials; i que amb la imposició del 25% practicaríem la desobediència i la insubmissió. Vaig fer el ridícul. Els partits han plantat una bandera blanca sense haver-hi ni tan sols guerra. És una renúncia gratuïta, un regal perquè tothom, més aviat ells, estiguin contents. I així és com el català desapareixerà i no el normalitzarem.”

BERNAT JOAN, escriptor, professor i polític. Ex-secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i eurodiputat a Estrasburg per la coalició Europa dels Pobles (2004-2007). “La llengua constitueix la columna vertebral de la identitat nacional catalana. Per això fa devers quatre segles que, des dels que ens volen fer desaparèixer com a nació, es fan mans i mànegues per a convertir-la en prescindible, innecessària, folklòrica. Sovent l’atac es concentra en el camp de l’Educació, perquè ha estat un àmbit en què el català ha assolit un cert grau de normalitat, si més no en el seu estatus. Pretendre laminar el model d’immersió lingüística a Catalunya, tot fent alguna mena de concessió a l’adversari/enemic és totalment absurd: no farà que el seu embat sigui més suau, sinó que li donarà ales per tirar endavant el procés de liquidació.”

JOEL JOAN, actor. “Ni línies vermelles, ni confrontació intel·ligent, ni drets lingüístics aconseguits amb el dictador acabat de morir. Tot paraules buides i mentides. A mi ja no em representa ningú. Quan et vens la dignitat ja no queda res. Nosaltres mateixos som el nostre pitjor enemic.”

NOELIA KARANEZI, guionista i comunicadora. “Sóc néta i filla de castellanoparlants. Si no fos per la immersió lingüística, ara no podria descriure en la meva llengua (perquè entre mestres, companys i servidora la vam fer meva) aquesta tàctica sapastra i covarda amb què la volen fer petita. Una tàctica amb què pretenen escudar-se de les reaccions a la seva pròpia desídia i ineptitud envers la protecció de la llengua. L’escena és greu: presenten una proposta que dinamita els pilars de la immersió, impulsada pels que presumptament hi són per defensar-la. I pactada amb un partit sempre a punt per fagocitar-la. Tot plegat una exhibició més d’uns polítics que cada cop s’esforcen menys a dissimular que dissimulen. Uns polítics a qui cada cop els fa més mandra triar la disfressa amb què vestiran com obeir i aplicar les noves ordres de l’equip contrari sense atrevir-se a mirar als ulls al seu públic.”

ENRIC LARREULA, escriptor, professor i il·lustrador. "Si, al marge de com s’ensenyi la llengua o les llengües, a les escoles, que són els llocs de socialització precoç, no aconseguim que els nens aprenguin a parlar-se entre ells en català, la llengua catalana haurà entrat en un procés ràpid i irreversible de substitució i residualització."

JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS, escriptor i membre de la Secció Filològica de l’IEC. “Des de les Illes, on no tenim immersió lingüística, és evident que la situació de Catalunya és preocupant, perquè era un referent. Aquest canvi a l’article 21 de la llei de política lingüística de Catalunya és una concessió a allò que arbitràriament han dit els jutges espanyols i, en definitiva, no s’ha volgut plantar cara. És una acceptació de la realpolitik que crec que no ens conduirà a res de bo.”

LLUÍS LLACH, cantant. “No he cantat només en català durant quaranta anys per quedar-me callat davant d’aquesta vergonya. Un dia de vergonya nacional. Caldrà buscar nous camins on no calguin les paraules, si més no les d’aquests que ens mal governen.”

JOAN-LLUÍS LLUÍS, escriptor.
“Per la llengua catalana, el que espero dels polítics catalans no és que gestionin la submissió als tribunals, el que espero d’ells és que hi deixin la pell per defensar-la, que liderin la insubmissió política i cívica. I que si no ho volen fer, que deixin el lloc. Espero d’ells que pensin en termes històrics i no en batalles sense solta de partit.”

ANNA MALUQUER FERRER escriptora i directora de la Fun- dació Palau. “Una nova ignomínia. A l’era de la facilitat, del hi, hi, ha, ha i de la superficialitat, som pocs que sabem que perdre una llengua és perdre una manera d’explicar el món. Potser que ens la prohibeixin del tot i serà la manera que ens tornin les ganes de parlar-la. Només sabem nedar a contracorrent.”

JAUME MARFANY, vice-president de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL).
“No pot haver-hi cap mena de dubte sobre l’abast dels canvis en la llei. De fet, és una claudicació definitiva i que permetrà, ara de manera oficial, la fi de la immersió lingüística. Amb aquesta modificació, el govern ‘normalitza’ la situació actual, que no és una altra que la sabuda, que hi ha molts centres educatius que des de fa anys ja no fan immersió lingüística i en què el castellà és la llengua usada més habitualment. Deixar, a més, el projecte lingüístic a l’autonomia de cada centre és obrir la porta de bat a bat al castellà. A més, l’acord s’ha fet sense cap mena de consulta a la comunitat educativa ni a les entitats que treballen per la llengua. ‘Normalitzar’ la situació actual, totalment injusta, i deixar en mans de cada centre l’execució del seu propi projecte lingüístic és rendir-se davant d’aquells que des de fa segles s’esforcen per assimilar-nos lingüísticament, culturalment i nacionalment. I tot això des d’una llei catalana. Només hi ha una sortida: la retirada d’aquesta proposta de modificació de la llei de política lingüística.”

ISABEL MARTÍ, editora, fundadora de la Campana.
“En aquests moments sento més que no penso. I ens cal urgentment analitzar i pensar amb encert. Els espanyols fan les lleis que els interessen per protegir l’estat que volen. Si ens pensem que amb les seves lleis defensarem la nostra llengua, anem apanyats. I hem de reconèixer (amb dolor) que el nostre parlament ‘treballa’ sota el mandat de la legislació espanyola. No hi ha més. Durant el franquisme ho teníem clar i per això es va crear Òmnium, per exemple. Ara no fem feina de resistència ciutadana com es va fer durant dècades. Vam voler creure que en democràcia ‘les nostres institucions’ n’assumien la responsabilitat. I això és impossible. Els ‘nostres’ parlamentaris obeeixen les lleis espanyoles. De fet, més o menys com tots, que per això fem –obedients també– la declaración de renta i ens renovem el Documento Nacional de Identidad. Mentre siguem espanyols només ens queda la resistència ciu- tadana, encara que sigui poc glamurós. Encara que estiguem cansats de no poder ser normals com la gent que té un estat. Ens hem de rearmar. L’optimisme és potser un deure moral. Comencem a ser-ho –de normals i desacomplexats– parlant en català a tothom i defensant la llengua al carrer, a les botigues, a les empreses, encara que sigui ingrat. Hem de ser conscients que ni tenim la política ni tampoc la demografia a favor nostre. Per tant, ens cal més esforç encara. Si ho vam fer durant el franquisme, deixarem de fer-ho ara? És trist adonar-nos que ni quan podíem no hem defensat que es complissin les lleis que protegien la llengua, i això deu voler dir una falta de convenciment malaltís. Típic de mentalitat colonitzada. Descolonitzem-nos el cervell!”

JORDI MARTÍ MONLLAU, professor d’ensenyament secundari.
“Els tribunals han sentenciat que només hi ha una comunitat a l’estat que pugui tenir una escola en la seua llengua: la cas- tellana. La resta de comunitats lingüístiques podran disposar d’escoles en què les seues llengües siguin vehiculars, però no- més a condició que ho sigui també el castellà, i que ho sigui de la manera i en la proporció que els mateixos tribunals determinin. La constitució estableix la supremacia del castellà en fer-lo oficial a tot l’estat, tant al seu domini lingüístic històric com fora, i dictar que només aquesta llengua és d’obligat coneixement de tothom. La sentència contra l’estatut estreny el cercle quan especifica que la mateixa obligatorietat no es podrà aplicar al català, ni tan sols dintre del seu domini lingüístic (on sí que és obligat saber castellà). Ara perdem l’únic espai on el català encara podia contrarestar en certa manera les conseqüències d’aquesta discriminació: l’escola, que restava com l’únic indret en què els infants i els joves no catalanoparlants inicials podien adquirir-hi certa fluïdesa, a condició, però, que es complissin les característiques que coneixem amb el nom de ‘immersió’ (ja habitualment incomplertes per la deixadesa de l’administració catalana). Espanya veu el català com un tumor, l’estat prescriu el tractament, i ara la Generalitat administra la quimioteràpia.”

BIEL MESQUIDA, escriptor.
“Ho trob una animalada. Al primer moment, quan ho vaig veure vaig pensar que no entenia res. Estic en una situació de perplexitat. I ara hauríem de lluitar més que mai, perquè hi ha una disminució de l’ús social, perquè hi ha un augment de l’analfabetisme, de laignorància, hauríem de lluitar més que mai per la llengua i la cultura catalanes. I que els governants vagin cap enrere, em semblaque estan bojos. I la desobediència cultural, on és?”

JOSEP MURGADES, filòleg. “Idò, què voleu que us en digui que no sapiguem tots ja prou? Vaig malfiar-me d’aquesta història quan vaig veure que, a tall de cavall de Troia, s’hi apuntaven els del PSC-PSOE. Ara el resultat és el que calia esperar: tota la politicalla, la nostrada i la d’altri, prosseguint l’estratègia apuntada ja per Villalpando el 1716: la d’aconseguir ‘el efecto’ sense que se’ls noti gaire ‘el cuidado’. I nosaltres, què podem fer-hi? Doncs el que hem fet sempre: resistir a tota ultrança, cadascú des del seu àmbit, per modest i per limitat que sigui. I encara: des de fa temps no em trec del cap unes paraules de Guillem d’Orange-Nassau que vaig llegir una vegada citades en ploma de Joan-Lluís Lluís: ‘No cal esperançar per emprendre, ni reeixir per perseverar.’ Doncs això mateix: a emprendre i a perseverar.”

BEL OLID, escriu i tradueix. “El més greu de la proposta és que no encara els problemes lingüístics reals dels centres educatius, sinó que intenta posar un pegat als problemes imaginaris que s’inventen els que volen liquidar el català. Hem de parlar de com reconeixem i fem espai a les tres-centes llengües que parla la canalla a Catalunya, i de com aconseguim que al final de l’escolarització tinguin plenes competències en català. Fer girar el debat cap al coneixement del castellà és cínic; totes les dades indiquen que el jovent el coneix de sobres.”

DOLORS OLLER, professora de la Universitat Pompeu Fabra. “La llengua és el fonament del pensament i dels mites d’in- cumbència que perfilen una nació. Fins ara, tot i que l’ús real del castellà superava ja de molt el 25%, la immersió lingüística era una fita cap a un altre tipus d’escola i cap al marc d’un altre model de país. Amb el pacte/llei, obrim la porta a que qualsevol energumen espanyolista pugui il·legalitzar qualsevol escola i destruir-ne i prohibir-ne el funcionament pedagògic. I, com que l’administració espanyola és funcionarial, la llengua castellana perpetuarà altra vegada una educació castellanista, amb els seus mites espanyols, una educació sense mètode ni criteri acreditat en la formació del pensament contemporani: una educació que ha donat moltes generacions de plebeus intel·lectuals. Ciutadans s’ha sortit amb la seva. El seu complex d’inferioritat inflama el seu rancor genocida. I els polítics catalans, com si sentíssim ploure!”

CARME OMS, professora d’institut i membre de Docents per la Llengua. “Un dels arguments més sensats i clars contra aquesta modificació me la va dir una alumna d’ESO del meu centre. Entre classe i classe va sorgir el debat entre la canalla i una noia va dir: “Jo no hi estic d’acord, amb això que volen fer; jo faig vida en castellà, a casa, amb els amics, etc. L’únic lloc on parlo català és a l’insti. Com m’ho faré?” Jo l’escoltava i no hi vaig intervenir, però per dins vaig pensar que tenia tota la raó. Si el català perd pes a l’escola, privem els nens castellanoparlants inicials de tenir les mateixes opor- tunitats que l’alumnat catalanoparlant i, per tant, no podran desenvolupar-se plenament dins la societat que els envolta. Cal afegir, també, que si el català deixa de ser primordial a l’educació –l’únic lloc on encara tenia una certa rellevància–, si el govern actual no actua de manera valenta i amb decisió pressupostària, a la llarga el neguit de la meva alumna i l’afir- mació que acabo de fer sobre la igualtat d’oportunitats que vull que tinguin els meus alumnes deixaran de ser rellevants, perquè el procés de substitució lingüística que pateix el català farà que ja no sigui necessari per a tenir una vida plena en tots els àmbits socials i laborals.”

GEMMA PASQUAL, escriptora.
“Aquest no és el camí. Si no preservem el català, on anem? I és clar que hem de lluitar, però sempre agafem el camí més fàcil. No plantar cara a la justícia no és la solució. Fem un pacte i rebaixem? Això no pot ser. Mireu com estem al País Valencià.”

FERRAN PIQUÉ, president de la FNEC. “El més greu és que, en la llei de protecció i normalització del català, el govern hi vulgui reconèixer el castellà; i a més acabi subordinant la presència de les llengües a la situació sociolingüística, com si el fet que el català sigui la llengua vertebradora de la nació nos fos un argument de pes per a una educació en català.”

DAMIÀ PONS, escriptor i ex-conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears.
“De cap manera, des dels països de llengua catalana, no s’ha d’assumir la vehicularitat obligatòria del castellà ni a l’educació ni a la societat. Si després l’estat, amb tota la maquinària judicial i sancionadora l’imposa, conflicte. Ja veurem políticament com en sortim. Després del desarmament que ha fet l’independentisme a Catalunya aquests dos darrers anys, que ha generat el desarmament de la societat, i tenint en compte la complexitat etnocultural de Catalunya, la confrontació pot ser una nova derrota.”

SEBASTIÀ PORTELL, escriptor i president de l’AELC. “El meu padrí Sebastià ensenyava 100% en català a l’escola mallorquina durant el franquisme. Ara deixarem de fer-ho per un acord miserable entre partits?”

MARTA ROJALS, escriptora. “Penso que s’ha aprofitat que ja no es complia la immersió per tornar ‘legal’ l’incompliment, com quan no s’arribava als objectius d’energia renovable i es va incloure l’energia nuclear com a renovable. I xic-xac. O com quan no es complien els objectius d’aprovats i es va començar a aprovar a mansalva. Això no és resoldre problemes, és donar carta de naturalesa als problemes. De fet, ja ho diuen ells: complint el que els diu el TSJC, doncs ja no els empaitarà el TSJC: brillant. A més, això aconseguirà que s’introdueixi més castellà a les escoles catalanoparlants, mentre que les castellanoparlants continuaran igual, perquè si no hi ha entrat més català quan era la llei, no sé quin miracle farà que n’hi entri més ara (els mestres que no són competents en català, s’hi tornaran d’un dia per l’altre?)”

MARIONA SABATÉ CARROVÉ, professora de la Universitat de Lleida. “A Catalunya, el model d’immersió desenvolupat a les escoles a partir dels anys vuitanta ha esdevingut un mètode d’apre- nentatge que ha estat referent internacional amb nombroses evidències empíriques. I de segur que no és un model educatiu que hagi funcionat amb el mateix èxit per tot el territori. Puc parlar de l’èxit del model d’immersió a Ponent, i s’ha de reconèixer la indiscutible capacitat integradora de la immersió tant a les ciutats més grans (Lleida, Cervera, Tàrrega, Balaguer, Mollerussa) com a la resta de pobles. De l’escola no en surt ningú que no sàpiga parlar català. Si més no a Ponent, és clar. Val a dir que abans, durant la, diguem-ne, “modèlica transició” cap a la, diguem-ne, “democràcia”, el català gaudia de més bona salut al carrer, però Déu n’hi do tot el català que es fa anar a les xarxes! I sí, els professors ens fem un tip de corregir calcs del castellà com “ni molt menys” o anglicismes com “skyline” però també disposem de més eines informàtiques per a identificar aquests casos i posar-hi remei. Aiii, aquesta dèria de les faltes que tenim els professors... quan moltes les corregeix una eina del Word. La societat catalana ha evolucionat, ha acollit, s’ha enriquit, és diversa i presenta molts reptes. Enfront d’aquesta amalgama, convé reforçar el màxim element integrador d’una societat com la catalana: la llengua. I la immersió, reforçada i adaptada a les necessitats socials actuals, ha de continuar cap a la següent pantalla. Aquest nou paradigma social vol unes directrius clares, sense ambigüitats, que, clarament, demanen a crits foc nou que s’imposin a un govern que no ha demostrat, també en política lingüística, gaires encerts.”

JOAN SALA, editor de Comanegra.
“Sóc molt crític amb l’acord per dues raons. La primera és que vàrem lluitar molt per tenir l’escola en català i aconseguir el model d’immersió lingüística. Tocar-lo sense un ampli con- sens ciutadà, no es pot fer. Estem acostumats que el govern i el parlament vagin fent coses sense tenir en consideració que són els nostres representants, i no els amos. I per modificar un model com aquest, ens haurien de consultar. I segona, no han explicat res. Ho ha anunciat de cop i volta, i al cap d’unes hores uns ja havien baixat del carro, fet que ja diu molt. Tot plegat transmet la sensació de ser un govern d’opereta.”

TONI SALA, escriptor i professor de literatura catalana. “La nació catalana és un fet cultural, no genètic: acabat l’idioma, acabada la nació. Però el català i la nació són una nosa per als dos grans partits independentistes. És dur perquè ens van demanar el vot com a fundadors i actuen com a liquidadors. Als instituts, la immersió ja no s’hi aplicava: ara no s’hi aplicarà per llei. Arribes a pensar si no van organitzar l’1-O per fer-nos caure de més amunt.”

IOLANDA SEGURA, portaveu del sindicat USTEC·STEs. “Ens mostrem en desacord amb el pacte. El fet que l’hagin aturat per nosaltres no és cap garantia que no es tiri endavant la proposta, tot i que la vulguin maquillar. Per una altra banda, enterra literalment la immersió lingüística, un model pactat des de la transició i que té un 80% del suport de la societat catalana. Creiem que el fet que es passi la responsabilitat de l’elaboració dels projectes als centres posa en perill l’aplicació de la immersió i, per una altra banda, es deixa el personal dels centres desprotegit de possibles ofensives judicials en aquells centres en què es consideri important d’aplicar un model que vagi en línia de la immersió lingüística. Sempre demanarem que Educació reguli el català com a única llengua vehicular. Això implica una desobediència? Doncs som en aquesta línia, i que busquin ells els mecanismes per a defensar la immersió.”

BLANCA SERRA I PUIG, lingüista i professora. “Valoració molt negativa; implica el trencament del model de país i d’escola catalana en llengua i continguts, ja prou afeblit, i la seva substitució pel model ‘campi qui pugui’ amb mirada constitucional (art. 3) cap a la castellanització, desistiment dels equips directius, famílies, estudiants i mestres. Un motiu per què plegui tot l’equip de la conselleria. Cal desobediència total.”

MÀRIUS SERRA, escriptor i membre de la Secció Filològica del IEC. “Els pactes sempre són desitjables, però aquest parteix de tres premisses falses. La primera és que la justícia espanyola només busca garantir el castellà, quan en realitat malda per impedir que el català sigui la llengua hegemònica. La voldrien tancada a l’àmbit familiar, com un simple dialecte. No hi ha cap dada sociolingüística contrastada que indiqui que el castellà recula a Catalunya.

Lingüicinisme. La segona premissa falsa és que hi ha centres educatius dels quals surten alumnes catalans amb un domini deficient del castellà. No n’hi ha cap, mentre que al contrari n’hi ha a grapats. La balança que invoca la justícia té pesos de plom en un braç i de ploma en l’altre. Lingüicinisme.

La tercera premissa falsa és que els tribunals espanyols es donaran per satisfets amb un canvi de redactat que exclogui percentatges i inclogui eufemismes com aquest: 'centre de gravetat', que sembla extret de la cançó de Franco Battiato. La gravetat de la situació als centres ve de la judicialització imposada per grups polítics minoritaris. Lingüicinisme.

Quan legislen els tribunals, els presumptes legisladors només administren, i encara gràcies. Una modalitat contemporània de lingüicidi és el lingüicinisme que s’ha anat covant en els últims vint anys. Ara en patim les conseqüències. Català, a l’atac!”

IMMA TORNER, tècnica de normalització lingüística Consorci per la Normalització Lingüística.
“L’acord obre la possibilitat que el català quedi arraconat en una part important de les escoles de Catalunya. Arraconat vol dir que tindrà una presència testimonial. L’acord sembla que ignora que el català competeix amb una llengua, el castellà, d’una potència demogràfica i mediàtica excepcional. En comptes de protegir la llengua pròpia de Catalunya en una de les poques institucions que encara hauríem pogut preservar- —l’escola— es fan concessions a qui no necessita una llei per protegir-se.”

IMMA TUBELLA, ex-rectora de la UOC i escriptora. “Si els partits independentistes que vam votar majoritàriament haguessin dit en els seus programes i en els seus mítings que es carregarien la llei de normalització lingüística i la immersió, per no parlar d’uns altres casos no menys greus de submissió, els hauríem votats? No. I jo em pregunto, tenen legitimitat per a representar-nos i per a governar? No.”

JOAN TODÓ CORTIELLA, escriptor. “Hi estic més aviat en contra perquè no em cap al cap que l’ensenyament escolar no sigui en la llengua del país. I perquè no conec cap xiquet d’aquí, cap ni un, que no sàpiga castellà, de manera que tot plegat recolza en una pura mentida. Vet-ho aquí!”

TINA VALLÈS, escriptora, “Aquesta és la trampa. Per aquí ho perdrem tot (i no teníem gaire). Si ens atenim a la ‘realitat sociolingüística’ de cada centre, ja hem begut oli. Ensenyament 100% en català, si us plau. Qui el defensarà si no ho feu vosaltres? Qui ens empara? Digueu-nos-ho, que estem sols, va. Cal defensar la immersió lingüística, que mai ha anat oli en un llum, però és l’únic que tenim, plena de forats i amb més voluntarisme que altra cosa, però defensem-la al 100%. Evidentment, en cada centre es fa el que es pot, fa anys que es fa el que es pot amb el poc que es té.”

ANTÒNIA VICENS, escriptora i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2022. “M’he quedat molt trista. Com és possible abaixar el cap? Si no som forts amb la llengua, no som ni país, no som res. No ho puc entendre. És retrocedir, és una indiferència, és no voler lluitar. És una desgràcia haver de lluitar encara ara, però és traure’s lessabates i agenollar-se davant els altres. Si els agrada anar de genollons, que hi vagin, però fan mal al present i al futur. Com és possible? Què passa, que d’ací a un mes o d’ací a un any una altra família demanarà el 50% en castellà i també donaran el 50%? No ho puc entendre. Jo crid totalment a la desobediència.”

BLANCA LLUM VIDAL, poetessa.
“Heus aquí una nova constatació que la política institucional és un fracàs. Quina tristesa. Quina decepció. Quina ràbia. Ni part de l’esquerra ni l’independentisme no responen.

PAU VIDAL, filòleg i escriptor. “La veritat és que amb l’esforç que hem fet aquests últims mesos –des del canvi a la Secretaria de Política Lingüística– de confiar que les coses anirien millor, després d’haver anunciat el Pacte per la Llengua, etc., assistir ara a aquesta política erràtica i gairebé diria contrària per part de l’autoritat és inevitable que tingui un resultat de desànim en la tropa. Jo, com a mínim, estic desanimat perquè tinc la sensació –que crec que comparteixo amb molts– que no podem confiar en els que representa que ens representen. I, és clar, en aquests moments en què els experts, la comunitat educativa i, en general, tothom, ens sentim acorralats per la situació general, crec que no ens fa gens de bé no poder confiar en l’amo. Hi voldríem veure una actitud més valenta, i no pas aquest amagar el cap sota l’ala d’una manera diferent de com havíem vist fins ara.”

LLUÍS DE YZAGUIRRE, professor de la Universitat Pompeu Fabra. “Hem de tenir clar que la judicatura del règim neofranquista ha declarat il·legal la immersió, per si de cas el govern es decidia finalment a prendre-se-la seriosament. Espanya s’ha penedit de les migrades concessions del 1978-1980 i es troba en LOAPA permanent des del triomf del cop d’estat del 1981 impulsat per l’ex-dictador Juan Carlos. Som víctimes d’un projecte genocida d’assimilació lingüística i cultural que patim des del memorial secret presentat a Felip III d’Aragó i de Portugal i IV de Castella, pel comte-duc d’Olivares el 25 de desembre de 1624: ‘Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla.’ El català, el Súper3 i la immersió s’han de ‘reducir al estilo de Castilla’.”

Aquest dossier especial de VilaWeb el podeu trobar i guardar també en format pdf ací.