De l'Afganistan a Trieste
Cinc mil quilòmetres a peu i una plaça d'arribada
Un reportatge de Martxelo Otamendi
Cada dia arriben emigrants a Trieste (Itàlia). Molts han viatjat des de l'Afganistan, a peu, i es ressenten de les petjades del camí en el seu cos. Molts hi arriben en molt mal estat, amb ferides als peus. Afortunadament, els esperen voluntaris de l'associació Línia d'Ombra per fer-los cures bàsiques. També els ofereixen roba, calçat i menjar.
"Cada dia es reuneixen voluntaris de l'organització, a les 17.00, al parc davant l'estació de Trieste", explica Marianna Buttignani. "Aquí arriben els qui vénen de la ruta dels Balcans, després de travessar la frontera d'Itàlia." Alguns emigrants demanaran asil a Itàlia i, d'aquests, alguns tindran per destinació un altre estat europeu.
Segons el voluntari Nicola Franchini, la majoria dels emigrants provenen de l'Afganistan i el Paquistan. "Queden atrapats a Bòsnia perquè és la frontera més dura de la Unió Europea. És la frontera més violenta d'Europa." De fet, d'ençà del tancament de la frontera amb els Balcans, Bòsnia s'ha convertit en l'escletxa d'entrada a la Unió Europea. Franchini ha explicat que la policia croata "colpeja" els qui proven de travessar la frontera, fins i tot dins Croàcia. Així doncs, els qui arriben a Itàlia han hagut de travessar a peu, durant dues o tres setmanes, les muntanyes i boscs de Croàcia i Eslovènia. Caminen de nit, amb un equipatge pesant, portant tot allò que poden. "Arriben a Itàlia molt malament."
L'afganès Bilal Salar és un dels que ha fet l'odissea. Segons que explica, va abandonar el seu país fa tres anys "pels talibans". Ha fet el viatge a peu: "No he agafat ni un taxi ni un autobús", diu. Ha estat dos anys a Bòsnia i durant tot aquest temps ha provat de travessar la frontera, però fins ara no se n'ha sortit, per la pressió de la policia croata. "Estic molt content de ser a Europa i de poder construir un nou futur."
Buttignani explica que els voluntaris fan una assistència que anomena "bàsica", perquè a Trieste no hi ha lavabos públics ni banys. "No hi ha cap lloc segur per a dormir. Per tant, nosaltres intentem de donar-los la benvinguda a Europa i explicar-los que ens sap que Europa els rebi així."
Segons que explica, de vegades tenen la possibilitat de donar menjar. "Tot funciona amb donacions privades, és a dir, no tenim pas el suport de l'estat. Som totalment independents i bastant pobres. Recollim coses que ens donen: samarretes, pantalons, roba interior, calçat, bosses, qualsevol cosa." No obstant això, Buttignani deixa clar que no fan una feina de caritat: "Això és un problema polític."
Els voluntaris preparen els àpats a casa perquè no ho poden fer enlloc més. "Però això vol dir que no puguem fer entrepans, en una situació d'emergència, o portar-los pomes o allò que necessitin. O, a l'hivern, una tassa de te."
Alguns emigrants saben anglès, però, per comunicar-se amb la resta, hi ha el voluntari Ismail Swati, que els ofereix informació bàsica sobre el procediment per a sol·licitar asil. A més d'informar-los, aprofita el descans per tocar música afganesa. Al cap de cinc mil quilòmetres, intenta que Trieste no els resulti tan estranya, després d'haver passat tantes dificultats i tan grosses.
Built with Shorthand