Si enlloc del món el desplegament de banderes, formal, sembla natural, és als edificis de les Nacions Unides. A la seu central de Nova York, els pals de les banderes s’alineen a la Primera Avinguda seguint un ritual mil·limètric. Ritual que cada volta que l’organització té un nou membre s’ha de refer per força. A diferència de la sala de l’Assemblea General, on les posicions són rotatives per a impedir que els estats que comencen amb la lletra A acaparin l’atenció i ocupin sempre les primeres files, al carrer les banderes s’organitzen pel nom en anglès dels es- tats membres i en ordre alfabètic, de nord a sud al llarg de l’avinguda.

Ara la primera bandera és la de l’Afganistan –l’antiga tricolor, encara no la blanca del califat. I la darrera és la de Zimbàbue, que llueix els coneguts colors panafricans. Però no ha estat sempre així. L’edifici de l’ONU a Nova York es va inaugurar el 1951. En aquell moment la darrera bandera pel sud era la del Iemen i la bandera espanyola no hi onejava perquè les democràcies s’havien negat a permetre l’entrada de l’estat espanyol a l’ONU, entrada que no es féu efectiva fins l’any 1955. De fet, de les 193 banderes que hi onegen avui, 143 no hi eren, aquell dia. I cada vegada que un estat n’esdevé membre cal repetir el desplegament sencer, retallant la distància que separa una bandera d’una altra. El 2011 es va escurçar el tram per darrera vegada per desplegar la bandera del Sudan del Sud. La d’Andorra, l’única bandera del nostre país que hi ha desplegada, s’hi va hissar de manera oficial el 28 de juliol de 1993.

Aquesta peculiar història ha donat peu a una frase molt coneguda entre els funcionaris: a la seu de l’ONU hi ha moltes banderes però són més les que hi haurà algun dia que les que hi ha hagut fins ara. I quina serà la següent no ho sap ningú. Kossove? Taiwan? Escòcia? Nova Caledònia? Somaliland? Catalunya, potser?

Fora d’aquests pals oficials, hi ha moltíssimes banderes onejant arreu del món, representant pobles, nacions, ètnies o grups que aspiren a governar-se per si mateixos i, per tant, a veure els seus colors arrenglerats amb els de les altres nacions a la Primera Avinguda de Nova York. Per això les banderes de les nacions sense estat són banderes de futur. Algunes no arribaran mai a l’estatus que volen tenir, és possible. Però és més segur encara que algunes hi seran hissades i passaran a formar part d’aquest desplegament que sembla que sempre hi hagi estat.

En aquest dossier especial der VilaWeb Paper us en volem presentar unes quantes. Són les més conegudes, les dels moviments més potents o simplement les més representatives. No es pas una llista exhaustiva, però sí completa. De vegades la bandera principal acompanya banderes que també es despleguen i que han assolit el nivell de representativitat al costat de la més habitual. N’hi ha de tots cinc continents perquè a tot arreu hi ha gent que vol ser com els altres i que sap que en el món del segle XXI això no és possible si no tens un estat. I també si no hi ets, allí, a Nova York, on es despleguen les banderes metòdicament cada dia entre setmana a les vuit del matí i s’abaixen exactament a les quatre de la tarda.

Des d'ací podeu accedir a la versió en pdf d'aquest especial de VilaWeb Paper. Si sóu subscriptors, a més, també us el podeu descarregar i enviar a qui vulgueu -teniu les instruccions al correu que us haurà arribat o demaneu-les a suport@vilaweb.cat.

VilaWeb depèn dels subscriptors. Aquesta és, de llarg, la nostra font principal d’ingressos i la garantia de la nostra independència editorial. Si podeu, i ho voleu, ajudeu-nos.