Atrapats en la frontera bielorussa

Els confins nord-orientals de la UE tornen a ser un punt calent en la política internacional. Segons els testimonis d’activistes i dels refugiats mateixos a la zona, a hores d’ara hi ha entre 2.000 persones i 5.000 blocades a la frontera de Bielorússia amb Polònia. La crisi humanitària s’ha agreujat notablement aquestes darreres setmanes, però ja feia mesos que la tensió migratòria començava a desplaçar-se cap a aquesta zona de la UE. Les tasques d’atenció humanitària i d’informació són complicades a causa de la pressió constant de les autoritats bielorusses i poloneses, que impedeixen que periodistes i activistes accedeixin a la zona.

Tot i això, alguns activistes han aconseguit d'arribar a la zona del desastre humanitari i treballen per evitar una catàstrofe humanitària encara més gran. Entre els quals hi ha Nawal Soufi.

La Nawal és una activista italiana involucrada en la qüestió migratòria de fa anys. Ha col·laborat en projectes humanitaris als camps de refugiats de Mòria, a Grècia, i ha fet unes quantes vegades la coneguda com a "ruta balcànica", el recorregut que segueixen els refugiats que comencen el viatge cap a Europa a Turquia o Grècia.

A través de Facebook, en què té milers de seguidors i amics, fa arribar informacions valuosíssimes sobre la situació dels refugiats i gestiona ajuts econòmics que arriben de diversos indrets d’Europa i el món. Treballa de manera independent, no està associada a cap organització internacional, però compta amb una gran xarxa de suport que col·labora als seus projectes tant econòmicament com logísticament o legalment, en alguns casos acollint famílies, en uns altres cercant consell legal, etc.

Fa unes hores, per exemple, ha publicat: "Bielorússia empeny els migrants cap als confins de la UE. Els països europeus no accepten que hi entri ningú. De la part bielorussa, arriba una mica de menjar i aigua. Ara per ara, els militars polonesos es neguen a ajudar fins i tot els casos més vulnerables."

També va publicar una fotografia del document que els refugiats reben a la frontera. L’Organització Mundial per la Immigració (IOM) els ofereix de repatriar-los als països d’origen. És una tècnica que fa temps que fan servir en moltes zones dels Balcans, Turquia i Grècia.

Gairebé en temps real, Nawal també ha publicat un vídeo d’uns emigrants que corrien amb un dels companys greument ferit. Hi deia: "Si fóssim en un estadi de futbol, hi hauria ambulàncies preparades per a ajudar als afeccionats ferits. No tinc paraules per a descriure tot això que passa. Aquests moments són realment difícils. [...] Perpetren una massacre. Tenim un home mort, una dona gravíssima i quatre dones en condicions realment dramàtiques. Fem tot allò que podem per arribar on són."

L'altra cara del conflicte és l'ús per part del govern de Lukaixenko d'allò que es coneix com una "guerra híbrida". Fa una operació militar de desgast del contrincant, sense arribar a disparar ni un sol tret.

L'equilibri fràgil que fins fa uns anys mantenia el govern bielorús, tot optant per un doble joc d’aliances i simpaties amb la UE i Rússia, va començar a esmicolar-se amb les tensions derivades de les sancions europees als productes bielorussos —justificades per la UE a causa de la falta de transparència en les darreres eleccions i la repressió del règim de Lukaixenko contra l’oposició.

Aquesta complicada conjuntura internacional explica en part això que passa a la frontera entre Polònia i Bielorússia. Tal com ja va fer Turquia, ara Bielorússia pressiona la Unió Europea amb l'amenaça d'obrir les fronteres a un flux de refugiats.

I així, d'ençà de fa uns mesos, el govern bielorús permet l’entrada al país, a través l’aeroport de Minsk, a refugiats provinents de països com ara l'Irac, Síria, l'Afganistan i Turquia.

Els qui arriben d’aquests països, normalment tenen un visat turístic justificat amb "turisme de caça", també les dones i els nens petits. Els visats són tramitats per Centrkurort, una agència de viatges bielorussa. Una vegada dins el país, diverses fonts diuen que els qui busquen refugi són acompanyats per soldats i policia fins a la frontera polonesa, a prop de la ciutat de Kuznica.

De fet, diumenge passat una gran columna d’almenys mil persones va emprendre una marxa de la capital bielorussa cap a la ciutat de frontera polonesa, on es van trobar el pas barrat per l’exèrcit i la policia. Els refugiats, segons els testimonis, són empesos cap a la frontera polonesa pels militars bielorussos i, una vegada són allà, s’enfronten a un buit humanitari i diplomàtic.

Les barreres poloneses impedeixen així l’accés a territori de la UE alhora que els bielorussos impedeixen que tornin enrere. Alguns dels refugiats expliquen que han estat víctimes de devolucions en calent per part de la policia polonesa, que en alguns casos els esperava a la sortida de l’hospital en què havien estat tractats per hipotèrmia, deshidratació i més patologies derivades de les condicions extremes a què s’han enfrontat durant dies, fins i tot setmanes.

Però per a entendre l'abast de la crisi, cal parlar del corredor Suwalki, un autèntic punt feble de l’OTAN.

La frontera entre Bielorússia i la UE ocupa gairebé mil quilòmetres entre els confins amb Lituània i Polònia. Mil quilòmetres en què boscs, carreteres i pobles ofereixen en molts casos passos de frontera molt més accessibles que no el de Bruzgi-Kuznica —ciutats bielorussa i polonesa, respectivament, més a prop de la crisi. Aleshores, per què el govern de Lukaixenko sembla voler concentrar una gran pressió migratòria concretament en aquesta zona? No tindria més sentit de provar de desestabilitzar tota la frontera per causar més incomoditat a les autoritats poloneses, i en conseqüència, a la UE?

La resposta a la pregunta l’hem d’anar a cercar a una de les zones de frontera més tenses entre l’OTAN i Rússia: el corredor Suwalki, un petit tram de frontera que connecta Polònia amb Lituània. Pot semblar una frontera banal, atès que tots dos estats són membres de la UE, però si tenim en compte que és l’única via d’accés terrestre entre la Unió i les repúbliques bàltiques i que, a més, limita amb la regió russa de Kaliningrad, la cosa comença a complicar-se.

Els russos fa temps que pressionen el govern bielorús amb l’objectiu de tenir-hi un domini més gran, pensant d'establir bases del seu exèrcit en el territori pròxim al corredor Suwalki. Per a Moscou, això significaria guanyar una posició molt profitosa d’un punt de vista geopolític i militar.

Però totes aquestes qüestions deixen encara sense resoldre l’interrogant més urgent, i terrible: què passa amb aquesta gent, que és utilitzada com a arma de guerra o moneda de canvi entre les grans potències del vell continent?

De moment, Europa amenaça amb sancions a Lukaixenko, que respon amb més amenaces relacionades amb el forniment de gas natural. Polònia es continua negant a donar asil als refugiats i, alhora, rebutja la presència de Frontex, l’agència de protecció de fronteres europea. Així, la situació empitjora per moments mentre el blocatge polític posa en risc la vida de centenars de persones.