Biafra: el retorn d'una lluita que va commoure el món sencer.

Amnistia International ha denunciat aquest dimecres que més de cent quinze independentistes de Biafra han estat assassinats per Nigèria entre el març i el juny proppassats.

Els assassinats responen a la campanya per la independència de Biafra, que ha renascut de la mà del Moviment Independentista dels Pobles Indígenes de Biafra (IPOB) i del grup armat Xarxa de Seguretat de l'Est (ESN).

El conflicte de Biafra va ser el primer gran conflicte postcolonial i va dur a una guerra entre el govern de Nigèria i el govern que havia proclamat Biafra independent, entre el 1967 i el 1970.

La guerra de Biafra va ser un xoc per a les societats occidentals, que van descobrir l'arbitrarietat dels estats africans nous que s'havien creat seguint les fronteres colonials.

Després de dècades en què la situació semblava controlada pel govern de Nigèria, la insurrecció va esclatar de nou el 2015. Per a frenar-la, Nigèria ha desencadenat una gran ofensiva i molts dirigents independentistes han estat detinguts, fins i tot dos dels quals quan ja eren en exili: Nnamdi Kanu, a Kènia, i Sunday Adeyemo, a Benín.

El líder independentista Nnamdi Kanu

La guerra de Biafra, el primer conflicte neocolonial mediàtic.

Tal i com explica Xavier Montanyà en aquest article, la guerra de Biafra, "juntament amb la coetània del Vietnam, van ser els primers conflictes internacionals mediàtics. Els primers (potser els darrers…) en què el periodisme tenia un paper molt important, el seu, de mostrar al món què passava i denunciar les massacres contra la població civil, indefensa. Qui no recorda les imatges dels nens moribunds de caps i panxes inflades de Biafra? Potser era una de les més terribles que s’havien vist fins aleshores després dels esquelètics supervivents dels camps nazis."

La guerra de Biafra va començar el maig del 1967 amb la declaració d'independència feta pel coronel Emeka Ojukwu. Aquest funcionari, educat a Oxford i d'una família prominent, va proclamar la creació de Biafra, un estat igbo que abastava tot el sud-est de Nigèria. Per a justificar la proclamació, Biafra es va referir en particular als pogroms antiigbo perpetrats al nord els mesos anteriors a la secessió.

Després d'algunes victòries militars al començament, el coronel Ojukwu i el seu exèrcit aviat van tenir dificultats, especialment per la participació de potències occidentals al costat del govern de Nigèria, interessades a obtenir el petroli del país. Amb la caiguda del port Harcourt, la capital de la zona petroliera de Biafra va perdre tot l'accés a la mar. Tot i que va lluitar contra el règim federal fins el gener del 1970, va acabar perdent el conflicte.

Més d'un milió de persones van morir a la guerra, moltes de fam. El règim federal nigerià havia declarat un blocatge que va debilitar considerablement Biafra i la va obligar a rendir-se.

Nigèria és una federació de trenta-sis estats federats i la capital federal, Abuja. Va ser una colònia britànica i és coneguda com "el gegant d'Àfrica" perquè és l'estat més poblat del continent i el setè amb més població del món.

En l'àmbit religiós, la seva població és molt dividida: gairebé la meitat són musulmans i gairebé l'altra meitat són cristians; una minoria de la població manté les conviccions religions africanes tradicionals.

La varietat de costums, idiomes i tradicions provinents dels dos-cents cinquanta grups ètnics que coexisteixen a Nigèria, fan que el país tingui una gran diversitat. El grup ètnic dominant a la regió nord són els hausa-fulani, dels quals una gran majoria són musulmans. Uns altres grups ètnics importants d'aquesta zona són els nupes, els tivs, i els kanuris. L'ètnia ioruba predomina al sud. Més de la meitat de iorubes són cristians i prop d'un quart, musulmans. La resta, majoritàriament, segueixen creences tradicionals. El grup predominantment cristià igbo és el grup ètnic més gran de Biafra. La majoria són catòlics romans, tot i que que els anglicans, pentecostals i més denominacions evangèliques també hi són importants. Les comunitats efiks, ibibios, annangs, i ijaws –els quatre grups ètnics més grans del país– també conformen un segment substancial de la població de l'àrea.

Biafra és una àrea del sud de Nigèria (76.364 km²) que es va declarar independent el 1967.

En el rerefons de la secessió i de la guerra hi havia els enfrontaments interètnics entre els hausa –ètnia musulmana que ocupa especialment el nord de Nigèria i que tenia el control de l'estat– i els igbos –ètnia predominantment catòlica que es concentrava a la regió litoral est– i que es van fer més grans d'ençà de la independència de Nigèria el 1960.

L'igbo és la llengua predominant de Biafra, però també hi ha més llengües importants com ara l'efik i l'ibibio.

El retorn del moviment independentista.

Ara, gairebé cinquanta anys després del final de la guerra, la rebel·lió de Biafra ha trobat una cara nova. Després del coronel Ojukwu, el gran dirigent del país, mort a Londres el novembre del 2011, ha arribat Nnamdi Kanu, un anglonigerià de quaranta-cinc anys, que es recolza en un partit nou, el Poble Indígena de Biafra (Ipob), i en un mitjà de propaganda, Ràdio Biafra, amb seu a Londres i prohibit a Nigèria d'ençà del juliol del 2015. El seu programa és la independència per als cinc estats de la "zona sud-est" de Nigèria, on els igbos –la tercera comunitat més gran de Nigèria– són majoria. En total, hi ha uns vint milions d'habitants.

El 19 d'octubre de 2015, quan va tornar a Nigèria després de ser lliurat per Kènia, Nnamdi Kanu va ser detingut per la Seguretat Nacional i processat per sedició, incitació ètnica i delicte de traïció i va passar divuit mesos de presó sense judici. La detenció va desfermar una tempesta de foc. A les principals ciutats de la "zona sud-est", el partit Ipob va reunir desenes de milers de persones. El 2 de desembre, a Onitsha, els partidaris de Kanu van intentar prendre el gran pont sobre el riu Níger, que marca la frontera entre Biafra i Nigèria. La policia va disparar munició real i va matar vuit persones.

Una vegada alliberat, Kanu va tornar a viure a la capital de Biafra, Però Umuahia va acabar passant a la clandestinitat després d'uns quants atacs contra seu i de la declaració del seu partit com a organització terrorista pel govern de Nigèria. La declaració ha portat a una política com més va més repressiva del moviment, política que ha despertat també una gran solidaritat amb el moviment independentista, especialment entre els sectors més joves, que han tornat a manifestar-se i protestar. Especialment després que el passat mes de juny Kanu fos detingut de nou per a reprendre el judici que s'havia aturat fa quatre anys. El judici es va reprendre el passat 26 de juliol però s'ha tornat a ajornar fins a l'octubre.

Us oferim dos articles de Xavier Montanyà, publicats a VilaWeb, sobre el conflicte i la implicació que hi van tenir els catalans.