Cent anys d'Annual: quan les tribus del Rif van humiliar l'exèrcit espanyol



El 22 de juliol de 1921 va començar la batalla d’Annual. Us expliquem què va passar, avui que en fa cent anys

Tal dia com avui de fa cent anys va començar la batalla d'Annual, una de les pitjors desfetes de la història colonial de l'estat espanyol i, alhora, un dels moments més gloriosos del poble del Rif. Malgrat la superioritat armamentística, s'hi van morir 13.363 soldats espanyols i 429 van ser empresonats, d'un total de 18.011, segons l'expedient Picasso. La resistència nadiua tan sols tenia 3.000 guerrillers. L'impacte de la derrota espanyola a Annual va ser tan fort que va causar una enorme crisi social i política al règim espanyol.


Les muntanyes del Rif, el camp de batalla

Annual és una vila al nord-oest del Marroc, a uns 120 quilòmetres a l'oest de Melilla. És a la regió muntanyenca del Rif, una franja de terreny d’uns 26.000 quilòmetres quadrats –una superfície semblant al País Valencià–, un 5% del territori marroquí. En aquell moment, la població del nord del Marroc vivia dispersa en cabiles, nom que reben les tribus amazigues, ètnies originàries del Magrib.

Mapa de les seixanta-sis cabiles del nord del Marroc

Mapa de les seixanta-sis cabiles del nord del Marroc

La zona no destaca per ser rica, més enllà dels fosfats i de les mines de ferro, però els militars i l’aristocràcia espanyola volien ocupar-la per restaurar el prestigi internacional de l'estat espanyol i establir-hi un paradís de corrupció.

En la batalla d’Annual, els nadius van fer valer la familiaritat amb la terra per a doblegar l’enemic. Els espanyols, en canvi, es van trobar superats per unes condicions poc habituals: relleu escabrós, manca d’infrastructures viàries, clima àrid i aigua insalubre. En paraules del general Manuel Goded:

"El caos muntanyenc fa difícil l’accés per a les columnes de l'exèrcit regular. Hem hagut de lluitar per a subjugar aquells indòmits i valents guerrers, que, aixoplugats pels seus baluards rurals, han disputat pam a pam el terreny als nostres soldats."

Cimera d'Algesires (1906)

Cimera d'Algesires (1906)

Soldats espanyols salten una muralla

Soldats espanyols salten una muralla

De desastre en desastre

Per a entendre què va passar l’estiu del 1921 al nord del Marroc, cal mirar el passat colonial espanyol. Tot i la distància física entre l’Havana i Annual, la relació entre la guerra de Cuba i la del Rif és estreta. Després d'haver perdut els darrers territoris de l'imperi d'ultramar, la monarquia espanyola va voler tornar a engegar el projecte imperialista.

El Marroc era un dels pocs territoris que encara no s'havia colonitzat després del repartiment de l’Àfrica en la conferència de Berlín del 1885. Això va originar tensions diplomàtiques fortes entre els imperis europeus per a veure qui se n’apoderaria.

Caricatura sobre la conferència de Berlín

Caricatura sobre la conferència de Berlín

Per resoldre el conflicte, les potències occidentals van fer la cimera d’Algesires el 1906, i van acordar de distribuir el sultanat alauita entre l'estat francès i l'espanyol, que va ocupar la franja nord del país. L’exèrcit espanyol, esperava una ocupació plàcida i sense gaires problemes, però es va trobar un poble rebel i combatiu.

El 1909, l'endemà d'esclatar la Setmana Tràgica, les cabiles de Melilla van deixar clara la insubmissió i van derrotar els militars espanyols al barranc del Llop. Així i tot, nou anys més tard, el 1921, gairebé la meitat del territori marroquí era colonitzat i les forces espanyoles es fregaven les mans pensant a assetjar Annual.

El lideratge d’Abdelkrim, clau en la victòria rifenca

Arran de l'avanç de les forces espanyoles, els guerrillers rifencs van encoratjar-se a contraatacar, encapçalats pel capitost anticolonial Abdelkrim el Khattabi (Ajdir, 1883). Durant la Primera Guerra Mundial, els francesos havien empresonat Abdelkrim perquè era obertament contrari a la colonització europea. Als anys vint, ja lliure, va tornar a la cabila on havia nascut, Beni Urriaguel, per organitzar la resistència contra l’exèrcit espanyol. Els seus coneixements político-militars i la capacitat que tenia per a mobilitzar la població rifenca el van erigir en el principal dirigent de la resistència a l'ocupació espanyola. Fins i tot va aconseguir que bona part dels soldats indígenes que servien a l’exèrcit espanyol s'hi rebel·lessin en contra.

El 22 de juliol de 1921, les cabiles van sotmetre el campament enemic a Annual, i l’exèrcit espanyol es va trobar obligat a retirar-se a Melilla, desmoralitzat després de les escaramusses constants amb els rifencs. El general Silvestre va ordenar la fugida per sorpresa, sense un pla de replegament ni suports externs. Anys després, l’expedient Picasso relatava la retirada espanyola d'aquesta manera:

"S'abandona Annual el 22 de juliol amb tot, sense ordres, sense instruccions, sense pla ni direcció. Amb les forces confuses, sense caps, assetjats per l'enemic i sense cap més idea que la salvació en la fugida individual, vergonyosa en uns, inexplicable en uns altres i lamentable en tots. Els esforços d'uns quants per a frenar l'allau que tan impremeditadament s'havia deixat desbordar eren inútils."

L’exèrcit espanyol va tenir pèrdues enormes, entre les quals el general Silvestre mateix. Els tres mil supervivents van aconseguir de refugiar-se a al-Aaroui (anomenat "Monte Arruit" pels espanyols). Però la calma no va arribar, perquè els rifencs volien venjança i van assetjar els colons una altra vegada. Finalment, el 9 d’agost es van rendir, després d'haver pactat amb Abdelkrim una fugida pacífica a Melilla en canvi de lliurar les armes.

Amb l’eufòria d’aquesta victòria anticolonial, ja sota el mandat indiscutit d’Abdelkrim, el Rif es va organitzar com a territori independent. El setembre del 1921, el capitost va crear la República del Rif, amb capital a Ajdir, que no va ser ben rebuda ni per l'estat espanyol ni pel francès.

Territori de la República del Rif | Riffans, bitllets de la República del Rif

Territori de la República del Rif | Riffans, bitllets de la República del Rif

Retrat d'Abdelkrim el Khattabi, capitost rifenc

Retrat d'Abdelkrim el Khattabi, capitost rifenc

Reportatge del diari La Humanitat sobre Abdelkrim

Reportatge del diari La Humanitat sobre Abdelkrim

Bombardaments químics, una abominació que ha passat desapercebuda

Alfons XIII, amb ganes de rescabalar-se de la derrota d'Annual del 1921, va ordenar el bombardeig del Rif amb armes químiques, com a resposta a l’auge de poder del nacionalisme rifeny. Els avions espanyols van atacar la població civil amb fosgen, cloropicrina, difosgen i iperita (gas mostassa). Espanya va fer ús de l’armament químic fins el 1927, tot i que estigués prohibit per la legislació internacional, entre altres pel Protocol de Ginebra, signat després de la primera Guerra Mundial. Aquest escàndol mai no ha sigut reconegut per Espanya de forma oficial i ni molt menys, ha estat reparat. El 7 de setembre de 2005, Esquerra Republicana va exposar una proposició no de llei al Congreso, en què demanava que l’estat espanyol reconegués l'ús sistemàtic d'armes químiques contra la població de les muntanyes del Rif. Tant el Partit Socialista de l’aleshores president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, com el Partit Popular a l'oposició, van rebutjar la iniciativa, que mai va es va dur a terme.

Encara avui dia, entitats com a Associació per a la Defensa de les Víctimes de la Guerra del Rif denuncien en la zona que l'alta incidència de càncer podria haver-se de l'ús d'aquests gasos per part els espanyols i demanen una investigació.

El documentari Arrhash (verí en amazic), dirigit per Tarik El Idrissi i Javier Rada, posa llum a l'època en què Espanya gasava la població civil rifenca.

L’Espanya viril i racista

Durant tota la Guerra del Rif (1920-1927), el relat espanyol va descriure els guerrillers rifencs com a éssers aberrants i salvatges, que havien de ser civilitzats pels espanyols. Al manual per a oficials colonials, Emilio Mola va escriure:

"Quan l’oficial espanyol hagi de corregir els comportaments moros, ho farà pensant en l'índole i importància de la falta comesa, tenint present que al moro, per la seva incultura, no se li pot exigir moralitat i rectitud, com a un ciutadà qualsevol d'un país civilitzat. Els fets que en un soldat revesteixen gravetat extrema, en ells només és relativa: així passa, per exemple, amb una certa aberració de caràcter sexual molt corrent entre els indígenes, la sodomia."

El llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica, de Gemma Torres Delgado, professora d’història de la Universitat de Barcelona, analitza com va influir el colonialisme al Marroc en la construcció de la nació espanyola i del concepte de masculinitat.  "En el context colonial, hi havia una cultura europea comuna, racista i supremacista, en què les potències occidentals es van definir com a poderoses, civilitzades i modernes, en contraposició als territoris colonitzats, concebuts com a inferiors i incivilitzats. La masculinitat, en aquest aspecte, també hi va tenir un paper important perquè l’home era aquell que es mostrava viril, agressiu i capaç de dominar les poblacions indígenes", diu Torres.

Gemma Torres a la presentació del seu llibre 'La virilitat d'Espanya a l'Àfrica'

Gemma Torres a la presentació del seu llibre 'La virilitat d'Espanya a l'Àfrica'

A parer seu, durant la guerra del Rif, els militars més reaccionaris, com ara Franco o Mola, es van fer forts per a restaurar el prestigi de la pàtria i la masculinitat després del trauma colonial: "No es parla gaire d'Annual, però en aquella època la desfeta va tenir un impacte gran en la societat espanyola perquè tenir un imperi era sinònim de salut nacional i no tenir-ne significava decadència. Patir una gran derrota contra un poble que has considerat inferior racialment, culturalment i virilment, és una part important del trauma."

"Els escrits del generals espanyols responen a un tòpic clàssic racista i masclista basat a atribuir als homes colonitzats una sexualitat que ells consideren degradant: sodomia, sexualitat excessiva i sexe no reproductiu. Tot plegat per a construir una imatge degenerada de l’enemic", rebla.

El Hirak, l’herència de la revolta rifenca

Del 1921 ençà, el record de la victòria a Annual ha tingut una importància cabdal en el sentiment de nació del Rif. L'any 2016 l'esperit de rebel·lió va tornar a agafar embranzida arran de la mort del pescador Mohssin Fikri a mans de la policia a Al-Hoceima. La indignació d'aquells dies es va canalitzar en el Hirak, el moviment popular del Rif , que encara continua viu en l’actualitat, tot i la ferotge repressió del Marroc. 

El dia que va començar tot, el Makhzen –nom que rep la policia marroquina– va confiscar la
mercaderia de Fikri i la va entaforar en un camió de brossa. Indignat per aquesta injustícia, el jove pescador va saltar dins el camió per provar de recuperar els seus béns. De sobte, algú va engegar el mecanisme per a trinxar la brossa. Fikri no va poder saltar a temps i va morir esquarterat dins el camió. Era la gota que feia vessar el got. La tragèdia va colpir el jovent d’una regió històricament maltractada i milers de persones van manifestar-se en contra dels abusos de poder.

L'organització col·lectiva va anar més enllà i diversos joves es van juntar per fer un recull de les injustícies socials que pateixen els rifencs, com ara l’explotació laboral, l’exclusió social, la pobresa, la manca de serveis públics de qualitat o la impunitat de les autoritats. El Hirak va guanyar molts adeptes en poc temps gràcies a les xarxes socials, que es van convertir la principal eina de comunicació del moviment. La causa va arribar tan lluny que als pocs mesos ja s’hi havien sumat els rifencs de la diàspora europea, amb manifestacions a Barcelona, Brussel·les, Amsterdam i més grans ciutats del continent. Tanmateix, el ressò mediàtic també anà acompanyat de la repressió de l’estat
marroquí, que d’aleshores ençà ha empresonat centenars de ciutadans.

La detenció més flagrant va ser la del periodista i activista Nasser Zefzafi, figura cabdal les protestes del Hirak. La implicació política de Zefzafi li ve de família: el seu besavi havia estat ministre d’Interior durant la República del Rif i el seu pare va ser militant de la Unió Nacional de Forces Populars. Quan el Makhzen el va capturar, el va obligar a cridar “Visca el rei i la unitat del Marroc!”. El van acusar d’atemptar contra la seguretat interna de l'estat i el van empresonar a sis-cents quilòmetres de la seva ciutat, Al-Hoceima. Zefzafi i cinquanta activistes rifencs més estan complint una condemna de vint anys de presó.

Nasser Zefzafi en una protesta

Nasser Zefzafi en un protesta

El pare de Zefzafi explicava en una entrevista al diari Público els patiments del seu fill:

"Nasser va ser torturat per la brigada nacional del Marroc. Va ser torturat des d’Al-Hoceima fins a Casablanca. Van haver de cosir-li punts al cap. Vint anys de presó per haver demanat una universitat. Vint anys per haver demanat hospitals. Vint anys per haver demanat una oportunitat de feina per al jovent. És un empresonament injust i un càstig pel fet d'anar contra les barbaritats que es viuen al Rif.”