Cinc mites sobre la partició de l'Índia britànica –i allò que va passar realment
Aquest agost fa setanta-cinc anys de la partició del subcontinent indi. El 15 d'agost es va declarar la independència de l'Índia i dos dies després, el 17, es van marcar les noves fronteres del Paquistan. El procés de transferència de poder va simplificar enormement les diverses societats perquè semblés que dividir els grups socials i traçar noves fronteres era lògic i, fins i tot, possible. Aquesta decisió va desencadenar una de les migracions humanes més grans del segle XX, quan més de deu milions de persones van fugir a través de les fronteres per cercar un refugi segur.
Els aniversaris poden ser un bon moment per a aturar-se i reflexionar sobre el pas del temps i reexaminar la història. La partició és considerada el resultat de diferències aparentment irreconciliables i de la tensió religiosa inherent al sud de l'Àsia. Tres quarts de segle després, és hora de reavaluar alguns dels relats històrics establerts. S'han estès mites sobre aquesta història basats en falses suposicions i ací n'examinarem cinc.
Mite 1: L'objectiu principal era resoldre les diferències religioses
Els relats populars de la partició reprodueixen la visió simplista de l'estat colonial britànic de la societat del sud de l'Àsia solament en termes de categories religioses, amb les identitats hindú i musulmana com a grups més importants. Al llarg de les dècades, els estudiosos han demostrat que les diferències religioses no expliquen la partició.
Les categories religioses simplistes de la majoria de les anàlisis de la partició no comprenen prou les complexes qüestions socials i polítiques que conformen les societats del sud de l'Àsia. La partició va empènyer la gent a identificar-se amb una religió concreta i, fins i tot, a emigrar, segons aquesta identitat.
Prestar més atenció a les històries orals i a les experiències personals de la partició ha posat de manifest que aquesta acció no va servir tant per a proporcionar una solució política com per a imposar noves divisions al voltant de línies nacionals i religioses.
S'ignora la variació enorme de pràctiques i d'identitats dins i entre els diferents grups de l'Índia britànica quan s'assumeix que hi havia un conflicte basat en la religió. Les cultures compartides basades en la llengua, la literatura, la música i les tradicions regionals i locals comuns ho posen en dubte.
La tendència a emmarcar la partició en termes binaris d'hindús i musulmans ha contribuït a donar forma a l'auge del majoritarisme religiós a l'Àsia meridional postcolonial, que es basa en una idea construïda, fins i tot mítica, d'una majoria que dicta les normes per a tothom i que es pot veure més obertament en la visió d'una nació hindú que promou l'actual govern de l'Índia.
Mite 2: La violència de la partició va ser espontània
Els funcionaris britànics i els dirigents nacionalistes van considerar la violència d'aquest període com la resposta d'una societat irracional i religiosa a unes complexes negociacions polítiques. Però hi ha proves substancials que demostren que la violència de la partició no va ser espontània. La violència del 1947 estava profundament modelada per les polítiques colonials anteriors que posaven èmfasi en la separació de les comunitats religioses i en el foment d'uns grups sobre uns altres.
Un exemple d'això va ser la idea de les races marcials, que es reclutaven per a la policia i l'exèrcit i rebien assignacions de terres a canvi de la seva lleialtat al Raj britànic. La idea de les races marcials es va desenvolupar després de l'aixecament del 1857 per identificar certes comunitats que es consideraven ideals per al reclutament militar d'acord amb la seva ètnia i hipermasculinitat i, sobretot, de la seva lleialtat a l'estat britànic. Els sikhs, els jats, els musulmans del Panjab i els gurkhes eren considerats "races marcials".
La violència del 1947 va fer que els homes s'ataquessin entre ells i també a les dones. Les dones d'unes altres comunitats van ser violades i assassinades, i alguns homes van matar les seves parentes en nom de la "puresa" i l'honor, especialment al Panjab, que albergava moltes "races marcials". Descrita pels estudiosos com a genocida, la violència al Panjab estava modelada per nocions similars de puresa racial i masculinitat agressiva que havien sustentat les polítiques de reclutament imperial durant anys.
Mite 3: La partició va ser el resultat d'una planificació a llarg termini
Les crides a la creació d'estats separats, que van veure la llum el 1947, van rebre un suport mixt i desigual, fins i tot entre els dirigents polítics musulmans. Però aquestes idees no establien com, ni quan, es crearien aquests estats ni on es traçarien les fronteres. Fins a final del 1946, el govern britànic era molt poc inclinat a donar suport a la divisió del subcontinent.
Els britànics havien planejat de transferir el poder el 1948, però el febrer del 1947 es va anunciar que Louis Mountbatten substituiria Lord Archibald Wavell com a virrei, el representant del govern britànic a l'Índia, i que transferiria el poder l'agost del 1947. El 3 de juny de 1947, Mountbatten, juntament amb Mohammad Ali Jinnah i Jawaharlal Nehru (els respectius dirigents dels dos principals partits polítics anteriors a la independència, la Lliga Musulmana i el Congrés Nacional Indi), va anunciar que el subcontinent es dividiria solament nou setmanes després.
Entre el juny i l'agost, els dirigents polítics i els seus advocats es van esforçar per establir les fronteres que travessaven les províncies de Panjab i Bengala. Aquestes discussions van ser supervisades per Cyril Radcliffe, un advocat britànic que no havia visitat mai l'Índia. Tan sols li van caldre cinc setmanes per a decidir la frontera. Mentre que les crides a la creació d'un nou estat musulmà s'havien emmarcat al voltant de la representació religiosa, les negociacions legals de la Comissió de Fronteres es van centrar molt a assegurar els recursos naturals i garantir la seguretat de l'estat.
Les fronteres definitives dels nous estats de l'Índia i el Paquistan es van anunciar el 17 d'agost de 1947, dos dies després de la independència. Gran part de la violència s'atribueix a la comunicació desordenada de la partició de l'alta política a la societat en general, i a la velocitat innecessària amb què es va fer el procés.
Mite 4: Tota l'Índia va ser sota domini britànic
Un terç de l'Índia no va ser mai sota domini britànic formal, sinó que comprenia més de 550 estats principescs. El govern britànic tenia diferents acords constitucionals i diplomàtics amb aquests estats, i tots van requerir una negociació legal quan els britànics van cedir el poder.
El Caixmir era un d'aquests estats principescs. El maharajà, Sir Hari Singh, va signar un Instrument d'Adhesió per posar l'estat sota el domini del govern indi l'octubre del 1947, tot i que el Consell de Seguretat de l'ONU va convocar un referèndum el 1948. No es va arribar a fer mai i l'estatus i la sobirania del Caixmir en relació amb l'Índia i el Paquistan ha estat una font de conflictes i avalots d'aleshores ençà.
Les zones costaneres occidentals de Goa, Daman i Diu van ser sota control portuguès fins el 1961 i la regió del sud de l'Índia, Pondicherry, va ser sota domini colonial francès fins el 1954.
Mite 5: La partició va tenir repercussions purament regionals
Les estimacions de les persones que van emigrar per les fronteres creades el 1947 oscil·len entre 10 milions i 17,5 milions. Molta gent de les zones directament afectades per la violència de la partició, i les inseguretats que se'n van derivar, també ha emigrat més enllà del sud de l'Àsia, a unes altres parts del món.
Les comunitats del Panjab, el Sind, el Caixmir i Sylhet formen comunitats considerables i significatives al Regne Unit, el Canadà, els Estats Units i més països. Això és un altre recordatori de les repercussions i els llegats actuals del colonialisme. Tot i les divisions de la partició, les comunitats de la diàspora poden conviure en diferents parts del món.
Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation
Built with Shorthand