"Un estiu a Galeusca" és una iniciativa conjunta de Belfast Media, Berria, NósDiario i VilaWeb.

Durant l'estiu VilaWeb oferirà en català, regularment, dotze narracions escrites originalment per autors que publiquen en irlandès, èuscar, gallec, i català. Les narracions s'aniran publicant i acumulant en aquest espai.

Il·lustració: Fiona Ní Mhaoilir

Il·lustració: Fiona Ní Mhaoilir

El combat

 Seán Ó Muireagáin

Heus ací la meva mare, Rosita, estirada al sofà. Una vegada va tenir els cabells negres i llargs. Avui dia, tan sols li resten uns cabells grisos, curts. I dues ampolles buides al costat. Jo em dic Catalina. Sóc la seva filla. Veient-la allà, ajaguda, no em costa de dir-vos que els ulls se m'omplen de llàgrimes. No de pena, ni de tristesa, però sí una mica de dolor. Si em veiés així, em renyaria i em diria: "No facis una història de la teva opinió."

Però no és cap opinió. Fa molt temps que no ho és. De tant en tant, té un bon dia. No ha estat sempre com és ara. No us creuríeu pas la dona que era quan jo era jove. Però la vida és dura.

El meu pare va venir d'una altra part de la ciutat. Es va passar la vida sencera evitant apassionadament la feina i les responsabilitats de família. Vejam, diguem-ho tot, no hi havia gaire feina a Belfast en aquella època, i el meu pare va aconseguir de fugir de la poquíssima que apareixia. Avui tan sols fuig de nosaltres. Fa anys que no el veig. És millor així, crec. Així no em complica la vida.

Avui és un dia una mica especial. Això que li passa avui no és el mateix que cada dia. Hi ha dies que és fabulosa. Dies en què és el meu puntal, la meva una-empenta-més al ring de boxa. Sí, senyors, vaig ser boxadora. Ella m'hi va introduir.

La seva bona opinió de mi no ha vacil·lat mai, mai, mai, mai, malgrat l'angoixa que li va causar el pare. No li va costar gens perquè em va criar a Belfast, una ciutat de guerra. Això és cert. Però no va tenir gens de suport. Estava sola amb una nena petita. La seva mare tampoc no va tractar-la amb gaire caritat. Els altres, i especialment els més creients, la van censurar per haver-se casat amb un mandrós i per haver-lo deixat fugir. Ningú no entendrà com va arribar a patir aquells anys. El seu poble gairebé va enfonsar-la.

Va deixar el districte natal i va començar una nova vida. Tot va anar bé un temps, fins que la beguda va agafar avantatge.

L'alcohol la va consolar. Segons ella. Però crec que tan sols era una manera d'escapar-se de la solitud. No hi havia cap beguda que no hagués tastat. De tant en tant es recuperava. Però sempre requeia, i començava a beure novament.

Som iguals. De jove, em vaig descarrilar unes quantes vegades. I ella em va salvar. La primera vegada, em vaig posar a aprendre a tocar l'arpa, i després a ballar. Quan vaig començar a barallar-me amb noies a l'escola, em va enviar a classes de boxa. Vaig ser difícil, de jove, és clar. Però ella tenia una visió de futur per a mi. Era mare. Crec que ella mateixa notava el seu declivi i que mirava d'ensenyar-me que podia desafiar la vida.

—No som ningú sense motius. 

Una altra cosa que solia dir.

Mentre jo em feia gran, ella disminuïa. El meu suport vital anava desapareixent davant meu i jo creixia cada dia que passava. Com un trasllat de comprensió i força que ella no volia aturar.

En el meu primer combat de boxa, ella va ser ferotge. Crec que va espantar la meva adversària al ring més que no pas jo. Va venir a tots els combats durant els anys vinents. Però va perdre la força per a venir-hi. Quan ja feia força temps que no hi venia gaire sovint, vaig deixar de lluitar.

La primera vegada que no va venir a un combat se'm va encongir el cor. Creia que perdria, però no. Vaig recordar els seus crits i ovacions. Només calia que guanyés. Tan sols em faltava l'eco de la seva veu, o un fantasma seu al meu cap, per a animar-me. Em va donar això. Vaig portar-ho a cada combat d'aleshores ençà.

Vaig dur aquest eco dins meu a tots els combats, dins el ring i fora.

Toco l'arpa per a ella cada dia. Si veiéssiu la seva expressió, tan serena com un raig de sol...

Mireu-la, ara, com n'està, de vençuda. Ara li he de pagar els deutes. Ara que sóc gran, em toca a mi de fer tant com pugui per ella. Ara la meno jo, tal com ella em va menar a mi. No fallaré en aquest deure. Al contrari, el compliré de tot cor.


Seán Ó Muireagáin és de Belfast. Poeta, cantant, escriptor. Era i és activista a la seva ciutat. Li agrada molt la música tradicional i diu que ha passat massa nits agradables cantant i gaudint de la vida a Donegal, fins bundún dearg na hoíche ('fins al culet vermell de la matinada').



Pegar a l'estat

 Réaltán Ní Leannáin

Es va presentar el grup de les sis a la classe d'anglès. Els nens petits. Tots els nens, fins i tot el pobre Yonatán. A l'acadèmia, ningú no volia seure al seu costat perquè se solia orinar als pantalons. A totes les classes, pobret.

A la classe de les set no s'hi va presentar ningú. Ben estrany. Ni a la de les vuit. Què passava? Però em vaig quedar a l'acadèmia, per si la cap em donava més feina.

Va arribar en Juanjo a l'última classe del vespre, a les nou. Va remugar alguna cosa que no vaig entendre. I se'n va anar.

Quan vaig tornar al pis, la Señora de la casa ja hi era –ella i les seves tres filles. Totes, en aquella hora en què havien de ser a fer un tomb.

Em vaig adreçar a la Paz, la filla gran i propietària de l'acadèmia d'anglès on jo feia classes, a la primera planta. El seu pare, el Señor, tenia una botiga de sabates a la planta baixa. Vivíem, la família i jo, al capdamunt de la casa. Jo rebia allotjament i un salari modest per les hores d'ensenyament que dedicava a ensenyar anglès a la gent d'Aranda de Duero i la rodalia.

—En Juanjo deia golpe de estado, una vegada i una altra. Què vol dir, això?

La Paz va arrufar les celles. Parlava un anglès bonic, amb un gust refinat i noble, com els presentadors de la BBC. Ella va recollir el diccionari espanyol-anglès gros i vermell de la prestatgeria de la sala d'estar. Busquem les paraules. Trobem golpe: tir, bony. Impactar. Pegar. Busquem estat. Expressar. Però no hi havia cap golpe de estado.

—Un cop dirigit contra l'estat —va dir la Paz, amb frustració a la veu—, però hi ha més que això: és un atac.

Parlàvem en anglès, senyal que volia mantenir la conversa entre nosaltres dues.

—L'exèrcit sortirà al carrer —va dir, intentant d'explicar-m'ho.

Va ser el 1981. Vaig néixer i vaig créixer a Falls Road, a Belfast, on hi havia molts soldats al carrer.

La Paz va veure, per l'expressió de la meva cara, que això dels soldats no m'ajudava pas a entendre allò de cop d'estat.

—Duran armes.

—Sí, així ho fan, generalment.

—I hi haurà tancs.

—I bombes, per ventura?

Em vaig adonar que la Paz s'emocionava.

—Em sap greu, Paz, no vull ofendre't. És que descrius la meva pàtria, de cada dia de la meva vida.

A poc a poc, la Paz em va explicar què havia passat aquella tarda. Mentre jo cantava Three Blind Mice amb els nens, els soldats havien assaltat el congrés a Madrid i s'hi havien disparat trets, en presència de les càmeres de la televisió estatal. Molta gent va continuar mirant la tele aquell vespre, però no van veure res més que Juan José García Corral matant un toro, establint un nou rècord personal de temps. Ell, el públic a la plaça de toros, jo i el pobre Yonatán vam quedar astorats pel que passava.

—Han fet un cop contra l'estat. S'han apoderat del congrés.

Finalment, hi vaig caure.

—Un coup d'état? Hi ha hagut un coup d'état?

Coup d'état? Es diu en francès, de debò? Aquesta és la paraula que fan servir els anglesos, manllevada dels francesos?

Ens vam posar a riure de l'etimologia imperial de l'anglès, però de sobte vam callar.

—No et passarà res —va dir la Paz, amb un sospir profund.

Mirem de trucar per telèfon a Irlanda, per dir a la meva família que jo estava bé. Les línies telefòniques eren mortes.

—Et protegirem bé, sana i salva. Et podem amagar. Hi ha llocs on podem anar, va dir la Paz.

—Però sóc irlandesa, no anglesa. Això no val per a defensar-me?

La Paz em va mirar fixament.

—Es pensaran que sóc catòlica devota, beata —vaig dir.

—Potser sí. Però i la resta de nosaltres?

Mantenim el televisor encès, per si de cas hi hagués més notícies. Hi cantava Bing Crosby, Bob Hope i Dorothy Lamour, en anglès, i parlaven en espanyol sobre Road to...

Vam prendre xocolata calenta. El Señor de tant en tant obria la porta de l'armari de sota l'escala, on tenia un rifle de caça. La bèstia que havia mort diumenge —conill, llebre o faisà— ens l'havíem menjada dimecres.

Vam preparar una altra tassa de xocolata calenta. El Señor va afegir una gota de conyac a la seva.

La Paz va treure un llibre de la prestatgeria per llegir-lo. La Feli va seure en un tamboret amb uns mots encreuats, sanglotant ara i adés. La Conchi encara duia l'uniforme escolar i feia els deures. Vaig començar les correccions del grup de les onze del matí. De fons, se sentia el brunzit musical d'en Bing, encara. La Dorothy se n'havia tornat a enamorar. En Bob havia restat desconsolat, com sempre.

Sentim un tret, molt lluny. Després, silenci.

A la nit tard –o l'endemà de bon matí– el jove rei va aparèixer a la pantalla de la tele, amb un vestit llampant farcit de medalles militars, amb botons d'argent i galons d'or. Va fer un altre tomb a la clau del taüt del franquisme.

La meva infantesa als carrers de Belfast i la ignorància de la ferocitat dels seguidors de Franco em van ajudar a dormir tranquil aquella nit. Però el Señor va dormir amb l'esquena contra la porta del piso, amb el rifle de caça a les mans.

Réaltán Ní Leannáin va néixer a Belfast, Irlanda, el 1960. Viu a Dublín. Té editats quatre llibres –un recull de poesia, una novel·la i dos reculls de contes. Ha publicat contes en diverses revistes i antologies. Ben aviat editarà una antologia de contes a l'Editorial Éabhlóid.



Il·lustració: Àlex Rozados

Il·lustració: Àlex Rozados

Temporal d'estiu

 María Rei Vilas

Com pot ser que faci una pedregada com aquesta a trenta de juliol? Centenars de projectils de gel metrallen les teules i arrasen l’hort de l’àvia. Davant del mirall del lavabo, l’Alma es pentina la cabellera encara humida. La tempesta l’ha agafada tornant de la platja. La imatge que contempla no recorda gaire a la de l’adolescent de fa un mes. La pell morena, els ulls espurnejants i els cabells aclarits pel sol i el mar traspuen llibertat i, fins fa uns minuts, alegria.

Alma, nom escaient per a algú que acostuma a dubtar de la seva pròpia existència.

Les rialles d’elles pugen des de la cuina. Semblen amigues íntimes, malgrat que s’acaben de conèixer. En sent l’amenaça.

S’adona del cactus que hi ha al damunt de la lleixa. Li agraden els cactus. Sobreviuen en ambients hostils i renuncien a les fulles a canvi de tenir espines amb les quals defensar-se. L’envolta amb la mà. L’estreny fort. Les punxes travessen la pell, es claven a la carn. Centenars de terminacions nervioses envien senyals de dolor al cervell. Somriu mentre les llàgrimes dibuixen camins de salnitre al rostre.

Fora, el temporal amaina.

La casa de l’àvia és en una aldea de ribera en la qual les dones sembren cebes i alls a la terra i cloïsses i escopinyes a la sorra fangosa de la maresma. Des de molt petitona, passa l’estiu aquí.

Fa un mes, al costat del tren, va ocultar l’entusiasme mentre s’acomiadava. Va imitar-los el somriure desganat perquè la mare, el pare i l’Andrea, la germana quatre anys més gran, no pensessin que s’alegrava de perdre’ls de vista. El vidre de la finestra del comboi li va tornar la imatge familiar: quatre cares cendroses, de mirada cansada envoltada d’ombres. El dolor els havia unificat les faccions més que no pas els gens compartits.

Subsistien en un pis, com n’hi havia centenars, d’un barri d’emigrants retornats. Dins, la vida girava al voltant del calendari que penjava de la porta de la cuina. Aquest regia el temps de l’Andrea i, per extensió, el de tots. No importaven els dies, les setmanes o els mesos. La vida es dividia en cicles de teràpies, preoperatoris, postoperatoris i convalescències.

En una d’aquestes, va aprendre a caminar aferrada al llit de la germana i, a la meitat d’un cicle en què alguna cosa no anava bé, va entendre que la seva aportació més gran a la família era no necessitar, no demanar, no destorbar. Es llevava sola, menjava del que hi havia, es guardava les llàgrimes i estudiava molt. No donava problemes, perquè en aquells setanta metres quadrats no n’hi cabien més.

Ocultava els cabells amb gorres per assemblar-se a la germana i, a cada aniversari que els pares oblidaven, rescatava la resta d’una espelma del fons d’un calaix i la bufava a la seva habitació, mentre demanava alguna malaltia. Li agradaven les que acabaven en “itis”. Així, la mare s’estiraria al seu costat i el pare recorreria les botigues de la ciutat en busca d’un regal que li arrenqués un somriure. L’única vegada que havia tornat amb febre de l’escola, però, la van enviar amb una tia que vivia a prop. S’havia convertit en un perill per a la germana.

Va lluitar amb el mal de l’Andrea. I va perdre. Ell va quedar-s’ho tot: el temps i, fins i tot, el mateix aire, carregat de la fortor de medicaments, vòmits i infusions d’herbes pudents.

Fins que arribava l’estiu. I el tren la duia a un món on l’aire feia olor de salnitre i els únics crits amb què es despertava eren els de les gavines. On la rebien els braços de l’àvia. No coneixia lloc millor per reposar-hi el cap que el seu pit generós. Fins aquest estiu.

Aquest estiu ha aparegut la Louise, amb “o”. I amb “e” final, que s’escriu, però no es diu pas, com si fos un secret, una lletra prohibida. La Louise, de l’edat de l’Andrea, filla d’una cosina de la mare, no fa gaires dies que va arribar de França. La va rebre amb un somriure encisador i un «Hola, cherie!». Ningú no li havia dit mai cherie. Ningú pronunciava així la erra. Ningú li havia somrigut així. Es va estremir quan la va agafar de la mà; amb l’altra es va treure la gorra. Lliure, la cabellera li va cobrir l’esquena.

La Louise estudiava biologia. Els dies de sol, anaven a A Arnela, una cala protegida per dos sortints de roca. Carregaven les motxilles amb bosses i pots en què guardaven mostres de sorra, petxines, algues i petits invertebrats que agafaven als bassals que deixa la marea baixa. Si plovia, es quedaven a casa i la Louise escampava les troballes a la taula del menjador, els estudiava amb la lupa, consultava llibres i li demanava que li escrivís les etiquetes que enganxava als pots. «Tens una lletra molt bonica, Alma», deia. L’àvia es queixava de la pudor de formol. A ella li agradava.

L’Alma coneixia bé la ribera. Plegades, van recórrer senderes, coves i racons secrets als quals sempre havia anat sola. Es van banyar a cales segures i van evitar els llocs de corrents traïdorencs.

Aquest matí han anat a la platja, malgrat que els núvols presagiaven tempesta. L’àvia els ha demanat que no triguessin, que els esperava una sorpresa. Les seves sorpreses sempre eren saboroses.

Han baixat a correcuita cap a la sorra. L’Alma ha ensopegat i ha caigut. Del tall a la cama n’ha brollat sang espessa. El dolor s’ha fet penetrant. Abans no hagi tingut temps d’alçar-se, la Louise se li ha assegut al costat i ha posat la cama adolorida al damunt de les seves. S’hi ha ajupir, n’ha begut la sang, li ha llepat la ferida. L’Alma ha tremolat amb el tacte càlid i humit. Ha sentit cremor a la cara, al cos sencer.

—Desinfecta i ajuda a cicatritzar —ha dit la Louise.

En el moment en què les mirades s’han trobat, l’Alma s’ha aixecat. Confusa, ha arrencat a córrer avall. Sense aturar-se, ha llançat la motxilla i la roba a la sorra. S’ha ficat dins l’aigua. El mar trencant a les cuixes, gèlid. S’hi ha capbussat. A poc a poc, ha acceptat el fred, l’ha gaudit. Ha surat a la deriva. S’ha deixat bressolar per les onades. Feliç, esperant la Louise.

—Alma! —l’ha cridat des de la vora—. Comença a ploure! Hem de tornar!

El cel s’ha enfosquit. Amb pena, ha sortit de l’aigua. En un moment, s’ha desfermat la tempesta. Han corregut sota la pluja. Han arribat sense alè.

Tant bon punt ha obert la porta, la ferum d’infusió d’herbes pudents l’ha colpejada de ple.

—Mireu qui ha vingut! Està molt més bé. I s’hi quedarà tot el mes!—. L’àvia ha obert la porta de la sala convidant-les a entrar. Des del sofà, l’Andrea els ha somrigut.

I ara totes dues, l’Andrea i la Louise, riuen plegades, còmplices, amigues. I l’àvia riu amb elles i acaricia l’Andrea.

I la Louise pronuncia el nom de la seva germana arrossegant la erra, com si l’assaborís, com si la besés en deixar-la anar entre els llavis. I el nom d’Alma no té erra.


Traducció del gallec d’Eduard Velasco


María Rei Vilas va néixer a A Laracha el mes de març de 1964. Des de 1990, exerceix com a professora de Biologia i Geologia a l’ensenyament secundari. L’any 2020, la seva primera novel·la, Flores de ferro (Flors de ferro), va ser guanyadora del Premi de Novel·la “Manuel García Barros”.


Il·lustració: Àlex Rozados

Il·lustració: Àlex Rozados

Qüestió de sang

 Andrea Barreira Freije

Netejar sang és una murga. Ho sé perquè fa més de mitja hora que estic asseguda al sofà  intentant treure una taca minúscula que no se’n va, que em mira de fit a fit amb aquests ulls que li han quedat. De quina mena deu ser? Tant se me’n dóna, totes fan de mal treure, igualment.

La veritat és que quan vaig acceptar l’ascens a l’empresa de neteja mai no em vaig imaginar això. Més bons horaris, deien; més bon salari, van assegurar. Això sí que ho van complir. No caldria sinó! Alguna cosa havien de respectar! La resta de condicions no em molesten. Cada dia, cotxe nou. L’ascens incloïa els cursos pagats per a tots els carnets de conduir que hi ha. Ja no sé ni quants vehicles he provat de totes les gammes. Quina sort que no em demanin de conduir un camió o una ambulància! Segur que després també els hauria de netejar. Ara que hi penso... mai no he agafat una moto... Encara que sí que m’he desplaçat en patinet, tot i que déu n’hi do, si pesa, la motxilla amb tots els estris... Com s’ho deuen fer, les repartidores, perquè no els faci mal l’esquena?

Coi de murga, i encara no se n’ha anat la maleïda taca. I ara sembla que, fins i tot, li ha sortit un somriure! Però què diantre li passa? Per què? Per què vas acceptar aquest ascens? Tu que vivies tan bé netejant escales al ritme de rock and roll. Però qualsevol diu que no a les caps, amb aquella mirada, aquell somriure encisador (a quin dentista deuen anar?), aquella manera d’esperar-te abans no entris a treballar a les sis del matí, o després, mai abans de les deu de la nit. 

—No t’amoïnis, dona! Nosaltres no som de dormir gaire!

Que no se’ls pot dir que no, vaja. I sóc aquí, en aquest minúscul apartament de trenta-cinc metres quadrats que em demana més temps que no pas el xalet d’ahir. Quanta sang que hi pot cabre, en una persona! A mi que no em vinguin amb romanços de: "Dexter ho feia en dos minuts..." Ja l’hi voldria veure, jo, a Dexter, amb les mans enrederades de l’aigua freda i del glaç, tot ple de sal i fent pudor d’aigua oxigenada, fregant amb cura set tipus diferents de teixits, sense comptar les diferents superfícies! I després em queixava de les taques que anava deixant la meva regla. Sempre hi ha qui està pitjor, que deia la meva mare.

—Ja ho veuràs! Les teves noves caps encara són millors que no nosaltres. Molt més flexibles! En aquell departament hi estaràs de conya! Aprendràs noves tècniques de neteja, coneixeràs productes nous que es proven...

Productes nous, què m’han d’explicar... Em va poder l’ambició, voler-me fer un lloc en el món de la perfecció, de la desinfecció, de l’ordre... Productes nous... L’única cosa que funciona són els consells de velles! I, malgrat tot, encara són al sofà, sort que és còmode, tot i que segur que demà encara me’n ressento, d’aquesta posició. Deesses! Però si tota la resta ja gairebé és sec i això sense acabar! Amb els anys vaig perdent la paciència.

—El teu currículum és perfecte: la carrera de químiques, els cicles formatius de química industrial, bioquímica, ambiental... 

Sí, he fet totes les químiques que he pogut. La meva intenció era inventar el millor netejador del mercat, un que treballés pràcticament sol, capaç d’adaptar-se a qualsevol brutícia... A les primeres empreses en què vaig ser em van titllar de boja, per la qual cosa vaig decidir de muntar el meu propi laboratori casolà a les golfes. I ho vaig aconseguir, eh! El sabó filosofal de la neteja! 

Vaig dubtar si l’havia d’ensenyar. Tenia les meves reticències, n’havia de comprovar l’eficàcia, l’eficiència. Per això vaig decidir de canviar de sector i entrar en el de la neteja. Tant se valia la mena de cau, taller, llar a la qual s’enfrontés el meu pal de fregar, tot quedava impol·lut amb una sola passada. Vaig assolir un cert renom. Era ràpida i perfecta. Ni un borrissol, ni una mínima gota, teranyina, líquid, greix... res no es resistia al drap, en un sol moviment. En un de sol de debò, no com diuen els anuncis de la tele! Hauria estat millor que no fos tan llepafils. Si no fos per la meva supèrbia, ho hauria acabat aquí.

—Ets tot allò que cerquem. Una netejadora única, especial. Es barallen per tu als dipòsits de cadàvers i als tanatoris.

No era pas la meva feina preferida, però quina culpa en tenen, les persones mortes? Si han de descansar, si més no que ho facin amb totes les garanties de salubritat. Jo en netejava les pells amb amor, els rentava amb respecte els cabells blancs, grisosos, negres... Una vegada em van demanar si les volia maquillar. Pintar-les! No! Al natural eren més boniques, a més, aquest invent meu feia que tot allò que tocava recuperés l'olor quotidiana. L'olor quotidiana vital, no pas la putrefacta, entenguem-nos.

El millor aspecte de treballar amb mortes és que no es queixen. Les vives ara tampoc, què han de dir, si tot queda com una patena! La part dolenta és que me’n vaig avorrir. Era tot massa ràpid i, malgrat que et prometin temps lliure, com més fas més volen que facis. Vaig començar amb quatre pisos en una planta, després amb un edifici sencer, després amb un carrer –parells als matins, senars a la tarda– dels petits, tampoc no cal exagerar. En acabat van demanar hores extres i llavors ja no vaig poder més. I, com si m’haguessin llegit la ment, van aparèixer elles.

—Malbarates el teu talent. Per a nosaltres menys és més, però no pas com una frase feta, sinó que ens ho agafem molt seriosament.

I fou així. Vaig canviar barris per mansions, edificis per discoteques esnobs i alguna taverna alternativa. Però netejar el iot va ser una gran experiència. Sentir com les onades et bressolen el cos mentre passes l’aspiradora. Aquests moments són més de música clàssica. Quin vaixell tan bonic... Fins i tot vaig fer les veles! Semblava que l’acabaven d’avarar. Si no fos perquè l’embrutaria, crec que el tornaria a batejar. Em van felicitar molt. Fou la clau del meu ascens, i encara gairebé ni feia servir el meu sabó filosofal. Tenia temps i temps per deixar resplendent cadascuna de les feines.

—Ja ho veuràs. Potser podràs pensar que les seves formes són més dures que no pas les nostres. Bé, és que ho són —reien mentre feien una broma que no vaig comprendre, però vaja, no n'entenia gairebé cap de les que feien— però no en tindràs cap queixa …

No en tindràs cap queixa, no en tindràs cap queixa! Ha! Segur! Qui em manava deixar les vampires per anar-me’n amb les dones llop… No tenen cap mena de delicadesa amb la sang, la deixen tota escampada... Sort que aquesta taca no ha pogut amb mi. Hauré de resignar-m’hi i tornar a portar el netejador... Així faig massa hores... me les paguen... però ja no em queda temps per a mi.


Traducció d’Eduard Velasco


Andrea Barreira Freije (A Fonsagrada, 1986). Llicenciada en periodisme. Escriptora de gènere fantàstic. Ha publicat els llibres Palabra de Bruxa (Paraula de Bruixa) (Editorial Galaxia, 2018) i Non hai luz sen escuridade (No hi ha llum sense foscor) (Urco Editora, 2015); relats en algunes antologies col·lectives, entre més reculls, a O libro dos libros (El llibre dels llibres) (Editorial Galaxia) i a Contos do Sacaúntos. Romasanta o criminal (Contes del Sacaúntos. Romasanta el criminal) (Urco Editora); a més, va escriure el conte infantil de Nadal Que pode saír mal? (Què pot sortir malament) per a les activitats Pontexogos (Pontevedra, 2016/17), il·lustrat per Ana Seoane. Coordina uns quants clubs de lectura a la Biblioteca Pública Ánxel Casal de Sant Jaume de Galícia i a la Biblioteca Pública Miguel González-Garcés de la Corunya. Fa tallers de narrativa per a adolescents i adults a Taller Abierto_Gestión Cultural (Pontevedra) i a escoles, instituts, biblioteques, fires i esdeveniments literaris.  Forma part del col·lectiu feminista de crítica literària A Sega.


Il·lustració: Àlex Rozados

Il·lustració: Àlex Rozados

La muntanya 

Anxos Sumai

Els cavalls ni se’n van immutar, però nosaltres ens vam esglaiar quan van saltar els peixos. En va saltar un i, al darrere, un altre. Després, sota l’aigua enterbolida, en vam comptar dotze, d’un gris que verdejava. De tant en tant, feien un bot i brandaven a l’aire abans de tornar a capbussar-se. No és estrany veure peixos en una bassa, però aquesta era en una clariana al mig de la muntanya.

-Són carpes! –vaig cridar incrèdula.

-Sí que ho són. El que és estrany és que les carpes saltin, no tenen cos per fer acrobàcies –va precisar el meu pare-. Com a molt, treuen la boca per fora de la superfície de l’aigua.

Havíem agafat els cavalls de bon matí per pujar al cim del Xiabre. Darrerament teníem una discussió sense solució possible, en la qual la tossuderia del pare topava contra la meva. Jo insistia en què des del meu pis a Compostel·la es veia el cim, blavós per la distància, d’aquella mateixa muntanya que s’alça davant per davant de la casa de l’aldea. Ell insistia que era impossible, que era a uns quaranta quilòmetres de la ciutat i que no tenia prou altura perquè es veiés de tan lluny.

-Tu veus el mont Muralla, que és més alt –em deia.

Així que vam decidir sortir de dubtes pujant a la muntanya a cavall i amb uns bons prismàtics. Per lògica, si des del cim es veia la ciutat –ja no dic pas el meu balcó, el meu gat al balcó entre els geranis– jo tindria raó. Però no vam arribar a comprovar-ho perquè vam descavalcar al peu de la bassa, segurament un abeurador per a les bèsties, i mentre discutíem si les carpes saltaven o no saltaven, ell va relliscar i es va trencar una cama. Fou una bogeria evacuar-lo d’allà, van trigar hores a rescatar-nos. El pare estava extenuat pel dolor quan va ingressar a l’hospital.


La finestra era llarga, però estreta. Ocupava tota la paret, d’esquerra a dreta, com la ratlla d’un llibre. Una línia de text on el paisatge narrava, per si mateix, un relat. El mar al fons, una franja de color de maragda a l’horitzó. Abans del mar, la platja i els edificis que vorejaven la costa. Al darrere dels edificis, pins i naus industrials amb cobertes metàl·liques que imitaven les teules de fang. Després, una carretera. Després, un rengle de aurons rojos i l’aparcament de color blau indi. I, finalment, l’hospital i la finestra.

Amb el pare acomodat al llit, enguixat, hi va haver un temps de calma, sense precipicis inesperats, en què vaig deixar el seient d’acompanyant i em vaig posar a mirar per la finestra. L’habitació estava orientada a l’oest i, en menys d’una hora, hauria d’abaixar els estors perquè el sol d’agost no li asfixiés el cos baldat. Dormia, tranquil i estilitzat com un bedoll abatut. La cama immobilitzada li donava una gravetat i una rigidesa estranyes. M’inquietava haver-lo d’entretenir i d’animar quan es despertés. No parlàvem gaire i, quan ho fèiem, acostumàvem a recórrer a la pesca. Era l’únic tema que ens evocava moments sempre feliços en què no hi havia espai per a la discussió.  

Malgrat la seva contenció natural, el pare era un home fantasiós i tendia a exagerar les captures, o a inventar-les. Tenia amputats el dit índex i el del cor de la mà dreta. Deia que els hi havia escapçat la llinya en una lluita extenuant amb un salmó. La mida del salmó augmentava amb cada nou relat de la gesta. El pare, però, no havia perdut els dits pescant. Havia treballat en una serradora i tenia les mans fetes miques d’escorçar arbres, de fer servir màquines que amenaçaven amb esmicolar-lo a ell en comptes d’esmicolar els arbres. Havia perdut les puntes dels dits amb la serra mecànica, però això no era tan heroic com que els hi hagués trinxat la llinya quan pescava el salmó més gran que s’havia vist el tot el curs de l’Ulla. Jo, és clar, no desmentia la seva història. Quedava entre nosaltres aquella invenció amb la qual rèiem, còmplices, davant l’admiració de l’audiència. 

Recordo nits de pesca amb ell, solcant el riu sota la sumptuosa calma de la Via Làctia. Una vegada, en un areny de la desembocadura, vaig fer una pesca doble amb una canya amb dos hams: enganxat al primer ham, va sortir un llobarro amb les aletes dorsals eriçades, de punta, i, per sota, aferrat al segon croc, un congre més ansiós de devorar el llobarro que no pas d’alliberar-se. El pare i jo vam observar el terror del llobarro. 

-Va morir-se de por quan va veure que tenia el congre al damunt –afirmà amb convicció.

Ens els vam menjar fregits en tornar de pescar. Què més tenia la forma de morir-se? Un peix no és més amargant pel fet d’haver-se mort de por, ni és més nutritiu si s’ha mort lluitant. La mort fa un gust dolcenc i buit. El buit, que quan es tracta de la mort és xarbot com un ou no fecundat, és una qualitat que duu la gana o, en el nostre cas, l’ansietat de la depredació. També, potser, la gola.

El sol va posar-se a l’ampit. Abans d’abaixar l’estor, encara vaig intentar construir el relat que em proposava el paisatge. És impossible fer res creatiu en un hospital. És un lloc que et manté detinguda, irremeiablement suspesa. Com la malaltia. Vaig esperar que el pare es despertés. A mitja tarda havia d’anar a péixer els cavalls i després havia de tornar a Compostel·la, a l’obsessió del Xiabre.

El vol d’un aligot em va arrossegar fins a una altra muntanya, allunyada i també blava. Era més enllà de la desembocadura, per això no la veia des de la casa de l’aldea. Vaig sentir una decepció sobtada i punyent. La forma era semblant a la del meu Xiabre, el cim tallat en un altiplà serrat i llarg. Sens dubte, era més alta i estava més ben situada per ser vista des del meu balcó de Compostel·la. Era aquella, segur, la competidora de què em parlava el pare. Em vaig disgustar, no tant per haver-li de donar la raó, sinó per la desil·lusió que no fos el mont Xiabre el que m’abraçava tant a l’aldea com a la ciutat. 

El pare es va despertar i em va mirar. Va reconèixer l’expressió de derrota al meu rostre i em va interrogar amb la mirada. No li vaig respondre. Vaig acostar-li la compota de poma que li havien posat de berenar i se la va menjar a cullerades petites i lentes. Vaig decidir demanar-li alguna cosa que em rondava pel cap, persistent, mentre construïa el relat a través de la finestra.

-I per què hi devia haver carpes, a la muntanya, papa? 

Va deixar la cullera al bol i es va posar a donar copets al front amb els dos dits escapçats, l’índex i el del cor, com si m’animés a pensar.

-Filla, a mi no m’inquieta que hi hagués carpes a la muntanya. Algú les hi devia haver dut. El que de debò m’intriga és per què saltaven.


Traducció d’Eduard Velasco


Anxos Sumai és nascuda al llogaret d’Oeste, a tocar del riu Ulla. Va començar a publicar al portal culturagalega.gal, en què va mantenir les seccions Anxos e Diaños (Àngels i Diables), Anxos de garda (Àngels de guàrdia) e Crítica da memoria pura (Crítica de la memòria pura). Com a narradora ha publicat Anxos de garda (Àngels de guàrdia), Melodía de días usados (Melodia de dies usats), Así nacen as baleas (Així neixen les balenes), Perigosamente normais (Perillosament normals), Fedya Sergeevich derreteuse de amor (Fedya Sergeevich es va desfer d’amor), A lúa da colleita (La lluna de la collita) e Sendas de Ons (Senderes de l’illa d’Ons), i ha participat, entre d’altres, en els llibres col·lectius Fisuras no cotiá, Ghats, 241006, Educación e paz, Camiñan desclazas polas rochas, Cartas de amor, Cociñando ao pé da letra, Contra o vento, O libro dos libros, Libres e vivas, Entre donas... Ha rebut el Premi de la Crítica de Galícia per Anxos de garda; el Repsol de Narrativa Breu i l’Arquebisbe San Clemente per Así nacen as baleas; el Premi de Novel·la “Manuel García Barros”, el de la Crítica de Narrativa Gallega i el de l’AELG per A lúa da colleita, així com el Blanco Torres de Periodisme Cultural per les col·laboracions a culturagalega.gal i al programa Diario Cultural de la Radio Galega.


En DRJ a l'EFP 

Juan Luis Zabala

Quan em van trucar de la NASA (National Aeronautics and Space Administration), vaig pensar que devia ser per a fer un anunci. Puc dir, sense que ningú em pugui acusar de vanitat, que en aquella època, jo, David Robert Jones, era, tot i que amb un altre nom, una estrella del rock famosa, coneguda arreu del món, una autèntica referència. A més, entre les meves cançons no eren poques les que tenien a veure amb l'espai i la ciència-ficció i que, per tant, podien ser adequades per a diferents iniciatives de l'agència espacial.

El que no em podia esperar de cap de les maneres era una proposta per a prendre part a l'EFP (Experimental Foreverland Project). I no m'ho podia esperar perquè no tenia cap coneixement del projecte. És clar! És un projecte secret i ho ha de continuar essent, si més no de moment.

Al començament m'hi vaig negar. Vivia envoltat de la gent que estimava i em trobava en un gran moment com a músic, a punt de publicar un nou disc. I també estava bé de salut, tot i que ja m'acostava als setanta anys. No tenia gens d'interès a canviar de vida.

Però, quina casualitat!, una setmana després de rebre l'oferta em van diagnosticar prostatitis. En realitat, no era res greu, però aquella malaltia em va fer comprendre que ja entrava en una nova fase de la vida, que, a més, no podria ser gaire llarga, o, si més no, no tan llarga com jo voldria. Sempre m'he estimat molt la vida, sempre he volgut viure-la.

Per això, i després de molts dubtes, vaig dir que sí als responsables del projecte EFP de la NASA. A partir d'aleshores, tot es va portar amb molta discreció i precisió. Entre tots, vam fingir la meva mort per un càncer de fetge el 2016, i em van portar aquí sense que ningú s'adonés de res. Ni tan sols es va difondre el rumor que pogués continuar viu, com va ser el cas d'una altra estrella del rock morta dècades enrere, el gran mite Elvis Presley.

Segons em van dir aleshores els responsables, havien decidit per unanimitat de comptar-me entre els escollits per participar en aquest projecte. D’una banda, tenint en compte que seria difícil de trobar ningú amb més talent per a representar la humanitat de l’època; d’una altra, valorant la meva admirable bellesa versàtil. No són paraules meves, sinó dels responsables: les van dir quan ens vam reunir perquè m’exposessin el projecte i l’oferta.

Després de sentir les explicacions, els vaig demanar si també Lou Reed, un altre cantant de renom, mort abans que jo, era entre els escollits, però em van dir que no, que havia mort de manera natural i quan el projecte encara no s’havia posat en marxa. Em va fer pena. Un altre famós cantant, Leonard Cohen, va morir després, deu mesos després de venir jo aquí, i vaig pensar que també podria ser entre els escollits i els que hi havien accedit, però no he pogut comprovar-ho personalment ni he gosat demanar-ho als encarregats, perquè quan els vaig preguntar per Lou Reed em va semblar que allò els feia sentir incòmodes.

La necessitat de mantenir en secret tot aquest projecte m’ha portat aquests anys, d’ençà que em vaig fer membre voluntari, a patir moltes prohibicions i a haver de passar submisament per tot d’incomoditats. En realitat, una de les coses que tinc prohibides és escriure un dietari com el que he començat ara: segurament l’escriuré i després destruiré les pàgines del quadern, per si de cas.

El més penós de tot és la soledat, perquè, encara que no sigui total, aquí les relacions humanes són molt limitades. Els escollits del projecte EFP vivim dividits en bombolles de set persones, si més no de moment, i no podem sortir per res del recinte tancat d’uns quants quilòmetres quadrats que correspon a cada bombolla. L’espectacle del món, i el de la desesperada lluita contra la catàstrofe, el veiem cada dia a les pantalles de la televisió i dels ordinadors, però els únics éssers humans que podem veure cara a cara són els membres de la nostra bombolla i uns quants científics, metges i psicòlegs del projecte, i la nostra relació amb ells és força superficial, exclusivament professional.

D’ençà que sóc aquí, he compost algunes cançons, no gaires. La creativitat sempre canvia segons les vivències, els patiments i les esperances del creador, i la meva estada aquí m’ha fet conèixer àmbits de la creació de cançons en què no hauria pensat mai. Però, és clar, la feina feta no es pot mostrar com abans. De vegades, també tinc l’oportunitat de tocar en directe, en una sala petita que hi ha aquí, però la meva única audiència són els membres de la bombolla. Un públic molt escàs, si es compara amb la quantitat d’admiradors que venia abans als meus concerts. Això sí, crec que aprecien les meves cançons.

Un dels altres sis membres de la meva bombolla és molt afeccionat a la poesia i m’ha dit que un poeta d’un petit territori que no recordo va escriure que per a ell la història havia començat quan jo m'havia tallat els cabells, de la mateixa manera que per a altres havia començat quan Jesucrist havia pujat a la creu o quan Lenin havia cridat "tot el poder per als soviets". No sé què faré a partir d’ara amb la meva vida, però almenys ara sé que alguna vegada he fet alguna cosa que ha tingut algun valor.

Diuen que és possible que més endavant, quan el projecte comenci a sortir a poc a poc a la llum, encara no se sap quan, ens podrem relacionar amb més gent, i fins i tot jo podré cantar davant públics més amplis. Després de donar-li el comandament absolut per a governar el món sencer i, si és possible, salvar-lo del desastre, el CGC, Comandament Global Computeritzat, ha assumit la gestió de tots els projectes semblants a aquest nostre, la qual cosa farà que l’EFP pugui dur a terme amb total eficàcia i molt més ràpidament tots els passos previstos.

Mentrestant, no visc tan lliure i feliç com abans, això és cert, però he de confessar que la mort em va fer por, i que aquesta por va ser l’impuls principal per a venir.

M’han dit que podré aguantar amb vida dos segles més, fins gairebé als tres-cents anys. Viuré deu vegades més, si més no en quantitat, que estrelles del rock com Brian Jones, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Jim Morrison, Ian Curtis, Kurt Cobain, Amy Winehouse, etc. Potser acabarà essent massa i voldré morir abans, però, ara com ara, tot em va força bé, aquí, i no tinc remordiments.

Traducció: Pau Joan Hernàndez

Després de treballar durant anys de periodista a Euskaldunon Egunkaria i Berria, Juan Luis Zabala (Azkoitia, Guipúscoa, 1963) actualment és traductor. Ha publicat nombroses obres literàries: novel·les (Zigarrokin ziztrin baten azken keak, 1985; Kaka azaltzen, 1989; Galdu arte, 1996; Agur Euzkadi, 2000; Txistu eta biok, 2016) i reculls de relats (Gertaerei begira, 1988; Sakoneta, 1994; Ospa, 2017). També un dietari (Inon izan, 2006) i dues biografies (Jesus Mari Artze, ttakun esku isilila, 2003; y Maltzeta, soinu bete bihotz, 2012).  


Il·lustració: Exprai

Il·lustració: Exprai

Un equip

Uxue Apaolaza

Tots els de la cua es van adonar, excepte ell, que l’home que tenia al davant era, eh, brut. No, bé, no era ben bé això; també, i sobretot, era algú per a no tenir tan a prop. Algú per a veure en un reportatge fotogràfic, al NYT. No, en realitat això tampoc no està bé dir-ho, oi? Era un captaire, això ho podia veure qualsevol que el mirés. En Fer va mirar un moment l’abric de l’home. El devia haver agafat d’algun contenidor, això va pensar. Ara, es dedicaria a anar tocant tots aquells productes que posen al voltant de la caixa del súper per temptar la gent que fa cua, segur –sense intenció de comprar res–, i segur que algun li cauria a terra. El món hi era per a aprendre’n, i ell aprenia com les criatures, tocant.

—Ja portes diners? —li va etzibar la caixera.

En Fer va mirar enrere per veure si a la resta de la cua li havia semblat normal aquella pregunta. Sí, a tothom, començant pel destinatari. I aleshores en Fer va mirar el captaire i va veure que era això, un captaire, i no algú que porta un interessant abric verd. Va dir amb el cap que sí, que portava diners. La caixera va començar a passar els productes. En Fer s’ho va quedar mirant fixament, com si fos l’escena d’una pel·lícula, amb la mandíbula mig adormida.

El dia no havia començat malament. Això li semblava. Aparentment, tot depenia de la seva voluntat, decidia les coses a favor seu i no a favor del sofà. També tenia a favor seu el sol de Madrid. I a mi: li havia deixat la cafetera a punt per a posar-la al foc i fer-se el cafè, i el pa ja llescat dins la torradora perquè el torrés quan es llevés. I la ràdio, i la dutxa, i... En primer lloc, va decidir que aniria al supermercat, al Dia: segur que em prepararia alguna cosa deliciosa per dinar, a mi. Aquell dia, el nostre relat era un relat d’equip; mentre jo treballava, ell netejava la casa i feia el dinar, els encàrrecs, les qüestions burocràtiques. Tot per a facilitar-me la feina. I també buscar-ne. I érem un equip. A les onze, encara no era l’inútil que envia la seva noia a caçar.

En Fer va observar que, involuntàriament, ell també mantenia més distància amb aquell home que la que mantindria amb qualsevol altre. Als reportatges fotogràfics del NYT no s’aprecia l’olor. Va mirar la caixera i, com a través dels seus ulls, la seva mà oberta; les monedes que el captaire hi anava dipositant, una a una, agafant-les de la seva mà i dipositant-les a la de la caixera. La cosa seria llarga, perquè l’home tenia moltes més monedes de les vermelloses que de les altres: la caritat dels vianants es mesura en petits cèntims. La caixera comptava en veu alta, de més a menys, el que li faltava per pagar, al captaire: noranta-cinc, noranta... Va pensar que allò semblava un concurs, i gairebé va somriure. El dia anava bé, sí.

La mà de la caixera continuava esperant, oberta, no la tancava perquè encara faltaven monedes, però en la mà de l’home ja no en quedaven. Havia calculat malament. Ara és quan s’obre el terra, el concursant cau pel forat i em toca a mi. Però el terra no es va obrir, i el captaire continuava allà, i ja no comptava amb el dit les monedes del palmell de la mà. I la caixera estava immòbil, com si ara la captaire fos ella, mirant les invisibles monedes de la mà del captaire, o la mà, com si amb la mirada es poguessin crear monedes i es pogués passar al client següent. Però no.

—Collons, m’havies dit que en tenies. I ara, què?

El captaire no es bellugava i, a la cua, cada cop més llarga, es començaven a sentir murmuris. En Fer es va oblidar dels productes del costat de la caixa per posar-se a observar la gent. Mirava endavant i enrere; cap a l’escena i cap a la gent que tenia al darrere, la caixera i el captaire, i de nou la gent que tenia al darrere. Ell era l’únic que es movia, com si la realitat s’hagués congelat. I el que veia al costat de la caixa no ajudava la seva consciència. Intentava comprar pa i xoriço de Pamplona, no dos tetrabrics de Don Simón.

—Quant falta? —va preguntar en Fer.

Silenci. Però tots dos, el captaire i la caixera, el van mirar amb les mans que demanaven. El captaire va mirar la caixera, en Fer de nou, la caixera, la mà, la mà...

—Quant li falta?

—Cinquanta cèntims. 

En Fer va buscar a les butxaques plenes. El captaire es va acostar el pa i el xoriço al cos, sentint-los més propis: ja no mirava en Fer. I no el va tornar a mirar. Quan va deixar els cinquanta cèntims a la mà de la caixera, l’altre ja tenia dins l’interessant abric el xoriço i sota el braç el pa. Arreglat. I quan anava a girar cap al carrer, va caure com del cel una bossa de plàstic sobre el cap de l’home. L’havia tirada la caixera mentre sortia el tiquet de la caixa.

—I jo et regalo la bossa —va dir amb una riallada—. De vegades és bo ser caritatiu —i li va fer un gest a ell. A un Fer de cera.

"Això no és caritat", va pronunciar dintre del seu cap, sense articular-ho. Però, a quin "això" es referia? Al de la caixera, o al seu? El seu? El seu era un pla de prevenció, per a veure si l’efecte papallona perdurava fins que fos ell qui ho necessités. Era com una inversió de cara al futur. Posava en marxa tots els efectes dòmino que podia, per veure si, quan el captaire fos ell, algun continuava actiu.

A les paràboles bíbliques, als contes de Twain... és molt més fàcil treure'n l’ensenyament. Al costat del pobre, hi ha un ric. Els pobres hi són per a això, no? Per a donar lliçons als que tenen diners. Una caixera racialitzada i un home blanc a l’atur que no poden pensar gaire a suportar el pas dels dies en trauran lliçons, de tot allò. Un silenci nerviós, un exercici de contenció per a controlar la por. La caixera no va preguntar a en Fer si duia diners. Encara semblava de classe mitjana, tenia una dutxa per a endur-se totes les olors, i desodorant.

Però no hi havia tornada enrere, havia sentit por. Ell de nou. No jo. Ell va perdre l’equilibri, atès que una nòmina i un horari són cavalls millors que no tenir res. El dia no depenia d’ell. Havia deixat de prendre decisions. Però no m’ho va explicar, no em va deixar aconsellar-lo pel seu bé. Quan vaig començar a explicar-li, amb tota l’adrenalina del cavaller guerrer, que el meu cap és insuportable, i que no endevines què m’ha fet avui, ell em va tirar al damunt totes les seves pors, perquè no em va fer un dinar deliciós, una mica sí, però no tant com jo m’esperava, i em va cridar que per què matàvem els captaires, i a ell també, i s’hi negava, i m’escridassava sense cap mena d’intel·ligència emocional perquè no respectava el seu sistema de reciclatge.


Traducció: Pau Joan Hernàndez

Uxue Apaolaza (Hernani, Guipúscoa, 1981) va publicar l’any 2005 el seu primer llibre de relats, Umeek gezurra esaten dutenetik (Erein, 2005). El 2009 va guanyar el premi Igartza, amb el qual va publicar la novel·la Mea culpa (Elkar, 2011). Abans havia escrit la biografia Frantzisko Xabierkoa iheslaria (Txertoa, 2008). A la tardor publicarà un nou llibre de narracions. En català, s’ha publicat el seu recull Des que els nens diuen mentides (Godall Edicions, 2018).    


Il·liustració: Exprai

Il·liustració: Exprai

La lògica de la roda

Yurre Ugarte

Si en algun lloc existeix l’obligació de la felicitat és en un càmping, em vaig recordar a mi mateix la primera nit que vam passar en aquesta caravana, el dotze de novembre. Caravanes, tendes de campanya, autocaravanes i mobil homes no són el paradís dels tristos, sinó bombolles per a passar els dies deliciosament a l’aire lliure, sales que et projecten automàticament cap a estats de felicitat, i encara més petites segones residències d’estiu dels seus amos. El que jo necessitava era una felicitatitis crònica, tant en la capa epidèrmica com en l’anímica, i estava ficada al llit somniant desperta. Em feia l’efecte que cada cop de vent que colpia la caravana em portava un avís de benvinguda: em puc emportar volant tota la parcel·la. I continuava sense dormir quan el trosset de cel que es veia per la claraboia va passar del negre al blau.

Havíem arribat a la tarda. Després de recollir-la a l’escola, la Kai i jo havíem agafat l’autobús i havíem baixat a l’estació de més a prop del far. Allà, m’havia quedat paralitzada mirant fixament el cartell d’entrada del càmping, a l’altra banda de la carretera, agafant amb força la mà de la Kai, estrenyent-la-hi sense adonar-me’n fins a gairebé fer-li mal. Si una ràfega de vent se m’hagués endut d’allà! La Kai es va deixar anar i va sortir corrent cap a l’oficina de recepció. Jo tenia els peus clavats a la parada de l’autobús, dominada de cop i volta per la temptació de tornar cap a la ciutat; malgrat aquella mudança que jo mateixa havia decidit, calculat i organitzat, em va colpir per un instant la possibilitat de tornar enrere. A l’interior de la caravana m’esperaven les nostres maletes i totes les meves coses de dibuix, que havíem pujat el dia abans amb el cotxe de l’Elena. La Kai ja m’esperava allà al davant, vine, vine, com si la meva filla de sis anys fos jo i em recordés amb la mirada: "Estàs carregada de deutes, l’Elena t’ha deixat la caravana fins al juny, no tenim cap lloc on tornar, no tenim cap lloc on tornar." Sentia el vent bufant-me als forats de les orelles i els cabells em tapaven la cara.

Ningú no sap que som aquí. Bé, ningú excepte el pare de la Kai, a qui correspon una petita part de la custòdia. I, per descomptat, l’Elena, la propietària de la caravana, amiga de l’antiga colla, que em va mirar com si m’hagués begut l’enteniment quan li vaig fer la petició.

—El càmping del far, a l’hivern, és com un aparcament de divorciats. No podries aconseguir un d’aquells lloguers socials?

Paf. Quina pena que em fas, Olatz, només li faltava dir. Com si la seva caravana no fos la meva última oportunitat. Una caravana instal·lada al càmping del cap, prop del penya-segat, que l’Elena només fa servir els dos mesos d’estiu.

—Ho he de preguntar a en Gorka, que és de tots dos.

Vaig tenir la sensació que emplenava un qüestionari en un despatx, davant un funcionari. Vaig exposar les meves al·legacions:

—He hagut de demanar diners per pagar el lloguer, i ja dec tot un any. He aconseguit una feina pintant cases, i pel juny, quan t’hagi de tornar la caravana, podré entrar en un lloguer. O això crec.

No sé si va haver de discutir gaire amb en Gorka, o si es van compadir unànimement de mi.

Aviat tota la colla ho sabrà. I també els que es mouen per les colles col·laterals, concèntriques de la colla, sabran aviat això del meu alberg. En aquest sentit, ja no em queda vergonya. En canvi, lluito interiorment contra la ràbia i contra tot de sentiments contradictoris, perquè sempre he odiat els càmpings. A l’hora de viatjar, sempre he preferit hostals, hotels i apartaments, tot i que moltes vegades n’he ensopegat que eren un desastre. Però la mateixa paraula "viatge" em resulta amarga des que estic instal·lada en aquesta casa rodadora de tres metres; ja ni recordo quan va ser l’última vegada que vaig anar a algun lloc a la manera turística occidental. Els trasllats de vacances abans de la pandèmia ja no eren a les meves mans.

També tinc prejudicis pràctics: a veure, en aquests set metres, com m’ho faré per cardar sense despertar la Kai? Això sí, estant aquí, les tasques domèstiques quedaran reduïdes al mínim, quina xamba. En realitat, el meu odi cap als càmpings ve sobretot de la part estètica. No se m’acut cap obra d’art memorable on aparegui un càmping o una caravana. En general, al llarg de la història, els artistes no s’han preocupat per la representació dels càmpings, ni tan sols els mestres del pop de piscina. I ni en el cinema ni en el teatre no són escenaris habituals. Bé, Julio Medem es va atrevir a ambientar La ardilla roja en un càmping, i resulta que és una de les seves pitjors pel·lícules. Ni jo mateixa no he pintat mai un quadre on aparegui una caravana.

L’excepció va ser un conte que vaig il·lustrar fa temps on sortia un campament juvenil. Estava perduda en aquestes idees una altra nit que tampoc no podia dormir. Em vaig aixecar i vaig seure a taula. Volia dibuixar una caravana. Vaig encendre el llum petit per no despertar la Kai. Amb bolígraf vermell, vaig dibuixar primerament una roda. Tot seguit, a dins de la roda, vaig fer-hi una altra roda, i a dins d’aquesta roda una altra, i després encara una altra, en una espiral sens fi. La segona roda de la caravana contenia també onze rodes.

—Semblen els teus ulls —em va dir la Kai a l’hora d’esmorzar.

Després, vam baixar a la ciutat amb el cotxe de la Susana, que viu a la caravana del costat. Ella també duu els seus fills a escola abans de posar-se a treballar. Ens ajudem mútuament. A la feina, pintava les parets del dormitori d’una casa, ara amb rodet de pintura, ara amb grans cops de brotxa, de colors alegres; curiosament, l’olor penetrant de la pintura, en pujar-me pels forats del nas, em mantenia desperta. A l’hora de dinar, en canvi, m’endormiscava al restaurant on vaig sempre a fer el menú. Aquell dia, vaig seure a la taula del racó i se’m van anar tancant els ulls a mesura que m’anava menjant el flam. El cambrer em va haver de despertar amb uns copets suaus a l’espatlla, quan tenia el cap recolzat a la paret.

A la nit, vaig dibuixar les altres dues rodes, que podrien ser ulls, laberints, moles, hèlixs, espirals, teranyines. Em vaig adormir hipnotitzada.

Avui, dotze de desembre, tinc tot de dibuixos apilats damunt la taula. Prou per a fer una exposició. La Kai ha convidat un amic a jugar i preparen decoracions de Nadal amb cartolina. L’oficina d’acollida del càmping és decorada amb serrellets, han penjat boletes brillants a l’avellaner de l’entrada i llumenetes de colors a les cordes d’estendre la bugada. Fins aquí arriba també Nadal, aquestes vacances que detesto. Potser la felicitat ens amararà. Em fa por que el juny no arribi massa de pressa. Si en comptes de sentir la meva xerrameca pogués sentir com van arribant les onades, vaig desitjar mirant els estels que es veuen per la claraboia després d’empassar-me la pastilla de dormir. 


Traducció: Pau Joan Hernàndez


Yurre Ugarte (Tolosa, Guipúscoa, 1965) és guionista de professió. Ha escrit guions per a televisió i cinema, texts per a teatre (Ezin ihesi), còmics (Katu hegduna, Joana Maiz) i obres de literatura infantil (Naia eta Nabil detektibeak). L’any 2010 va publicar la seva primera col·lecció de relats, Gasolindegian, i, al cap de deu anys, la tardor passada, el segon llibre de contes: Lilurabera


Il·lustració: Tere Guix

Il·lustració: Tere Guix

Samarra

Raquel Ricart

A la festa l’ha invitada la seua amiga Laura, que fa quaranta anys i ha decidit celebrarho amb una caterva de gent.

—Muda’t bé. Hi vindran uns quants desparellats. Homes interessants i sense compromís. 

—No hi ha homes interessants i sense compromís, Laura. A més, no em sent preparada. 

—Ja veuràs que sí. 

Dos dies abans ha anat a buscar roba. S’ha decidit per un vestit discret. És juny i fa calor. Els que li agradaven més eren molt escotats i encara no s’ha fet l’ànim. Ha anat molt de temps amb camises. Durant un any i mig, l’agenda ha vessat de cites mèdiques: cirurgiana, anestesista, oncòleg, radiòloga. Un any i mig de sentir la frase: Despulle’s, de cintura en amunt. Per això les camises. Fàcils de descordar.

Encara no ha trobat sostenidors que l'acomoden. Li sembla que no en trobarà mai. Ara és una dona picassiana, amb els pits a diferent altura, amb diferent forma, amb diferent textura. Segurament ningú no ho nota quan va vestida i amb el temps s’hi acostumarà. Això li va dir la cirurgiana. No que se n’oblidarà, ni que esdevindrà un record llunyà, com aquelles experiències doloroses que amb el temps van espassantse i perdent la punta que fiblava. No. Que s’hi acostumarà. 

Compra uns sostenidors negres sense randes, perquè, tot i que li han amputat pit, músculs i nervis, li han tret tots els ganglis de l’aixella, ho han cremat tot ben recremat i li han posat un pit de silicona sota la pell freda, li ha quedat una sensibilitat extrema, distinta, i no suporta les randes. Cotó i prou.

—Et cau perfecte! —li diu Laura a la vespra, quan s’emprova el vestit davant seu—. I em fa molt feliç que vingues demà.

Coneix alguns amics de Laura, però no tots, perquè Laura ha tingut sempre una vida social intensa i variada. Acut a la festa disposada a passar un parell d’hores i retirarse prompte. Es marca límits per a no crearse expectatives, per a no patir. Sempre s’ha considerat una persona de distàncies curtes. No li agraden les gentades. 

Quan arriba, la casa és oberta i tot de gent omple la sala. Abans de saludar Laura, que és envoltada de gent, agafa una cervesa i busca un racó dissimulat per a seure. El troba al jardinet del davant, ridícul de tan petit, però fosc i buit.  

Mentre fa glops a la cervesa somieja que, si fos una pel·lícula o una novel·la, apareixeria un home interessant i atractiu. Encetarien una conversa significativa i etcètera. Literatura. No fa molt ha llegit un conte on passava una cosa així. Abandona el somieig. Mentre fa el cor fort per a incorporarse a la festa, un home ix al jardinet. 

—Ei, bona nit. Que hi ha algú més per ací? 

—No, no. Jo sola.

—Ah, perfecte. Necessite agafar forces. 

—Això feia jo.

—Vaja, que et fa por la gent? 

—No. Bé, potser una mica quan n'hi ha tanta. I a tu? 

—No —riu—. A mi, no. És que m’han demanat una cosa i m’ho he de pensar. M'estime molt Laura i no vull ser descortès, però a vegades té cada cosa... Supose que ets amiga seua, no? 

—Home, sí. Tots ho som ací avui, no? Fa anys, Laura.

—Sí, sí, és clar. I com que fa anys, em va dir, no em portes cap regal, Robert. Fes-me un favor i en tindré prou. I vaig pensar, mira que bé, no m’he de calfar el cap buscantli res, perquè és una llanda, això de buscar regals. Però ara hauria volgut comprarli’n un, mira. Perquè el favor que m’ha demanat és que m’estiga aquesta nit amb una amiga seua. És divorciada?, li he demanat. Perquè t’he de confessar que les dones acabades de divorciar són extraordinàries. Ets divorciada, tu? 

—No, no.

—Ja. Doncs a mi m’agraden molt les dones acabades de divorciar. Se senten alliberades i no et demanen res, saps què vull dir? Passen una nit amb tu, o unes quantes. Gaudeixen amb el sexe. I estan tan fartes d’aguantar un home que no volen cap complicació sentimental. M'encanten les dones que s’acaben de divorciar. 

—Ja. I tu també ets divorciat? 

—No, no. Jo no m’he casat mai. En realitat, no m’he enamorat mai. M’agradaria, supose. Tothom diu que és tan bonic, mentre dura, però no m’ha passat mai. I tu, t’has enamorat mai?

—Sí. Més d'una vegada. 

—Ah, natural. No he conegut cap dona que no haja estat mai enamorada. Potser quan la trobaré serà la parella perfecta. 

I riu. Ella fa un glop de cervesa i ell encén un cigarret. 

—Disculpa, si et molesta. No fume gaire. Solament quan estic nerviós, com ara. No et fot, Laura. Es deu haver pensat que sóc un gigoló. 

—Però, dius que t’agraden les dones, no?

—Home, sí, i tant que m’agraden. I especialment les que s'acaben de divorciar. Després, quan passa el temps, els torna a entrar el cuquet i ja volen un compromís i tot això. 

—I aquesta amiga de Laura, és que vol un compromís? 

—No ho sé, què vol. Acaba de passar un càncer de pit.

—Hòstia! 

—Això dic jo, hòstia! Collons, Laura, li he dit, com se t’acut? No ho saps, com sóc de paranoic amb les malalties? No fotes, Robert, que em respon. El càncer no s’encomana. I a més, ja l’ha passat. És ben sana. Llavors, per què m’ho expliques?, li dic. Perquè duu un pit postís. Hòstia, Laura, no em fotes... Tu per què creus que em deu haver demanat això? 

—Mmmm. No ho sé. Segurament es deu haver pensat que a l’amiga li aniria bé una nit de sexe sense compromís. És la teua especialitat, no? 

—Home, tampoc no n'hi ha per a tant, però bé, sí. M’agrada el sexe i no m’agrada estar lligat. Però, una dona així... Què vols dir amb postís?, li he dit. De plàstic? Que se’l treu quan es despulla? I s’ha posat a riure, la mala pècora. No rigues, collons. No t’he dut cap regal i ara em demanes això. Què vol dir postís? I m'ha explicat que és una pròtesi interna, però que té cicatrius... Jo què sé! M'he posat molt nerviós i per això sóc ací, fumant. Tot això no fa gens de trempera. No em sent capaç de ferho.

—Doncs no ho faces. 

—I què li dic a Laura? 

—No res. Ja l’has vista, l’amiga?

—Encara no ha arribat.

—Potser no vindrà.

—Laura m’ha dit que vindrà.

—Potser s’equivoca.

—Tant de bo! 

—T’importarà deixar l’ampolla a dins, quan entres?

—No, però... És que te’n vas?

—Sí. 

—Sense acomiadar-te? 

—Exactament. 

—Hòstia, no és mala idea. Jo podria fer el mateix. I anem a fer una volta, tu i jo. Se’t veu una dona oberta, amb qui es pot parlar, que no s’escandalitza. M’has entès perfectament. I jo no puc fer el que m’ha demanat Laura. No, no puc. No em sent preparat. Espera’m. Deixe el got i ens n'anem.

Mentre espera Robert trau el mòbil de la bossa i escriu un missatge a Laura. A voltes la vida s’assembla a la literatura. La cita era a Samarra, però Robert no ho sap. Ets tremenda. Ja t'ho contaré. Per molts anys!


Raquel Ricart Leal (Bétera, 1962). S’estrenà amb una novel·la negra, Un mort al sindicat (1999). Ha escrit les novel·les juvenils Van ploure estrelles, El quadern d’Àngela (premi Vila de Paterna, premi Samaruc, inclosa en The White Ravens i traduïda al gallec) i En les mars perdudes (premi Bancaixa de narrativa juvenil). El 2010 publicà Les ratlles de la vida (premi Andròmina, premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i premi de creació literària de l’IIFV). El 2015, la novel·la de ciència-ficció El ciutadà perfecte (premi de la crítica de literatura juvenil de l’IIFV i traduïda al gallec). El 2015 guanyà el premi el Lector de l’Odissea amb El temps de cada cosa. Ha participat en els llibres de relats Entre dones (2016), La improbable vida de Joan Fuster (2017),  Nosaltres, els fusterians (2017), Assassins valencians (2019). Ara enllesteix la darrera novel·la.

Fotografia: Jesús Bernat

Fotografia: Jesús Bernat


Il·lustració: Tere Guix

Il·lustració: Tere Guix

Germinar

Anna Gas

El cicle del tomàquet és de noranta a cent cinquanta dies, des de la sembra fins a la recol·lecció. A mitjan gener vas plantar dues llavors al test que ara, a principis de març, et mires amb frustració perquè no ha donat els fruits que esperaves. La primera tija hauria d’haver començat a treure el cap entre els cinc i set primers dies i, en canvi, l’únic que trobes en aquest recipient cada cop que l’examines és terra erma. Vas col·locar les llavors a mig centímetre de profunditat, com deia a les instruccions, el test en un racó lluminós dins de casa per evitar temperatures inferiors a dotze graus i has procurat sempre que el sòl estigui humit, però no ofegat. És el quart cop que no et germina una planta i comences a pensar si és que no estàs feta per a això. L’avi, si encara hi fos, vindria a inspeccionar la potencial tomaquera i, pessigant-se el bigoti pensatiu, descobriria què fa que no et neixi res mai del que sembres. Ell va cuidar un hort tota la vida, i tu només el vas habitar de petita. Voldries haver allargat les collites dels enciams i les bledes, els passejos assolellats entre les flors de carbassera agafats de la mà, la cloenda deixant-te ruixar amb la mànega mentre corries pel jardí. Aferrant-te a la possibilitat d’un miracle vegetal, agafes la regadora i, en abocar una mica d’aigua al test, el braç et fa figa. Una debilitat et serpenteja des del pit cap a les extremitats, com un pessigolleig insistent que neix al cor i es bombeja, molest, cap a la perifèria. Recolzes la regadora a l’ampit de la finestra, inspires aire pel nas, el retens uns segons ben endins i l’expires per la boca. 

Recordes l’últim cop que has hagut de recórrer a aquest exercici, aquesta tarda a la feina. T’has trobat tot d’una empassant-te l’olor de pixum que amara els lavabos de l’escola. No has tingut temps d’arribar al de mestres, que t’has amagat rere la primera porta amb què has topat, vora el vàter de mida pre-escolar. Tieta Laura, tieta Laura, et ressonava dins del cap com una pilota de tennis enviada i retornada sens fi. T’afiguraves una tija envestint contra els pulmons, lluitant per acabar escanyant-te’ls. Tieta Laura, tieta Laura. El pare del Jan, un home molt atractiu, t’ha explicat avui a la sortida que el seu fill, quan torna de l’escola, sempre diu meravelles de la seva mestra, tan estimada que parla de tu com "la tieta Laura".

T’asseus al tamboret que descansa al mig del balcó petit. Ara trucaries a la Gemma i li contaries que avui el Jan i l’Ona han estat jugant a llençar-se pel damunt l’aigua bruta de les aquarel·les. Que els has volgut canviar de roba i t’has indignat perquè els pares de l’Ona no retornen mai a temps la bosseta amb la roba neta que sempre heu de tenir preparada per als contratemps. Que has escrit una nota a l’agenda de l’Ona demanant de veure la família perquè ja està bé, pobra nena. I llavors proposaries a la Gemma d’anar a fer cerveses al bar de la rambla, i unes cerveses s’allarguen amb unes tapes i les tapes duen als gintònics i els gintònics duen a les cigarretes a la terrassa de la teva amiga. 

Ara trucaries a la Gemma, però esperes que ho faci ella més tard mentre al pit el zumzeig es va tornant fiblada. T’imagines la primera fulla de la tomaquera brotant-te entre els dos pits, com un nadó que aboca el cap al món per primera vegada. Ara ella deu ser al bar amb les companyes monitores del menjador on treballa. Algun cop et convida a anar-hi amb elles, però sovint se n’oblida. Sempre ha estat molt despistada, la Gemma: des que anàveu juntes a escola i li havies de donar el teu entrepà perquè perdia el seu, fins a la universitat quan li acabaves i corregies els treballs perquè els entregués dos minuts abans del termini.

A dins de casa sona el telèfon. T’aixeques amb embranzida i l’agafes desitjant sentir la veu de la Gemma. Però és l’Aina. Laura, guapa, com vas? Escolta, que avui fem soparet amb la Charo, l’Èlia i els homes. I vindrà el germà d’en Cesc... Què me’n dius, t’animes? Ah, ostres, gràcies, respons, però avui no puc, m’han demanat un cangur per a aquest vespre que s’allargarà fins tard a la nit. Gràcies, un altre dia segur que vinc. I penges, i penses que també podries haver dit que anaves a visitar la mare o que tenies cita a la clínica de fertilitat. I et sua el clatell i és ben verda, la suor, com la tija i les fulles que se t’entortolliguen costella endins, costella enfora. Per què s’obstinen a enterrar-se, les teves plantes? Tot el que has volgut per a elles ha estat la més absoluta cura, total devoció i profund afecte. Mira aquesta no-tomaquera, que majestuosa hauria pogut ser, quins fruits de roig encès hauria pogut infantar. I, en canvi, res. El test descansa en l’indret més lluminós de la casa, sota la custòdia més sincera, tristament mort. L’escot se t’ha convertit en una riera de meandres verdosos i arrels inquietes, i quan respires sembla que ronquis cap endins. Et prems el pit amb els palmells de la mà i fas força cap avall i, com qui pasta una massa per fer pa, abaixes a poc a poc el repic afilat que t’ofega fins a sota del melic per convertir-lo en matèria excretora i expulsar-la. Ara el dolor s’irradia des del ventre. 

Te’n vas a urgències perquè l’aire cada cop és més escàs, amb tant de nus. Expliques a la infermera del taulell, amb més senyals que paraules, que t’ha començat amb un pessigolleig al pit que ha esdevingut punxada que ha esdevingut xarxa d’enrampades que ha esdevingut contracció ventral nauseabunda. A la sala d’espera segueixes suant verd i t’eixugues amb mig paquet de mocadors. Si haguessis trucat a la Gemma ara no series aquí. Series al bar de la rambla o a la seva terrassa o a la seva falda, a cobert. Però des que la Gemma et va sermonejar sobre el temps limitat de què disposem i les obligacions i la llibertat de la vida adulta i l’espai personal, no emprens cap acció que impliqui apropar-t’hi. Esperes. Esperes com també esperes ara el metge.

Finalment et crida a la consulta i, després d’interrogar-te breument, decideix de fer-te una ecografia. En una estona curta que per tu és un bosc sencer a les fosques, camineu cap a la sala on el metge et demana que t’estiris, et descordis els pantalons i t’aixequis la samarreta. T’unta la panxa de gel i et comença a recórrer amb el transductor, la pressió del qual fa que et retorcis perquè dins teu es cova un festival de ganivetades. 

—Tot en ordre. Miri, està embarassada. Veu això d’aquí? És el teixit vascular. Transporta i distribueix l’aigua i l’aliment a totes les parts del cos. I això d’aquí dalt? Les espines, que com bé sabrà, són fulles modificades. El protegiran del sol i de possibles depredadors i evitaran que es quedi sec. Enhorabona, d’aquí a uns mesos tindrà vostè un cactus ben sa! 

 

Anna Gas Serra (Barcelona, 1996) és graduada en estudis literaris per la Universitat de Barcelona i actualment hi cursa psicologia. Gràcies al premi Joan Duch de poesia per a joves escriptors va publicar el primer llibre de poemes, Crossa d'aigua (Editorial Fonoll, 2017). El segon, Llengua d'àntrax (Edicions del Buc, 2019) va obtenir el 2020 el premi Josep Maria Llompart de poesia, dins els premis Cavall Verd que atorga anualment l'AELC. Ha participat en diverses antologies poètiques d'ençà del 2018 i ha estat traduïda a l’anglès, a l'espanyol, a l'italià i al gallec. El 2020 va guanyar el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, amb el qual publicà El pèndol (Edicions Proa, 2021), el seu primer recull de contes.

Anna Gas: “Desitjo que no fem sexe com els nostres avis”


Il·lustració de Tere Guix

Il·lustració de Tere Guix

Vida

Neus Canyelles

Com que un escriptor és un individu que no pot viure del seu ofici –és a dir, el seu és el pitjor ofici que existeix–, em vaig haver de cercar una feina per pagar les factures, que cada dia són més nombroses i més absurdes, i els medicaments.

Vaig tenir sort. Em llogaren en una casa per fer de cuidadora. Des d’aquell dia, moltes coses han canviat. Almenys ja puc pagar les factures i no plor cada matí quan m’aixec. 

La veritat és que no entenc res del que escriuen els escriptors actuals. I per què es dedica tanta gent a fer una cosa que no sap fer, o que en realitat no vol fer. Es nota tant quan menteixen... Però és igual, això m’importa ben poc, perquè com que amb prou feines puc llegir mitja pàgina diària a causa del mal de cap crònic que patesc, intent que aquesta pàgina ja compti amb la meva aprovació anticipada. Per exemple, els darrers mesos els he dedicat a La filla de l’optimista, d’Eudora Welty, novel·la que m’havia encantat fa més de deu anys i que, per cert, m’ha tornat a encantar. No entenc com és que ja ningú escriu així. De vegades escolt poemes o relats de Bukowski, que es poden sentir per YouTube. Això em sembla gairebé repugnant. No els poemes ni els relats. No. Em referia al fet d’haver-los d’escoltar. He caigut molt avall. Però és que quan arrib a casa estic rebentada de cuidar les dues criatures. I com que la veu que llegeix els poemes és molt dolça, puc aclucar els ulls i descansar. I, sobretot, no pensar. M’agrada Bukowski perquè m’encanten els poetes que saben narrar.

Però tornant al que volia contar, tenc una feina molt distreta. Ell i ella, les persones de qui m’ocup, són un encant. Com que no van a escola, no matinen. Això suposa que jo tampoc ho he de fer. 

Quan arrib a ca seva, ells ja m’esperen, sols, amb impaciència. Em reben amb un somriure d’orella a orella, com si fos festa. O com si jo fos Mary Poppins. Ell és ros, amb els cabells ondulats i llargs, i té els ulls blaus. És primet. I això que menja bastant i és molt llépol. Ella és morena, i té el cos més redonet. Però, sobretot, té un somriure tan bonic i una pell tan suau, que no puc parar de fer-li besades tot el dia.

A casa seva tenen prou doblers. Els doblers són per gastar, els han ensenyat. A la cuina hi ha de tot: forn elèctric, microones, rentaplats i diferents estris que em faciliten molt les meves tasques. És cert que no m’agrada cuinar. Però ho faig sense queixar-me. Tenc la sort que ells mengen de tot. Són feliços amb una simple sopa d’estrelletes o unes llenties sense ossos. Les hamburgueses també els encanten (algun dia en menjam de McDonald’s). Jo procur que tastin un poc de tot. Molta fruita, especialment. A ell els plàtans el tornen boig. A ella, els melicotons. Els deix prendre una mica de Coca-Cola de tant en tant. És normal que en vulguin. Però tampoc no els convé beure’n massa, que després no fan la migdiada.

Mentre jo vaig fent les feines, ells dos xerren molt a la saleta. Es barallen una mica. Ella crida: és que no fas res bé! O ell exclama: no fas cas de res del que et dic; em tractes com si fos beneit... De vegades miren una estona la tele. Els he de fer abaixar el volum, perquè ella no hi sent bé i el renou envaeix tota la casa.  A ella també la distreu llegir. I és molt bona en les redaccions. El mestre li ho va dir. També juga amb la consola Nintendo DS. Es diverteix posant-se collars i arracades, i s’emprova tot el que guarda al joier vermell. Algun pic he pensat que serà escriptora, o periodista, perquè sempre opina sobre les coses que veu. No calla. Jo diria que té un coeficient intel·lectual molt alt. M’encanta el seu caràcter. Quan s’enfada, li costa desenfadar-se, però en el fons és un tros de pa. Només es posa nerviosa quan vol escoltar música i no la sent.

Ell és una persona d’acció. És prim, però atlètic. I incansable. Té talent per a les activitats artístiques. Per això molt sovint el trob dibuixant i pintant. Li surten molt bé els paisatges i les flors. Li encanta jugar amb fustes i eines de tota mena. Gaudeix desmuntant qualsevol objecte, a posta, per tornar-lo a muntar tot d’una. Diu que seria capaç de fer una bicicleta si en tengués totes les peces. Però jo crec que serà pintor. Darrerament té un petit problema a la vista, i no serà fàcil de curar. Jo li pos gotes als dos ulls tres cops al dia. I li dic: com hi vols veure, amb aquestes ulleres tan brutes? Ell riu i me les dóna, perquè ningú les sap fer netes millor que jo. Es pensa que faig màgia...

 Després de jugar i de dinar, els acompany a fer la migdiada. Ell es colga al seu llit, i no vol que el tapi. Sol dormir mitja hora. Ella s’estima més becar en una butaca, perquè si es tomba al llit, després està de mal humor.  

Quan es desperten, ell corr al menjador i treu d’un calaix una capsa de bombons. Un perhom. Llavors berenen de magdalenes o galletes. No volen iogurt, que tothom diu que és tan sa. Però jo els consent una mica, com he dit. 

Crec que varen néixer durant la guerra. I són fills d’un món de normes que ja no s’usen. Ara es troben totalment perduts. No coneixen el significat de les paraules. Els seus néts, sí. Però jo, com puc explicar-los en què s’ha convertit la vida? 

Quan es comença a fer fosc, me’n vaig. De vegades ho faig en silenci, perquè sé que no els agrada. El pare està cansat de tant de caminar pels passadissos cercant el bastó, que no recorda mai on ha deixat. La mare està cansada de seure i veure la gent passar rere el balcó. No s’esperava acabar així. 

Em somriuen quan els dic que demà tornaré. Tornaràs?, pregunta ell. I jo  mir les fotos de quan eren petits, cadascun amb la seva bicicleta.

Quan arrib a casa, de vegades no sé què fer. Vaig d’un lloc a un altre sense cap ordre. I, si els ulls se’m van tancant i no puc fer res, perquè estic cansada o tenc mal de cap, escolt una vegada i una altra els poemes de Bukowski. Aquell titulat "L’infern és una porta tancada" o "Així doncs, vols ser escriptor?"... Alguns dies, que són els més aprofitats, aquests versos m’impulsen a aixecar-me de sobte del sofà, anar al lavabo a tirar-me aigua a la cara amb delit per deixondir-me i afanyar-me a engegar l’ordinador. Un sol em crema per dins. Som un coet. I no som capaç de restar quieta, perquè tal vegada pararia boja. Així doncs, puc fer-ho. Pararia boja, si no. Aquest és el camí. No n’hi ha d’altre. M’és igual que el meu sigui el pitjor ofici del món. I més ara, que no he de patir per les factures. 

 

Neus Canyelles (Palma, 1966) va començar la seva trajectòria literària amb Neu d’agost. Un llibre de memòries (premi Bearn, 1998)Després de publicar el llibre de contes Els vidres nets el 2002, guanyà el premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga amb la novel·la Cap d’Hornos (2003). La seva obra següent va ser L’alè del búfal a l’hivern (premi el Lector de l’Odissea i finalista del premi Llibreter 2007). El  2010 va aparèixer La novel·la de Dickens, i tornà més tard als contes amb Mai no sé què fer fora de casa (premi Mercè Rodoreda 2013). Les dues darreres obres seves són Les millors vacances de la meva vida (2019) i Autobiografia autoritzada (2021).

Neus Canyelles: ‘Sempre he convertit la meva vida en literatura’

Neus Canyelles, l’escriptora trista i el tresor que amaga