Quan el masclisme s'uneix al racisme: les dones racialitzades diuen prou

"M'han dit coses com 'Ets guapa, per vist que ets negra' o 'No he estat mai amb una negra'. I, si els dius que no, 'Negra de merda'"

Montserrat Anguiano, artista

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

De masclisme i de racisme, i d'ambdues coses alhora, en tinc unes quantes històries: Anar amb una altra amiga negra a una discoteca i que, pel fet de ser dones, ens deixin entrar de franc, anar pel carrer i que una senyora s'agafi la bossa perquè es pensa que li robaré, que els de seguretat em persegueixin al súper per la mateixa raó... Això és una de les coses que més em dol. O anar al bus o al metro i que ningú no s'assegui al meu costat. També quan em diuen "Com et dius?", "Montserrat", "Que bé que parles el català!", "Si sóc catalana". Això de pensar que el negre no pot ser d'aquí és una de les coses que més em molesten. O quan em pregunten d'on sóc, jo dic que de Barcelona i llavors em pregunten d'on són els meus pares. És molt invasiu. O quan em volen tocar els cabells arrissats. No es poden tocar els cabells! O anar al metge amb ma mare, una dona blanca de setanta-nou anys, i que les metgesses em preguntin si sóc la seva cuidadora. També m'han dit coses com "Ets guapa, per vist que ets negra", o a Tinder, que t'obren dient "Deessa de ébano", "Quina negra més guapa", "No he estat mai amb una negra". I quan els dius que no, el mateix home que volia lligar amb tu t'insulta i et diu "Negra de merda, vés-te'n al teu país". També m'han arribat a tractar amb certa condescendència. Si ets dona i negra no et tracten igual que a un home blanc o a una dona blanca.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

Crec que no. Cada vegada es va donant més visibilitat. Nosaltres mateixes expliquem les nostres històries i penso que sí que hi ha interès per a incloure'ns, a les dones racialitzades, però encara va a poc a poc. També cada vegada tenim més visibilitat en mitjans, sí que hi ha aquesta voluntat de canviar i incloure'ns. Hi ha gent a qui no interessa perquè viuen el seu privilegi blanc i no saben ni que existim. Són dues causes que haurien d'anar juntes. Som dones i som racialitzades, i el feminisme és per a totes les dones. Penso que hauria de ser totalment interseccional.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

Aquests pinzells, les pintures i el caos representen la meva ment creativa, el meu desordre ordenat. La meva identitat com a dona negra apoderada. La lluita des de les arts contra l’opressió de cossos idèntics al meu. Un crit afrofeminista i antiracista cap a la recerca d’un activisme estrictament necessari i polític.

"No tinc cap necessitat de reviure i exposar les situacions racistes i misògines que he viscut per complaure la blanquitud"

Basha Changuerra, diputada

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Moltes i diverses i no tinc cap necessitat de reviure-les i exposar-les per complaure la blanquitud. Però sí que puc dir que l’última que he viscut és respondre aquesta mateixa pregunta. El més molest de la pregunta és que desprèn la necessitat que té la blanquitud de disseccionar les nostres experiències per mirar de comprendre-les i validar-les. Per poder-les jutjar, avaluar i decidir si ens les respecten o no. La morbositat excessiva que genera el patiment i dolor de les persones negres o no blanques en general és ensordidor, allò que en diem "pornografia del trauma".

A més, que el masclisme sigui diferent quan intersecciona amb la raça no és pas una creença, és una anàlisi que les feministes negres, anticolonials i transfeministes aportem a les teories crítiques feministes i hauríeu de començar a tractar-ho amb el respecte que mereix.

Quan es parla d’interseccionalitat acostuma a reduir-se a “tenir en compte les dones migrades”. I la migració és un eix d’anàlisi, sí, però la racialització n’és un de diferent i sovint s’evita d'esmentar-la perquè ja es parla de migració. Això contribueix a l'estrangerització de les persones racialitzades i és, per tant, un exercici de racisme.

La interseccionalitat no es fa servir per reconèixer la raça com a eix d'opressió i, per tant, en cap cas no es qüestiona la blanquitud com a neutre, com a centre, com a estàndard. I, justament, l’eina d’anàlisi es va desenvolupar per això, per parlar de raça com a construcció social opressora.

No es tracta de contemplar realitats afegides a la desigualtat de gènere, com si fossin agreujants d'un problema central. Es tracta justament de revisar i desarticular la blanquitud com a ideologia imperant a partir de la qual es legisla i s’organitza el món social, la política, econòmicament i cultural.

La interseccionalitat no és per a incloure’ns enlloc. És per a denunciar un sistema explotador que homogeneïtza i invisibilitza les maneres en què el sistema afecta diverses corporalitats i identitats: explotant-les, negant-les i criminalitzant-les. I per aplicar-la bé, la primera cosa que cal fer és reconèixer i trair la mateixa blanquitud.

Per tant, sí. De situacions racistes, misògines i misogynoir, n’he patides diverses vegades. Però és una cosa sobre mi, sinó sobre el fet que estructuralment tenim un problema i, per tant, hem d'abordar-lo seriosament i no a partir del folklore que implica difondre les veus de dones no blanques només en dates assenyalades com aquesta.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

Aquesta pregunta només es pot fer des de la més completa blanquitud. Assumint que el feminisme, en tant que normalitat, és cis-hetero-blanc i ha d’"incloure" altres perspectives. Voleu sumar, però no sortiu de la centralitat. La mateixa mandra de sempre. Amb aquestes perspectives caduques i parcials, el feminisme blanc retarda la destrucció del cis-hetero-patriarcat.

Com a recomanació, el debat que potser seria interessant que tinguessin les feministes que són en aquesta onada hegemònica, podria partir de les preguntes "com identificar la nostra cis-hetero-blanquitud?" i un cop identificada, “Com trair-la?, i “com eliminar-la?".

La resta de feministes ja fa temps que abordem la vida d'una altra manera, perquè habitem el món des d’unes altres corporalitats i, per tant, sentim, pensem i parlem des d’un altre lloc. Quan estigueu preparades per a parlar de tu a tu, sense imposar agenda i sense pervertir la interseccionalitat per evitar de revisar-vos, estarem encantades d’intercanviar impressions sobre com transformem aquest sistema capitalista cis-hetero-patriarcal i supremacista blanc.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

He triat llibres com a objecte relacionat amb el meu activisme perquè crec fermament que l'educació és la principal eina de combat contra el sistema supremacista que ens vol sotmetre aculturitzant-nos.

En concret, 'Rotundamente Negra', de Shirley Campbel Barr, és una obra imprescindible en els feminismes negres actuals. I el poema homòleg és, de fa anys, un dels escrits de capçalera del meu propi procés d'apoderament com a dona afrodescendent: atesa la invisibilització de les nostres veus, la invalidació dels nostres sabers i la sexualització constant dels nostres cossos, nosaltres, les dones afro, ens reafirmem i ens reconeixem "rotundament negres" per a recuperar la dignitat que ens és negada cada dia.

"He de demostrar el triple o el quàdruple perquè la societat vegi que sóc igual que la resta de companyes"

Najat Driouech, diputada

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Respecte de situacions de masclisme i racisme que he viscut, primer de tot no diria que les he viscudes, sinó que les visc, i no són situacions concretes, són situacions molt quotidianes, diàries, i que, és trist, però omplirien un llibre o més d'un llibre. Per exemple, anar a posar una denúncia a una comissaria de la policia nacional perquè en un restaurant t'han robat la bossa i que el policia et digui "Entre vostès s'entenen, i segurament quan vegin les seves dades ja li deixaran la bossa en alguna paperera." O dificultats per a accedir a un espai que no és pensat per a dones com jo. Tot i tenir la invitació, la primera reacció és denegar-me l'espai. O ahir mateix: la Maria Antònia, que em coneix des que tinc nou anys, em va abraçar, se'm va posar a plorar i em va dir a l'orella: "Jo ja no sé com deixar de barallar-me amb tothom per poder defensar que si estàs al parlament no ets simplement una imatge, sinó una noia molt competent, amb dues carreres universitàries, i que hi ets perquè realment tens unes capacitats."

Crec que això referma encara més aquest masclisme, combinat amb racisme, que és totalment impregnat a la societat. És una assignatura que tenim pendent i que l'hem d'aprovar de manera global. Si no apel·lem a la consciència de la societat i a la responsabilitat individual és difícil que puguem aprovar-la.

Evidentment, el masclisme que he hagut de suportar m'ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada. Moltíssimes vegades en espais de dones diem que hem de mostrar el doble per demostrar que tenim les mateixes capacitats, però és que jo he de demostrar el triple o el quàdruple perquè la societat vegi que sóc igual que la resta de companyes i que tinc les mateixes capacitats que un home. Per la condició de dona racialitzada i, a més a més, musulmana que porta el vel, la càrrega negativa del masclisme i el racisme és molt més elevada.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

Vull creure que el feminisme té prou en compte les dones racialitzades, però és cert que a la pràctica no és així. Vull creure que evidentment les dones racialitzades som en aquesta lluita, la de la igualtat de drets per a les dones de tot el món. No vull caure en la idea que hi ha un feminisme que només lluita per unes, vull defensar que hi ha un feminisme que lluita per totes, al qual li ha de preocupar la situació personal i col·lectiva de dones que són víctimes d'atacs islamòfobs a Catalunya, que es troben amb desigualtat laboral i que treballen d'internes o que pateixen la violència masclista, o nenes que són víctimes de qualsevol mena d'abús, al Nepal, al Marroc o allà on sigui. Vull creure que aquest moviment feminista lluita per totes, i no només per algunes, tot i que entenc que no és una situació fàcil. Cal que passem a donar un paper protagonista a la diversitat real que té el país i les dones també formem part d'aquesta diversitat.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

És un braçalet que ha passat per tres generacions de la meva família. Cada vegada que el miro, em retrobo amb les dones valentes, lluitadores i honestes de la meva família. S'anomena Deblij.

"El masclisme m'afecta de manera diferent per ser una dona racialitzada, no puc dissociar una condició de l'altra"

Bea Duodu, periodista

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Posaré tres exemples. Sovint m'han demanat si vinc a netejar, a casa meva. Visc en un barri amb poca població no blanca, i alguns veïns són incapaços d'entendre què hi fa una persona negra en un barri com aquest. Un altre cas: els comentaris pel carrer. Per desgràcia, totes en rebem, però el biaix racial sempre hi és present, sigui per la gosadia o perquè són comentaris relacionats amb el color de pell o més estereotips que arrosseguem les dones negres. Acabo amb el darrer exemple: aquesta entrevista. No és res personal, al contrari, és sistemàtic, els mitjans continuen patint la síndrome de "solament pregunto a les persones racialitzades per qüestions relacionades amb la seva condició ètnica" en compte de recollir les seves opinions de tota mena de qüestions que afecten la nostra societat. 

Per tant, la resposta és que sí, el masclisme m'afecta de manera diferent per ser una dona racialitzada, no puc dissociar una condició de l'altra.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

No, el feminisme no ha estat prou interseccional fins ara. Aquests darrers dos anys o tres comença a haver-hi un petit despertar, però, per mi, hi ha una qüestió clau que cal abordar si realment volem que la lluita sigui per a totes les dones: la classe. 

Si ignorem aquest principi que diferencia les dones, mai no serem capaces de veure que la mà que oprimeix una dona blanca de classe mitjana alta treballadora que no pot cuidar els seus fills també és la que oprimeix la dona immigrant que té a casa cuidant-li les criatures sense contracte ni unes condicions laborals decents. L'única cosa que determina el grau d'opressió és disposar de més o menys recursos econòmics. 

Quan entenguem que a les dones riques i a les pobres el masclisme ens afecta de manera diferent, serem capaces d'articular més pilars de la lluita com ara la representativitat, la religió, la raça i el poder.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

Si no saps d’on véns, és molt difícil saber en què et vols convertir i, sobretot, no pot ser que l’única història que saps de tu mateixa sigui la que t’han explicat els altres.

"El component de racialitzada té un pes molt bèstia, pot ser un detonant per a les violències masclistes"

Jessica González, diputada

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Per contextualitzar sempre m'agrada posar de manifest que sóc una dona migrada que va escollir migrar. La meva migració va ser escollida i no sempre és així. Això denota una situació de privilegi que no eximeix de les violències, però per exemple jo no vaig haver d'agafar feines precàries. Ara, en els quinze anys que fa que sóc a Catalunya i en les diferents etapes vitals en què hi he estat, he patit manifestacions racistes i masclistes imbricades que es manifesten de diferents maneres. Per exemple, en l'època universitària –ara ho veig amb perspectiva perquè en aquell moment no n'era conscient– aquesta exotització, aquest mite de la dona llatina, calenta, caribenca, ardent, condicionava la relació amb les companyes i companys. Amb els companys, en el moment de lligar, era una qüestió molt bèstia, afirmacions que tenien a veure amb el meu accent. I amb les companyes també, no sempre ens vèiem com a iguals, sinó com a competència.

O la síndrome de la impostora, que és una qüestió que ens passa, no només a les dones, però a moltes dones. Quan comences un nou projecte professional o un canvi que implica avançar en la teva vida, tens molts dubtes de tu mateixa. Ara imagina't essent una dona no blanca, que normalment estem molt infrarepresentades, imagina't l'estrès racial que implica. És una pressió afegida, ser la primera dona afrodescendent que..., imagina't la pressió que implica a l'hora d'accedir a certs espais, començar projectes personals o ser diputada. El dubte, la inseguretat, l'ansietat, l'angoixa que això et pot generar és una qüestió que té un biaix de gènere, i racista també.

O qüestions que tenen a veure amb les violències digitals. Les dones en càrrecs o en llocs de poder són objectiu de violència brutal, de ciberassetjament i violència cap a les seves opinions. Una dona no blanca no té res a opinar o és fora de lloc. Podria parlar de més violències que no he viscut, però que moltes companyes sí, com la precarització de la feina o les feines feminitzades, també molt racialitzades. Es parla molt de la divisió sexual del treball però poc de la divisió racial, i si poséssim el focus en les dones interines, en el sector de les cures, la dependència... Al parlament qüestions més simbòliques i microracismes –que no són micro– tenen a veure amb la condescendència, en fer comentaris sobre els cabells o que guapa que ets. Tot i que sembla una cosa positiva, té un efecte de condescendent, paternalista i infantilitza la presència d'una dona no blanca en un espai de poder.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

És un tema complex. El feminisme no és una sola cosa, els feminismes són en plural. De vegades es parla d'un feminisme global i haurien de ser arrelats als territoris, a les experiències de les dones, als contextos socioeconòmics, polítics i vitals de les dones que ens declarem feministes, però que tenim unes particularitats de racialització, d'orientació del desig, de capacitats físiques o cognitives, de religió...

Malauradament, la interseccionalitat, que des d'aquest feminisme hegemònic i blanc s'esmenta molt, es buida totalment de contingut quan s'ha de posar en pràctica. I aquí hi ha moltes assignatures pendents, si parlem de les grans declaracions que tenen càrrecs públics o dones amb molta visibilitat quan es parla de les reivindicacions del moviment feminista en singular. No inclouen les dones negres, musulmanes, àrabs, gitanes, precàries... I és un debat que cal abordar definitivament. Quan començava en el feminisme, se'm feia veure que portar talons, maquillar-me, ballar, somriure... –a vegades és una qüestió que té a veure amb el meu context cultural– era una cosa antagònica al feminisme. Sé que sona estrany, però ho he vist en dones blanques que no entenien res. La interseccionalitat és un concepte originat en els feminismes negres.

Fins i tot en el periodisme, en el marc del 8-M. Sí que és veritat que hi ha articles que parlen de les dones, però molt pocs, i aquí un reconeixement també a aquest article, molt pocs se centren en les dones racialitzades. Quantes dones que puguin tenir aquesta sensibilitat treballen en mitjans? Cal tenir diàlegs. Conceptes com el de sororitat, que parlen de dones agermanades, a vegades invisibilitzen que hi ha més coses. No només pel fet de ser dones som iguals, sí que hi ha lluites que com a dones ens travessen, però el component de racialitzada té un pes molt bèstia i una discriminació que de vegades pot ser doble o triple. D'alguna manera pot ser un detonant per a les violències masclistes. Encara hi ha un gran camí a recórrer en el moviment feminista. Crec que hi ha possibilitats, però d'alguna manera és important que es visibilitzin les reivindicacions dels feminismes antiracistes, dels altres feminismes que no són perifèrics per tal que puguem anar construint un feminisme que tingui en compte les opressions de totes les dones.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

Mocador del Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC), organització que defensa els drets dels pobles indígenes d'aquesta regió al sud-oest de Colòmbia. És un regal de l'últim viatge amb una delegació catalana durant les protestes del 2021. Turbant amb tela africana wax, del projecte @orgulloraices.

"No ens maten perquè siguem musulmanes o negres, ens maten perquè som dones"

Laila Karrouch, escriptora 

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Parteixo de la base que he viscut dues infàncies: fins als vuit anys al Marroc, i a partir de llavors a Catalunya. I en totes dues he viscut el masclisme. Per exemple, des que som petites, sempre hi ha hagut les joguines pensades per a nens (les pilotes, els cotxes…) i les joguines pensades per a nenes, com ara les nines, les Barbies i els jocs menys actius. És una mena de masclisme que ens ensenyen i que nosaltres acabem adquirint com una cosa natural. Després, hi ha l'altre masclisme, el que es viu a la feina. Per exemple, vaig treballar en un escorxador i els homes guanyaven molt més que les dones. Per justificar-ho, deien que la feina dels homes era més física.

També hi ha masclisme en la quotidianitat: amb els pares, amb els germans... Sempre observo molt el paper de la meva mare, del meu pare, el meu, el de les meves germanes i el paper del meu germà, i no tenen res a veure. Crec que les dones tenim jornades de vint-i-quatre hores, fem la nostra feina com una treballadora més fora de casa i quan hi arribem, continuem fent feina. Els homes de la meva família tenen uns horaris: comencen a tal hora i quan acaben, arriben a casa i és el seu moment de descans. Les dones, aquesta pausa no la tenim. Ho veig en la meva família, que venim de fora, que pertanyem a la cultura amaziga-àrab, però també ho he vist en companyes de feina catalanes. No crec que sigui una cosa cultural sinó més aviat general.

Quant a racisme, he viscut racisme a l'escola: el dels nens. És un racisme que reflecteix l'educació i que intenta imitar els comentaris o reflexions que fan els pares. Recordo una nena que, jugant al pati, em va insultar dient-me "mora de merda". Jo li vaig contestar amb un "gitana de merda" perquè ho havia sentit i, encara que no era conscient del que deia, sabia que faria mal. Crec que el racisme dels nens és un racisme "justificat" perquè, desgraciadament, tenen les figures dels adults darrere. I això és el més preocupant.

També puc dir que el racisme que vaig viure quan era adolescent va canviar amb l'arribada de l'edat adulta, en què l'afrontes d'una altra manera. Moltes vegades, el racisme no ve de qui fa el comentari racista, sinó de qui se’l deixa fer. Ara fa cinc anys que visc a França i alguna vegada m'han demanat com em tracten els francesos. Doncs els francesos no sé com em tracten, a mi, però jo em tracto bé. No deixaré que m’afecti el racisme que ells volen que m'afecti. No m'afectarà, perquè jo sé qui sóc, ja m'agrado com sóc, ja m'accepto tal com sóc, estic vacunada contra el racisme. Això no et passa quan arribes a un país del qual no saps la llengua, quan no en coneixes l'ambient i quan penses que ets inferior. Aleshores tot això t'acaba afectant.

Quan ets víctima de la immigració i pel simple fet de ser immigrant et sents inferior, acabes pensant que els comentaris que reps, siguin masclistes o no, te’ls fan perquè ets d'un altre país o d'una altra cultura. És molt perillós, sentir aquest victimisme, perquè et fa sentir summament vulnerable. Jo, ara mateix, des de fora, diria que no: que els qui són masclistes ho són amb les dones d'aquí i amb les dones de fora i que els qui són racistes ho són amb uns i amb altres. No crec que siguin dos conceptes que vagin necessàriament vinculats.

El masclisme, desgraciadament, existeix a escala mundial. A les dones, no ens maten perquè siguem musulmanes, perquè siguem negres, perquè siguem lesbianes, perquè siguem altes o baixes, ens maten perquè som dones. Hi ha un masclisme que creix a una velocitat impressionant i, per tant, homes i dones hauríem d'intentar de resoldre-ho d'una manera urgent, i des que els nens són petits. El masclisme no és cosa del feminisme i prou. Evidentment, ens afecta, a les dones, però és una feina que hem de fer entre tots. Cada any maten dones, moltes les veiem per la televisió, però n'hi ha moltes que no es veuen: d'altres països del món i també de casa nostra que no es denuncien per por o per vergonya. És un problema social que s'ha de resoldre d’una vegada.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

No, el feminisme no té prou en compte les dones racialitzades. El feminisme es pot interpretar de cinquanta mil maneres: allò que unes interpreten com a llibertat, altres ho interpreten com a submissió. Penso en les dones musulmanes i, evidentment, en el tema del mocador. Perquè es tingui en compte les dones racialitzades, cal un feminisme obert en què  totes les dones actuïn, tinguin protagonisme i puguin dir-hi la seva sense ser jutjades.

S'hauria d'abordar el feminisme quan parlem de llibertat. Per mi, feminisme és llibertat, però no una llibertat sola, sinó una llibertat sumada a la responsabilitat i al respecte. He sentit moltes feministes dient que el vel és submissió, però també he sentit feministes que el defensen. Jo defenso la llibertat de triar si posar-te'l o no, i també la llibertat de casar-te amb una dona o no, i d'anar vestida com vulguis. En el moment en què el feminisme intenta d’encasellar o d’actuar sobre altres dones –que és el que fan les dones que ataquen el vel amb frases com "us volem treure de les mans d'aquests imams que us volen tapar" i "volem que sigueu igual de lliures que nosaltres"–, ens enganyem.

Com a dona que ha viscut pràcticament tota la vida al món occidental, crec que prediquem una llibertat que no tenim. Som dones que, al cap i a la fi, ens hem convertit en màquines de fabricar diners per a treballar, pagar factures i arribar a final de mes. Però les dones occidentals no podem tenir els fills quan volem ni els que voldríem tenir. I si els tenim, tampoc no podem passar-hi l'estona que voldríem. Tot això no és llibertat.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

El rellotge simbolitza el temps viscut i el temps perdut.

"Les dones racialitzades carreguen el doble de pes a la motxilla"

Asha Miró, escriptora

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

En el món que vivim, les desigualtats són múltiples i diverses. Però la desigualtat més gran és el fet de ser dona. I pel mateix fet, cada una de nosaltres s'ha vist sotmesa al masclisme. Al llarg de les nostres vides hem vist com algun home ens desacreditava, o volia fer-nos callar, o no ens respectava. Això encara s'agreuja més en les dones amb un nivell econòmic baix, les quals reben molt més aquest tracte no igualitari. Quan hi ha un nivell cultural i econòmic més alt, aquestes desigualtats poden quedar més o menys invisibilitzades, tret del fet de ser dona. En la interseccionalitat de què parlem, se sumen totes aquestes desigualtats, o bé alguna invisibilitza les altres. I si hi ha cap dona que digui que no ha sofert desigualtat en la seva vida, és perquè no n'és conscient.

Si parlem de masclisme, he de dir que l'he experimentat en primera persona, amb la manera en què m'han parlat, o a vegades amb la intenció amb què em feien certs comentaris. A més, la vida m'ha portat a treballar amb dones, i en conec moltes que no han rebut el mateix reconeixement professional que els seus companys homes o que han hagut de renunciar a la seva carrera professional perquè volien ser mares. I, evidentment, per sobre de tot, hi ha la xacra de la violència masclista, que s'endú la vida de milers de dones i en fa viure atemorides moltes més. Això, ho hem d'acabar d'una vegada, si volem ser una societat que es pugui mirar al mirall sense sentir vergonya.

Fent una reflexió des de la meva pròpia experiència sobre el racisme, es dóna un fet força curiós. Quan vaig arribar a Barcelona l'any 1974, es pot dir que, junt amb la meva germana, érem les úniques persones d'una altra raça que hi havia a la ciutat. Tot i això, no recordo cap situació de racisme, ni per part dels meus companys d'escola ni per part de la gent en general. Despertava més curiositat la meva condició de nena adoptada que no pas la diferencia racial, tot i que era molt evident.

Van passar molts anys fins que, ja essent una dona adulta de més de trenta anys, vaig experimentar una situació nova. Era a Menorca de vacances amb amics i, un dia, passejant pel carrer, sense fer res especial, se'm va atansar un policia per demanar-me la documentació. Evidentment, la meva reacció, després de la sorpresa inicial, va ser de demanar-li explicacions, preguntar-li exactament per què em demanava la documentació a mi i no pas a cap altra de les persones amb qui anava. No va saber respondre, com us podeu imaginar. Llastimosament, sóc plenament conscient que aquesta situació i altres mostres de racisme es donen constantment avui en dia.

Tinc molta relació amb nois adoptats, i de nascuts aquí però de diverses races, i m'expliquen el racisme que han rebut per part de les autoritats i de gent en general, situacions que em fan molta ràbia. Quan s'hauria d'haver normalitzat el fet que som una societat multiracial, sembla que anem cap a l'altra banda, que cada cop ens costa més acceptar la diferència en una qüestió tan poc important com el color de pell que tenim. I em sembla especialment preocupant que dins les administracions hi continuï havent aquest tipus de comportaments, perquè haurien de ser l'exemple en què la societat s'hauria d'emmirallar. Falta molta educació, molta conscienciació i molta lluita si volem tenir una societat lliure de racismes.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

Sinònim de feminisme és tenir en compte totes les diversitats. Cal advocar per eradicar les desigualtats, perquè no hi hagi cap mena de privilegi d'una persona sobre una altra. Cal treballar transversalment, perquè no hi hagi cap àrea de les nostres vides en què no s'inclogui aquesta mirada feminista. Les empreses, les àrees socials, la política, l'educació, etc., han de fer un treball profund per a incloure aquesta mirada feminista i diversa.

No sóc cap experta en feminisme o en polítiques feministes. Hi ha moltes dones molt més preparades que jo per a respondre a aquesta pregunta amb més solidesa. Però sí que puc dir que en la situació actual, en què el racisme sembla que creix en lloc de desaparèixer i que, tot i els avenços que hem fet com a societat, el masclisme continua molt present, crec que les dones racialitzades carreguen el doble de pes a la motxilla.

És evident que sofreixen discriminació tant pel fet de ser dones com pel fet de tenir un color de pell diferent. Potser sí que el feminisme hauria d'abordar la seva situació d'una manera especial, perquè la seva realitat és diferent de la de les altres dones. Potser s'hauria d'obrir el debat sobre si, dins els moviments feministes mateixos, es deixa de banda les dones racialitzades i, fins i tot, en un exercici d'autocrítica, si hi ha racisme. Els moviments feministes són molt amplis i diversos i, per tant, segur que és incorrecte generalitzar, però crec que obrir aquest debat seria enriquidor i potser ens ajudaria a avançar cap a la igualtat de raça i gènere amb pas més ferm.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

La figura del Buda és un part important de la meva vida. És la unió de la mare Terra amb l'univers. Significa viure de manera conscient, però alhora des de la comprensió, l'acceptació. I l'altra figura representa aquesta unió de mare i fill o filla, que implica alhora bellesa, tendresa. Vol dir acompanyar un ésser a créixer físicament i espiritualment. Donar-ho tot sense esperar res en canvi.

"El masclisme m'afecta de manera diferent. Tenen present el tòpic que ets una dona exòtica"

Sénia Mulayali, activista i comunicadora

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Parle valencià allà on vaig i sempre em fan repetir perquè no esperen que "una xica amb aquest aspecte parle valencià". Després, automàticament, em diuen "no és normal". I jo em pregunte: què és "normal?". També molta gent em toca els cabells dient "m'encanten, són teus?" Estic farta que no normalitzen els cabells afro; després bé es fan el "mètode curly" i es fan els canells rulls. Hipocresia? Pot ser.

I el masclisme sí que m'afecta de manera diferent pel fet que sempre tenen present el tòpic "ets exòtica" i a partir d'això tot és diferent. O "no he conegut mai dones així"... Així com? Amb quatre cames? No acabe d'entendre eixe terme.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

Definitivament, no. És un feminisme de privilegiades. Fan algun comentari de les "germanes racialitzades" i no ens fan partícips dels actes, ni dels cartells, ni de les associacions que hi ha. És molt poc comú que ho facen. S'hauria de crear un moviment feminista inclusiu, amb racialitzades, amb dones trans i amb tota aquella persona que se senta dona. Què és el feminisme si no anem totes a l'una? És negatiu, perquè es creen diversos feminismes i no perseguim el mateix objectiu. La lluita ha de ser unitària per a agafar més força.

En definitiva, considere que des del privilegi s'hauria de lluitar per totes les dones (siguen de la condició que siguen i d'on siguen) per intentar de fer visible tot allò que patim en tots els continents. És complicat? Sí. Per això necessitem veus pertot arreu, sense quedar-nos lluitant en la comoditat.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

És un mocador que s'anomena 'zhem'. L'he triat perquè és molt útil en la vida quotidiana sahrauí i, encara que jo me'l pose d'una altra manera, té un valor reivindicatiu i identificatiu.

"Un desconegut em va demanar 'Quant cobres?'. Pels meus trets peruans va donar per fet que jo tenia preu"

Rosario Palomino, psicòloga

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Fa dos mesos vaig fer cinquanta anys i una de les experiències més espantoses de masclisme i racisme que he viscut em va succeir quan en tenia vint. Era cangur de l'Anita, de cinc anys, havia d'anar a buscar-la a casa d'una amigueta que celebrava el seu aniversari. Amb l’adreça escrita en un paper, em vaig acostar al primer senyor que vaig veure pel carrer per preguntar-li on parava. Ell em va dir que entréssim a la porteria, que buscaria la guia, i quan vam entrar a la porteria em va preguntar: “Quant cobres?” Vaig trigar un segons a entendre el significat de la pregunta, vaig sortir corrents d'aquell lloc, temorosa que em retingués, perquè la porteria era lluny de l'entrada, era a la zona de Ganduxer i era l’única persona que vaig veure al carrer aquell divendres, cap a les 19.00.

Vaig haver de fer un gran esforç per centrar-me a trobar la casa on havia de recollir l’Anita, portar-la a casa i jugar-hi. Recordo que em vaig mirar unes quantes vegades la roba que duia: uns texans, una samarreta, folgades; buscant en mi “la causa”, per què aquell home d'uns seixanta anys havia pensat que “podria comprar favors sexuals” a una joveneta de vint anys amb cara de peruana. Estic segura que els meus trets peruans el van convèncer a donar per fet que jo tenia preu. Horrible, me'n recordo com si hagués passat ahir. És la primera vegada que ho escric.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

No. De fet, per a mi, la paraula “racialitzada” implica la perspectiva de la dona blanca. Si anem a Sud-àfrica o a Llatinoamèrica, qui serà la dona racialitzada? La blanca, oi?

Vivint a Europa, al primer món, tens temps d'ocupar-te de reflexionar. Si s'han de preocupar de subsistir, no crec que aquesta gent tingui temps de filosofar.

Potser els debats s'haurien de fer als països en via de desenvolupament, trepitjar aquests països on les dones són gairebé unes heroïnes. Si hagués tingut diners hauria portat el meu fill al Perú, a educar-lo allà, perquè veiés que les coses no cauen del cel, i l'hauria portat ara, a setze anys, cap aquí, perquè valorés més totes les facilitats que tenim.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

La màscara que diu “No em canviïs la llengua” és el nom de la campanya que vaig crear perquè els autòctons ens parlessin sempre en català. N'estic molt orgullosa, perquè sé que molta gent ja no ens canvia la llengua quan veu els nostres trets o sent el nostre accent estranger. Els nouvinguts i els catalans d’arreu ens sentim plenament integrats.

"La societat ha sexualitzat d'una manera molt bèstia les dones orientals i, sobretot, les nenes"

Martina Aixuan Quiles, estudiant

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Explicaré una vivència concreta que aborda les dues situacions i que va passar aquest estiu a la festa major del meu barri. Vaig sortir de nit amb la colla i un noi desconegut va comentar en veu alta als seus amics referint-se a mi: "Jo demano la xineta, que no ho he fet amb una." Clarament aquesta situació, si fos un home, encara que fos xinès, no l'hauria viscuda.

També hi ha el factor de veure com la societat ha sexualitzat d'una manera molt bèstia les dones orientals i, sobretot, les nenes. Això fa que, influïts també per la pornografia que consumeixen, els homes tinguin una visualització del sexe i una curiositat cap a les noies orientals, que realment és racista i equivocada.

Vivim en un sistema en què, pel simple fet de ser dones, patim desigualtats en la major part dels àmbits. Només se'ns té en compte amb la rentada rosa (pinkwashing) durant el 8-M; passat aquest dia, se'ns torna a deixar a l'ombra els 364 dies restants.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

El feminisme que s'ensenya és un feminisme sense perspectiva de classe i, per tant, rarament hi apareixeran dones no blanques que compleixin els estàndards de bellesa occidentals. Quan parlem de feminisme ens vénen al cap dones com ara Marie Curie, Rosa Luxemburg i Frida Kahlo, i no oblidem que la característica d'aquesta última és que tenia pèls entre les celles, però es parla poc del bigoti que tenia: és clar, això ja és massa masculí i radical per fer-ho entrar a la indústria i donar visibilitat al fet que les dones també tenim bigoti.

Amb això vull dir que cal abordar d'una manera totalment diferent els debats i tenir en compte que les dones existim des de l'est més extrem fins a l'oest més extrem. I que necessitem els mateixos drets i tractes que qualsevol altra dona blanca. A l'hora de parlar sobre feminisme crec que és molt important anar més enllà de la dona blanca, cis, heterosexual i de classe alta i, en el nostre cas, tenir en compte que patim una doble discriminació; ser dones i ser racialitzades.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

Imaginem que aquest cub de Rubik fet és la societat igualitària i que cadascuna de les peces és un impediment, com ara el fet que siguis dona, racialitzada, trans, etc. Doncs tenint en compte que tot això són lluites interseccionals, hem d'aconseguir que el cub estigui fet i, per tant, superar les desigualtats.

"El feminisme existeix d'abans que a un grup de dones blanques se li acudís de posar-li nom, i ho hem demostrat les gitanes i més dones"

María Rubia, mediadora intercultural i activista

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Els meus "baròmetres atmosfèrics" del racisme i del masclisme em permeten d'identificar ben de pressa els senyals. Són situacions que percebo així com un corrent d'aire fred, subtil... dels que se't fiquen als ossos, però no aconsegueixes de trobar la finestra oberta. És aquella mirada, o no mirada, dels qui t'exclouen de la conversa, aquelles vegades que, mentre parles, alcen la veu per sobre teu per fer-te callar i emmudir-te. Aquells silencis que hi ha quan arribes o quan repeteixen allò mateix que has dit, després d'haver-te corregit el discurs. Quan són condescendents amb tu i t'ofereixen una amabilitat forçada nascuda del sentiment de superioritat, especialment en aquells espais amb "possibilitats" de poder ascendir.

Aquestes situacions passen igual en contexts masclistes, misògins i racistes, i per això no es pot entendre una lluita feminista que no sigui antiracista.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

El gènere funciona com un element d'estratificació social de la mateixa manera que la classe social, l'edat i ser identificada o percebuda com una persona d'origen o identitat cultural diversa. L'antigitanisme és una de les formes d'intolerància estructural més presents i esteses a la nostra societat. Això és causat per la "normalització" i acceptació, és a dir, eximir de la responsabilitat i culpar la víctima. Si a l'antigitanisme estructural li afegim més opressions com ara el fet de ser dona, racialitzada, pobra... parlem d'una discriminació interseccional, diversos eixos d'opressió que travessen les dones. Personalment, i quan em comparo amb unes altres dones gitanes, no seria just no mencionar els meus privilegis per haver crescut en un matriarcat de dones valentes, independents i avançades a la seva època. Aquest és el llegat que em permet de detectar ràpidament quan hi ha aquestes desigualtats, sobretot en el meu àmbit professional com a mediadora intercultural, en què he pogut constatar la pressió que reben les dones gitanes més vulnerables, a qui es castiga i culpabilitza per patir antigitanisme, masclisme, discriminació, rebuig, desconfiança...

És evident que es fan passes positives en aquest sentit, i com més va més dones de la societat majoritària fan l'exercici de revisar-se els privilegis. L'intent d'homogeneïtzar totes dones davant el masclisme va ser excloent, si no, no s'haurien creat aquests altres moviments feministes que reivindiquen la interseccionalitat enfront del "feminisme blanc". El moviment d'alternativa és un toc d'atenció que manifesta els punts dèbils del feminisme institucionalitzat, que, en compte d'assumir l'error i voler-se enriquir amb les aportacions d'unes altres dones, va optar per la radicalització del moviment, i el resultat ens ha condemnat a mantenir-nos separades enfront de l'enemic comú, que són molts i variats.

Hi ha el feminisme romaní, l'interseccional, el decolonial, i a dins hi ha diversos grups formats per dones que ens trobem en processos diferents de culturització del feminisme. Considero que la part més important precisament és respectar els temps, sense que s'entengui "temps" com un esglaó fins a la meta final de l'èxit, sinó que cadascú és lliure d'arribar a l'esglaó a l'altura en què se senti més còmoda, que ella decideixi que li permeti de conciliar la vida.

Una de les barreres més importants amb què ens hem topat ha estat la jerarquització i l'etnocentrisme cultural, que et qüestionava la identitat cultural com si fos l'única i més fervent enemiga de tu mateixa i t'obligava gairebé a desaparèixer per ser acceptada com una feminista fidel. Que no ens ha ensenyat res, la història? Quantes dones han aconseguit de ser presidentes d'un país "democràtic i civilitzat"? Que han desaparegut, la misogínia i el masclisme, a les nostres societats blanques i perfectes? No negaré que els mecanismes de control del patriarcat són en totes les cultures, que han sabut instal·lar-se molt bé i cercar el seu espai mitjançant els valors morals, religiosos, per a fer sentir les dones culpables per reivindicar uns drets que, per molts, encara no ens corresponen. Però hem d'acceptar que el feminisme existeix d'abans que a un grup de dones blanques se li acudís de posar-li nom, i així ho hem demostrat les gitanes i unes altres dones provinents de la minoria gràcies a la nostra sororitat i més maneres pròpies de la supervivència quan ens hem enfrontat al patriarcat en diversos fronts.

"En una societat racista, no n'hi ha prou de no ser-ho, hem de ser antiracistes", Angela Davis.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

No he pogut triar cap objecte que simbolitzi el meu activisme; aquests formen part de mi.

"Les grans marques aprofiten el feminisme per vendre samarretes fetes per dones explotades a l'altra banda del món"

Nadège Seguin, activista per una moda sostenible

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Vinc de París, on cadascun dels meus veïns era d'un color diferent, per dir-ho així. La meva visió del racisme, per tant, pot ser diferent perquè he crescut en una comunitat de gent que venia d'arreu i no he viscut aquestes situacions especialment. Tampoc no puc dir que hagi estat víctima de grans situacions de masclisme. És veritat que m'he trobat gent misògina, però no gaire sovint. I han estat més comentaris condescendents o aquesta mena de coses que no pas problemes que hagin pogut posar barreres en la meva vida.

El masclisme no m'ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada. Aquests casos els he viscuts amb persones que eren misògines, però cap a les dones en general, no he notat aquesta diferència. Igual que també m'he trobat persones que poden tenir problemes amb els diferents orígens i no els importa que siguis dona o home. Ho he viscut com a coses molt separades.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

Arran de la meva feina com a activista en la moda sostenible, crec que aquí hi ha molt a fer. Molt sovint el feminisme sembla centrar-se en les experiències de les dones del nord global: les diferències entre un alt càrrec home o dona o si una dona d'aquí guanya més que un home d'aquí. Però no es parla de donar drets a un munt de dones de la resta del món. Les coses bàsiques que ens ha costat tant d'aconseguir com a dones –dret de vot, dret de viure lliure i independent de la família i d'un marit...–, totes aquestes coses, quan són deslocalitzades, les perdem una mica de vista, com si es tornessin secundàries. Trobo una mica a faltar que els missatges feministes abordin aquest tema. És a dir, que no esperem que nosaltres tinguem aquí la vida perfecta per ajudar les altres, sinó que el poc que hem pogut construir també valgui per a la resta del món.

El 8-M acostumem a recordar que les grans marques de fast fashion aprofiten el feminisme per vendre samarretes fetes per dones explotades a l'altra banda del món. La indústria tèxtil és una de les que més dones dóna feina al món, en risc d'exclusió ben sovint, i condicions pèssimes. Per tant, això va directament lligat amb la condició de la dona i en general passem de llarg, tot i que cada vegada hi ha més gent que mira les etiquetes.

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

Aquest cartell ens recorda que no podem oblidar quines són les condicions de treball i de contaminació ambiental a què estan sotmeses les persones, majoritàriament dones, que fan la nostra roba en zones com ara Bangladesh, l'epicentre de la producció tèxtil.

"Sóc filla de mare soltera blanca i recorde que la gent ens mirava amb curiositat morbosa"

Esther Vallés, actriu

Quines situacions de masclisme i racisme heu viscut? Creieu que el masclisme que heu hagut de suportar ha actuat o us ha afectat de manera diferent pel fet de ser una dona racialitzada?

Sóc filla de mare soltera blanca. Quan es va quedar embarassada i va decidir de tindre'm, el 1975, encara amb Franco fent els últims espeternecs, va caure sobre ella tot el pes del masclisme. Tenir una filla sense estar casada et convertia més o menys en una dona sense moral. Però llavors vaig nàixer jo i, en resultar ser una nena negra, va caure sobre ella aquell altre pes: el racisme que no tolerava, ni s'atrevia a contemplar, un encreuament intercultural semblant.

Recorde anar agafada de la mà de la meua mare i que ens miraren amb curiositat morbosa. La meua mare era blanca, molt blanca i molt pèl-roja, i amb els cabells llisos. Jo, mulata, cabells afro. A vegades ens paraven per a tocar-me els cabells i li preguntaven a la meua mare si era adoptada. Quan responia que no, i que no hi havia pare, podia sentir l'estupor i el rebuig. No sabia mai què els molestava més: que la meua mare haguera decidit ser mare sense un home al seu costat, o que haguera tingut una relació amb un home negre. Era el primer? O el segon? O tal vegada les dues coses? Ara sé que en aquest cas el resultat de la suma no és l'addició dels components. Es produeix una potenciació respectiva. Masclisme i racisme es retroalimenten. El fet de ser negra potencia les actituds masclistes i el fet de ser dona potencia que tinguen amb tu actituds més racistes. En aquest cas, un més un no és igual a dos, sinó a quatre.

De xicoteta pensava que per a mi hauria estat millor això de ser filla de mare soltera si el meu pare haguera sigut blanc. I que hauria estat millor això de ser negra si la meua mare s'haguera casat. Masclisme i racisme eren per a mi, i encara ho són hui dia, impossibles de separar.

El feminisme té prou en compte les dones racialitzades? Per què? Quins debats caldria abordar d’una altra manera?

He contat una anècdota des del meu punt de vista de dona negra de classe mitjana, criada en una família blanca. Segur que hi ha dones migrants que conten anècdotes diferents, dones pobres d'entorns rurals que en conten unes altres, i el resultat de tot això acabaria essent un anecdotari infinit. Per a adonar-nos, finalment, que els problemes de les dones racialitzades no comencen ni acaben només amb el patriarcat. S'han de tindre en compte altres eixos opressors com la classe o la sexualitat. Eixos opressors que es potencien entre si.

No hi haurà feminisme per a les dones que viuen en països que han sigut i continuen essent explotats si aqueix feminisme no lluita també contra el capitalisme feroç que patrocina aqueixa explotació. No hi haurà feminisme per a les dones racialitzades si aqueix feminisme no lluita contra el feixisme que existeix i avança a grans passos en la nostra societat i en la nostra política.

Abordar el masclisme és abordar el poder patriarcal, sí, però també el feixisme, el racisme, el capitalisme, el classisme i la discriminació sexual. Una lluita polièdrica, amb moltes cares i un objectiu comú: la igualtat.

"Les lluites unidimensionals no existeixen, perquè no vivim vides unidimensionals", Audre Lorde (poetessa i pensadora, 1934-1992).

Per què heu triat aquest objecte per a la fotografia?

La lluita per la igualtat és una lluita polièdrica, té moltes cares.