Llengua i nació a Europa

Les deu situacions més insòlites

Com passa arreu del món, a Europa els estats no coincideixen amb les nacions, ni amb les cultures, ni encara menys amb les llengües. Amb la sola excepció d'Islàndia i alguns microstats, per raons òbvies, cap estat europeu no és homogeni culturalment. Us presentem deu situacions molt peculiars que ajuden a entendre com és de complex el continent europeu.

L'extrem atlàntic de la península ibèrica presenta una complexitat curiosa. Actualment hi ha dos estats, l'estat espanyol i Portugal, i en teoria quatre o cinc, o sis, llengües. Hi ha l'espanyol i el portuguès, però també el gallec i l'asturià o l'astur-lleonès i fins i tot parles com el mirandès a Portugal o l'extremeny a Espanya.

Però allò que crida més l'atenció és que les fronteres no coincideixen. Es parla gallec, per exemple, en zones de Castella-Lleó, especialment al Bierzo; i d'Astúries, a les Terres de l'Eo-Navia. Però també es parla asturià a Portugal, a Miranda. I es parla gallec a la Vall de Xàlima, a Càceres (Extremadura).

Tanmateix no és especialment curiós i estrident que la frontera entre el gallec i el portuguès sigui l'única que coincideix al cent per cent amb la frontera administrativa?

El cas del francès també és ben curiós. Car, històricament, tan sols es parlava a la meitat del territori de l'estat francès; en canvi, es parlava i es parla a tots els estats veïns.

El francès es parla i és oficial a Bèlgica, a Valònia, a Luxemburg, a Suïssa i a Itàlia, on es parla també i és oficial a la Vall d'Aosta. La delimitació amb l'alemany és especialment sensible perquè la qüestió d'Alsàcia i Lorena, la zona de contacte entre les dues llengües, ha estat motiu de guerres durant segles. L'occità, els parlars arpitans, l'italià, el flamenc, el bretó i l'alsacià envolten l'àrea lingüística del francès, acompanyats més al sud del basc, el català i el cors. Tot plegat fa que sigui un dels estats d'Europa amb més diversitat lingüística, però alhora fou l'inventor i el principal promotor durant segles del centralisme i la uniformització lingüística.

La península italiana presenta també una espectacular diversitat lingüística i cultural. Segons com s'hagi fet el recompte, hom ha arribat a catalogar-hi vint-i-vuit llengües diferents!

L'italià, tal com entenem aquesta llengua avui, és una creació artificial a partir sobretot del toscà, però fins fa poc temps no es parlava espontàniament. Els italians van resoldre aquesta distinció remarcant la diferència entre llengua i parla o dialecte. Allò que parlen a la RAI és la llengua i allò que es parla a casa, un dialecte. Però la realitat és molt més complexa. El sicilià, que no es parla sols a Sicília sinó també en zones de Calàbria, o el vènet, per exemple, es poden considerar dialectes de l'italià però posant-hi voluntat.

I, sigui com vulgui, al costat d'aquest bloc que es podria integrar en la denominació "italià", hi ha tot de llengües que defugen aquesta classificació.

El sard i el català, el francès de la Vall d'Aosta, l'occità –que es parla en quatre valls alpines però també al sud de la bota, a la Gàrdia calabresa–, el ladí o el furlà entre les romàniques. Cinc variants diferents de l'alemany al nord del país, on és oficial al Tirol del Sud, l'eslovè a Trieste o el serbo-croat, que no es parla a la frontera sinó al Molise, a l'altra banda de l'Adriàtica, i encara l'albanès, parlat per prop de cent mil persones escampades pel sud, i el grec salentí, que té vint mil parlants, també al sud de la península.

Un cas prou curiós és el del cors, una llengua especialment italiana, que es parla a l'estat francès, on se'n vol remarcar aquesta italianitat per a diferenciar-se de França, però que també és parlada al nord de Sardenya.

Amb tot, la complexitat lingüística de l'Europa central i oriental és incomparable amb la de l'Europa occidental. I pocs exemples trobaríem com els Balcans, l'ex-Iugoslàvia.

Ací ens trobem amb una llengua, coneguda científicament per serbo-croat, que per raons bàsicament polítiques s'ha dividit en diverses llengües: el serb i el croat, que s'escriuen l'un amb caràcters ciríl·lics i l'altre amb caràcters llatins, més el montenegrí i l'anomenada "llengua de Bòsnia" o bosnià. Totes són llengües, a més, que no coincideixen gairebé mai amb les fronteres de les repúbliques que en porten el nom.

A banda el serbo-croat, a l'ex-Iugoslàvia es parlava també l'eslovè al nord, que es parla així mateix a Itàlia i Àustria; l'albanès, que es parla també a Albània, Grècia, Macedònia i Itàlia; el macedònic, que es podria considerar búlgar i que es parla també a Grècia, Bulgària i Albània; l'hongarès, a Voivodina; l'eslovac; i el rutè, originari d'Ucraïna.

Segurament la llengua hongaresa és, de totes les d'Europa, la que es parla en més estats diferents. I això passa perquè, després de la pèrdua de l'imperi, l'estat hongarès es va enxiquir molt en relació amb allò que havia estat el seu territori tradicional, i deixà minories importants a tots els estats veïns.

Per això l'hongarès és un cas únic i molt especial, perquè avui el parlen importants comunitats a Romania, sobretot a Transsilvània, a Ucraïna, a Eslovàquia, a Àustria, a Eslovènia, a Croàcia i a Sèrbia. Per tant, en tots, absolutament tots, els estats que l'envolten. Aquests parlants de l'hongarès fora d'Hongria són prop de tres milions del total de catorze milions de parlants d'aquesta llengua.

Si hi ha una àrea d'Europa on la complexitat és insuperable és a l'espai que s'anomenava Europa oriental, de Grècia a Estònia i d'Alemanya a Rússia. És un mosaic immens de llengües i cultures, cap de les quals no s'adapta perfectament a les fronteres estatals.

L'Europa oriental es pot definir com un espai on tradicionalment han topat, disputant-se el territori, grans imperis com ara Alemanya, Àustria-Hongria, Turquia i Rússia. Les constants redefinicions de les fronteres causades per aquests imperis han posat sempre en dificultats serioses nacions i cultures com les bàltiques, la polonesa, Ucraïna, Sèrbia i els pobles dels Balcans, els romanesos o els grecs. I encara més minories com ara els rutens, els samogitians, els tàrtars i els gagaüsos.

En alguns casos, a més, s'han creat polèmiques artificials per esmicolar encara més les poblacions. És el cas paradigmàtic del romanès i el moldau.

Romanès i moldau són la mateixa llengua, parlada en aquests dos estats, però també per minories a tots els països veïns i fins i tot a Croàcia, Macedònia, Albània i Grècia. Ara, quan hi hagué la partició de Moldàvia entre Romania i l'URSS, a la banda soviètica es va començar a escriure en ciríl·lic i de mica en mica es va començar a afirmar que eren llengües separades. Al final de l'URSS es va tornar a reconèixer la unitat de la llengua però aquesta mateixa unitat, i la por que es transformés en unitat política, va menar a la secessió de la minoria russa i ucraïnesa de Moldàvia.

Escandinàvia tampoc no s'escapa de la complexitat. S'hi distingeixen tres grans blocs. D'una banda, hi ha el finès, del qual l'estonià és un parent pròxim, que es parla també a Suècia, Noruega i Rússia. Hi ha també el sami, que és el conjunt de llengües que parla aquest poble instal·lat al nord, el darrer poble indígena d'Europa, si de cas en companyia del poble gitano. I després hi ha el conjunt de llengües que anomenem suec, noruec i danès.

Aquestes llengües, en què hi ha intercomprensió, alguns les consideren una sola llengua, dividida artificialment per raons polítiques. De fet, resulta ben il·lustrativa la polèmica per l'escani, el dialecte de Malmö, que els danesos consideren danès; els suecs, suec; i els escanis, una llengua independent.

En el cas de Noruega el debat sobre la identitat de la llengua ha trobat una manera ben original de resoldre's. Hi ha dos idiomes escrits oficials que tots dos són el noruec: el bokmål o noruec dels llibres és el danès que es parlava a Oslo en el moment de la independència i el nynorsk o neonoruec és un estàndard depurat de la influència danesa. Cada municipi de Noruega decideix quina de les dues variants és l'oficial en què s'hi escolaritzen els alumnes i amb què es relaciona amb l'estat.

Al centre del continent ens trobem l'alemany, llengua parlada per cent milions de persones i que ha tingut i té una enorme influència sobre tot el continent. Avui és la llengua oficial o cooficial d'Alemanya, però també d'Àustria, Suïssa, el Tirol del Sud a Itàlia, Bèlgica, Liechtenstein, Luxemburg i Opole, a Polònia. A banda aquests territoris, l'alemany es parla també a l'estat francès, on rep el nom d'alsacià, i en importants minories d'un gran nombre d'estats més: Txèquia, Dinamarca, Hongria, Polònia, Romania, Eslovàquia, Ucraïna i Rússia.

Però dins les fronteres de l'actual Alemanya també es parlen més llengües. És el cas del danès, el frisó –llengua que es parla també als Països Baixos i Dinamarca– i el sòrab.

Al Finisterre europeu sobreviu encara el grup de les llengües cèltiques, format pel bretó, l'irlandès, el gaèlic d'Escòcia, el gal·lès, el cornuallès, el manx i el còrnic. Aquesta darrera llengua és especialment interessant pel fet que és l'única llengua d'Europa que ha renascut després de morta. El còrnic havia desaparegut a final del segle XIX, però gràcies a una tasca de recuperació el 2010 es reconegué oficialment que tornava a haver-n'hi parlants nadius.

La situació de les llengües cèltiques és molt dispar. A Bretanya i Gal·les, sobretot en aquest darrer país, tenen un bon nombre de parlants i la llengua és un element central de la reivindicació nacional. En canvi, a Irlanda, que és ara com ara l'únic país cèltic independent, la llengua irlandesa és oficial, però ha estat pràcticament substituïda per l'anglès. Fins al punt que s'han hagut d'inventar unes àrees, les Gaeltachtai, on l'idioma és especialment protegit.

Mapa de les Gaeltachtai oficials

Mapa de les Gaeltachtai oficials

Islàndia, finalment, és l'únic cas d'Europa on les fronteres de l'estat coincideixen amb les de la llengua que és nacional. L'islandès és la llengua de l'illa i l'única llengua que s'hi parla de manera col·lectiva.

Amb tot, prop d'Islàndia hi ha les Illes Fèroe, un territori que actualment pertany a Dinamarca, però que va votar la independència després de la Segona Guerra Mundial i que no pertany a la Unió Europea malgrat fer part de Dinamarca. L'idioma feroès és una llengua intel·ligible pels islandesos, i per això hi ha qui defensa que són la mateixa llengua. Si fos admès això, que no té gaire acceptació entre els lingüistes, significaria la fi de l'excepció de l'islandès, de manera que a Europa no hi hauria cap estat, tret dels microstats com és el nostre cas d'Andorra, on les fronteres estatals coincidissin completament amb les fronteres polítiques.

El mapa que s'ha fet servir en aquest article és obra del cartògraf Mikael Bollore-Penlaez i el podeu trobar, i comprar, a Eurominority.eu

Podeu llegir aquest dossier en l'edició pdf de VilaWeb, punxant ací.

Recordeu que us podem oferir en obert tots aquests continguts gràcies a que 22.000 lectors han decidit ajudar-nos fent-se subscriptors de VilaWeb.