Els mapes de la frontera més absurda
Així van fer la divisió de Catalunya en dues parts
A Europa no hi ha cap frontera perfecta. La d'Islàndia a tot estirar, i encara. El procés de fabricació de les fronteres, de delimitació dels territoris, sempre deixa gent a l'altra banda, fora de l'estat que és la base de la seva nació. Per això trobem portuguesos a l'Olivença espanyola, eslovens a la Trieste italiana, alemanys i hongaresos pràcticament a tots els estats que envolten Alemanya i Hongria, suecs a Finlàndia, flamencs a França, grecs al sud d'Itàlia, turcs a Xipre, danesos a Alemanya i alemanys a Dinamarca, per dir-ne només uns quants.
Aquest fenomen s'anomena "irredemptisme", perquè desperta gairebé sempre la voluntat, l'anhel, de reclamar alguna mena de reunificació. Els estats nacionals no obliden els nacionals que resten fora del seu estat i és pràctica habitual la concessió de drets específics o fins i tot la reivindicació oberta de rectificar les fronteres.
Però hi ha un cas peculiar. Un cas en què això no passa. És el de la frontera que divideix en dues parts el Principat de Catalunya, que separa en dues parts els Països Catalans. En un temps Perpinyà havia estat "espanyol" i la Seu d'Urgell, "francesa". Els dos estats van acabar arreglant la frontera comuna, acordant per on havia de passar, però els francesos no han reivindicat els seus teòrics compatriotes de la Seu d'Urgell ni els espanyols els seus teòrics compatriotes de Vilafranca de Conflent. I això fa que aquesta ratlla sigui la frontera més absurda d'Europa.
El repartiment d'un botí
Si això no passa és perquè els dos poders, el Regne de França i la Monarquia Hispànica, en realitat van repartir-se el territori descaradament, com si fos un botí, sense tenir en compte la voluntat dels habitants i sense importar-los gens, o massa, on acabaria caient la ratlla. Els francesos sabien que a la Seu d'Urgell no eren francesos, com tampoc no eren francesos, òbviament a Perpinyà. I els espanyols sabien que a Perpinyà no eren espanyols, com no ho eren tampoc, òbviament, a Roses. La ratlla, per tant, no es va disputar en nom de les nacions respectives sinó fredament, amb una visió geogràfica i prou. Us ho expliquem en una sèrie de mapes.
1. Les dues fronteres.
En aquest mapa es pot veure la frontera dels Països Catalans, que incorpora també en aquest cas la Vall d'Aran i la Fenolleda –comarques occitanes–, la frontera de l'estat andorrà i la frontera actual, la vigent avui dia, entre els estats espanyol i francès.
Evidentment, són fronteres diferents. La dels Països Catalans és una frontera cultural, històrica i política per al nacionalisme català, però no és una frontera administrativa ni reconeguda pels estats. Les d'Andorra, Espanya i França sí que són administratives i reconegudes internacionalment.
Per sota, una subdivisió equívoca. La frontera del Principat de Catalunya amb Catalunya Nord coincideix amb les administratives però no és una frontera real, simplement perquè la Catalunya Nord actual només es defineix així per l'ocupació francesa, i el Principat de Catalunya només es defineix així com és avui per l'ocupació espanyola. Tradicionalment, la cosa era diferent: tal com explica aquest article, la Catalunya Nord tradicional era més ampla que l'actual, atès que incorporava també la Baixa Cerdanya, la vall de Ribes i el Baridà occidental, avui part de l'Alt Urgell.
1. Les dues fronteres
En aquest mapa es pot veure la frontera dels Països Catalans, que incorpora també en aquest cas la Vall d'Aran i la Fenolleda –comarques occitanes–, la frontera de l'estat andorrà i la frontera actual, la vigent avui dia, entre els estats espanyol i francès.
Evidentment, són fronteres diferents. La dels Països Catalans és una frontera cultural, històrica i política per al nacionalisme català, però no és una frontera administrativa ni reconeguda pels estats. Les d'Andorra, Espanya i França sí que són administratives i reconegudes internacionalment.
Per sota, una subdivisió equívoca. La frontera del Principat de Catalunya amb Catalunya Nord coincideix amb les administratives però no és una frontera real, simplement perquè la Catalunya Nord actual només es defineix així per l'ocupació francesa, i el Principat de Catalunya només es defineix així com és avui per l'ocupació espanyola. Tradicionalment, la cosa era diferent: tal com explica aquest article, la Catalunya Nord tradicional era més ampla que l'actual, atès que incorporava també la Baixa Cerdanya, la vall de Ribes i el Baridà occidental, avui part de l'Alt Urgell.
2. L'origen de la disputa: l'ocupació francesa del nord de Catalunya
Al segle XV França ocupa una part dels comtats catalans del Rosselló i la Cerdanya unes quantes vegades, tot posant setge a la ciutat de Perpinyà. Però fou al segle XVII quan els fets es precipitaren. La Monarquia Hispànica, de la qual forma part el Principat de Catalunya, fa la guerra amb França i el 1640 Catalunya comença la guerra dels Segadors, que durà dinou anys. Al final d'aquesta contesa, els francesos han ocupat militarment una bona part del nord de Catalunya i la Monarquia Hispànica ocupa el Principat, bo i menystenint-ne l'estatus legal.
Concretament, els francesos ocupen de la Vall d'Aran a la mar i les seves fortaleses arriben a dominar fins a Berga i Sant Feliu de Guíxols.
Cal entendre que en aquell moment les fronteres encara no existien com avui. No eren pas una línia més o menys recta delimitada sobre el terreny. Les fronteres eren territoris porosos on podia haver-hi barrejades fortaleses de l'un regne i de l'altre.
Això fa que les dues monarquies es disputin el territori i es posin d'acord en un pacte rocambolesc i ple d'ombres per a repartir-se tot aquell territori.
Michel i Annie Bougain acaben de publicar a Rafael Dalmau Editor un llibre en català que fa pocs anys que havien publicat en francès a les edicions del Trabucaire: La partició de Catalunya. D'aquest llibre provenen els dos mapes que expliquen què volien els espanyols i què volien els francesos.
2. L'origen de la disputa: l'ocupació francesa del nord de Catalunya
Al segle XV França ocupa una part dels comtats catalans del Rosselló i la Cerdanya unes quantes vegades, tot posant setge a la ciutat de Perpinyà. Però fou al segle XVII quan els fets es precipitaren. La Monarquia Hispànica, de la qual forma part el Principat de Catalunya, fa la guerra amb França i el 1640 Catalunya comença la guerra dels Segadors, que durà dinou anys. Al final d'aquesta contesa, els francesos han ocupat militarment una bona part del nord de Catalunya i la Monarquia Hispànica ocupa el Principat, bo i menystenint-ne l'estatus legal.
Concretament, els francesos ocupen de la Vall d'Aran a la mar i les seves fortaleses arriben a dominar fins a Berga i Sant Feliu de Guíxols.
Cal entendre que en aquell moment les fronteres encara no existien com avui. No eren pas una línia més o menys recta delimitada sobre el terreny. Les fronteres eren territoris porosos on podia haver-hi barrejades fortaleses de l'un regne i de l'altre.
Això fa que les dues monarquies es disputin el territori i es posin d'acord en un pacte rocambolesc i ple d'ombres per a repartir-se tot aquell territori.
Michel i Annie Bougain acaben de publicar a Rafael Dalmau Editor un llibre en català que fa pocs anys que havien publicat en francès a les edicions del Trabucaire: La partició de Catalunya. D'aquest llibre provenen els dos mapes que expliquen què volien els espanyols i què volien els francesos.
3. Què volien els francesos?
Encara que avui els uns i els altres s'entesten a parlar de la frontera com un fet geogràfic gairebé natural, en realitat no ho és i això es demostra en les dues propostes de màxims que van fer l'un i l'altre. Frontera natural és Salses, on el país acaba estrenyent-se en un espai geogràfic, un pas natural entre la muntanya i l'estany, de la mida d'un estadi esportiu gros, com el de la USAP de Perpinyà. Més al sud de naturalitat no n'hi ha res.
La monarquia francesa quan dibuixa el seu mapa el fa de màxims. Inclou dins França la Vall d'Aran, que és gascona i oberta a l'Atlàntic i que per això mateix França ha volgut capturar unes quantes vegades. I després traça una línia llarga cap al sud des de Llavorsí, que s'atura a les portes de Tremp. Va fins a la Penella i d'allí pels colls de Nargó i de Creus puja fins a la Molina, des d'on segueix més o menys la línia actual fins a la mar. En compte d'acabar a Cervera de la Marenda, la monarquia francesa demana que el seu territori acabi al punt més extrem del cap de Creus, a tocar de Roses. No té cap inconvenient a tornar la resta –ciutats com ara Berga o Sant Feliu de Guíxols–, que havia controlat durant anys.
3. Què volien els francesos?
Encara que avui els uns i els altres s'entesten a parlar de la frontera com un fet geogràfic gairebé natural, en realitat no ho és i això es demostra en les dues propostes de màxims que van fer l'un i l'altre. Frontera natural és Salses, on el país acaba estrenyent-se en un espai geogràfic, un pas natural entre la muntanya i l'estany, de la mida d'un estadi esportiu gros, com el de la USAP de Perpinyà. Més al sud de naturalitat no n'hi ha res.
La monarquia francesa quan dibuixa el seu mapa el fa de màxims. Inclou dins França la Vall d'Aran, que és gascona i oberta a l'Atlàntic i que per això mateix França ha volgut capturar unes quantes vegades. I després traça una línia llarga cap al sud des de Llavorsí, que s'atura a les portes de Tremp. Va fins a la Penella i d'allí pels colls de Nargó i de Creus puja fins a la Molina, des d'on segueix més o menys la línia actual fins a la mar. En compte d'acabar a Cervera de la Marenda, la monarquia francesa demana que el seu territori acabi al punt més extrem del cap de Creus, a tocar de Roses. No té cap inconvenient a tornar la resta –ciutats com ara Berga o Sant Feliu de Guíxols–, que havia controlat durant anys.
4. Què volien els espanyols?
Lògicament, la proposta francesa tenia una alternativa espanyola. Els espanyols bàsicament reivindicaven tota la Cerdanya i el Conflent fins al Canigó i els colls de Ternera i de la Palomera i també discutien la línia final a la costa.
Si els francesos havien demanat fins al cap de Creus, els espanyols reclamaven fins al cap de Biarra, amb la qual cosa avui Portvendres, Banyuls i Cervera, en compte de ser "franceses", serien "espanyoles".
4. Què volien els espanyols?
Lògicament, la proposta francesa tenia una alternativa espanyola. Els espanyols bàsicament reivindicaven tota la Cerdanya i el Conflent fins al Canigó i els colls de Ternera i de la Palomera i també discutien la línia final a la costa.
Si els francesos havien demanat fins al cap de Creus, els espanyols reclamaven fins al cap de Biarra, amb la qual cosa avui Portvendres, Banyuls i Cervera, en compte de ser "franceses", serien "espanyoles".
5. El menysteniment de la població.
El cinquè i darrer mapa mostra el menysteniment que espanyols i francesos tenien per la població que habitava les terres que es repartien. Només estaven d'acord que el Rosselló fos francès. I res més. Tota la resta va ser una autèntica rifa.
Perfectament avui Llavorsí podria ser francès i Prada de Conflent espanyol. Però no perquè hi hagués francesos a Llavorsí o espanyols a Prada, sinó ben bé pel motiu contrari: perquè hi havia catalans i prou, i eren poblacions que ni els francesos ni els espanyols no reivindicaven, ni han tornat a reivindicar mai com a pròpies.
Un detall final important. La Monarquia Hispànica va acceptar els tractats que consumaren la divisió de Catalunya malgrat no tenir potestat legal per a fer-ho, perquè no podia cedir territori del Principat sense l'acord de les Corts Catalanes, unes corts que no van ser consultades en cap moment.
5. El menysteniment de la població
El cinquè i darrer mapa mostra el menysteniment que espanyols i francesos tenien per la població que habitava les terres que es repartien. Només estaven d'acord que el Rosselló fos francès. I res més. Tota la resta va ser una autèntica rifa.
Perfectament avui Llavorsí podria ser francès i Prada de Conflent espanyol. Però no perquè hi hagués francesos a Llavorsí o espanyols a Prada, sinó ben bé pel motiu contrari: perquè hi havia catalans i prou, i eren poblacions que ni els francesos ni els espanyols no reivindicaven, ni han tornat a reivindicar mai com a pròpies.
Un detall final important. La Monarquia Hispànica va acceptar els tractats que consumaren la divisió de Catalunya malgrat no tenir potestat legal per a fer-ho, perquè no podia cedir territori del Principat sense l'acord de les Corts Catalanes, unes corts que no van ser consultades en cap moment.
Podeu entendre bé fins a quin punt la divisió és absurda i artificial jugant amb aquest mapa, movent el cursor endavant i endarrere. Si entreu des d'un telèfon mòbil us recomanem posar-lo en mode horitzontal.
A la Botiga de VilaWeb podeu adquirir el llibre "La partició de Catalunya", de Michel i Annie Bougain.
També podeu adquirir el mapa dels Països Catalans de Joan Ballester i Canals.
Built with Shorthand