Polisario: Espanya paga el preu de la seva traïció


La crisi entre Espanya i el Marroc s'ha intensificat encara més. Fa poques hores que el president de la República Àrab Sahariana Democràtica i dirigent del Front Polisario, Brahim Ghali, ha abandonat amb aquest avió medicalitzat l'estat espanyol, on era ingressat per la covid en un hospital.

 Quan el Marroc va reconèixer l'estat d'Israel, Donald Trump va reconèixer al seu torn la sobirania del Marroc sobre el territori de la República Àrab Sahariana Democràtica. Aquest suport ha donat ales a l'ocupació marroquina, que, en vista del silenci francès, interpreta que l'estat espanyol és l'únic que no s'afegeix al consens que reconeix l'ocupació. Per això ha endurit la tensió a la zona, tot amenaçant l'estat espanyol.

Avui, doncs, no serveix de res que Espanya, amb Juan Carlos al capdavant, incomplís les seves obligacions i la seva promesa d'autodeterminació del poble saharià, que va vendre en canvi d'una hipotètica estabilitat.t.


Sàhara Occidental

La relació d’Espanya amb el Marroc es va enrarir a final del mes passat, quan es va saber que el president de la República Àrab Sahariana Democràtica i dirigent del Front Polisario, Brahim Ghali, seguia un tractament en un hospital de Logronyo per covid i per un càncer digestiu que fa anys que té. El govern marroquí va expressar el seu disgust, i la premsa afí a la monarquia de Mohammed VI va endurir la tensió amb diversos articles molt crítics envers el govern espanyol, en què deien que el Marroc s’havia equivocat donant suport a Espanya en compte de donar-ne a Catalunya. I va anar, fins i tot, més enllà. Citant el seu Ministeri d’Afers Estrangers, va esbombar la decisió del Marroc d’atorgar asil polític al president Carles Puigdemont. Una afirmació que va ser confirmada per un mitjà londinenc, molt llegit a les cancelleries, especialment àrabs.

La ministra d’Afers Estrangers espanyola, Arancha González Laya, va justificar davant el Marroc l’hospitalització de Ghali, adduint “raons humanitàries” i dient que ell s’havia presentat a l’hospital amb un nom fals. Però les explicacions no van convèncer gens ni mica el govern marroquí. Tot i que la primera versió de les autoritats del Marroc ha estat de negar que la crisi a Ceuta tingués res a veure amb la situació del dirigent saharià, ahir a la tarda l’ambaixadora del Marroc a l’estat espanyol, Karima Benyaich, va assegurar que en les relacions entre tots dos països hi ha actes que tenen conseqüències i que “s’han d’assumir”, en una referència indirecta que s’ha interpretat arreu com la confirmació que la situació de Ghali ha estat el detonant de la crisi actual.

Brahim Ghali, president de la República Àrab Sahariana Democràtica

Brahim Ghali, president de la República Àrab Sahariana Democràtica

Arancha González Laya, ministra espanyola d'Afers Estrangers

Arancha González Laya, ministra espanyola d'Afers Estrangers

L’origen de la crisi al Sàhara Occidental s’arrossega del novembre passat ençà, quan el president de la República Sahariana, Brahim Gali, va dir que considerava trencat l’alto-el-foc del 1991 amb el Marroc i va declarar l’estat de guerra després de veure que l’exèrcit marroquí ocupant es desplegava a l’extrem sud de la república per trencar el blocatge al trànsit que havien imposat de feia tres setmanes manifestants saharians del Front Polisario per l’alliberament de la regió.

El Sàhara Occidental és reconegut per l’ONU com un territori per descolonitzar, però la major part continua ocupada pel Marroc. L’estat espanyol era l’encarregat de descolonitzar-lo i d’organitzar-hi un referèndum, però el rei espanyol Juan Carlos, durant la transició, va maniobrar per deixar desemparats els saharians en mans del Marroc, en canvi d’assegurar-se la restauració borbònica.

Pels interessos de la corona el 1975 Espanya se’n va desentendre i va deixar desemparats, en mans del Marroc, desenes de milers de persones que fins llavors formaven part d’una província espanyola.

En un començament, les autoritats espanyoles havien fet passos cap a la descolonització i, fins i tot, havien arribat a anunciar un referèndum per al primer semestre de 1975. No obstant això, el Marroc va forçar la paralització de la votació, demanant a la Cort Internacional de Justícia si algun estat havia ostentat la sobirania del Sàhara Occidental abans de la colonització espanyola.

En aquell moment, i en plena Guerra Freda, la zona era molt inestable. Portugal havia viscut la Revolució dels Clavells, el dictador Francisco Franco i el seu règim agonitzaven i molts temien que, si el Sàhara Occidental s’independitzava tot i les pretensions marroquines, caigués la monarquia alauita i s’establís un règim revolucionari al Marroc. També era possible que el nou estat independent s’aproximés políticament a Algèria, alineada amb l’URSS, i que això donés accés a matèries primeres que podien tenir finalitats militars, com el fosfat.

Diego Camacho, llavors cap del servei d’intel·ligència de l’ambaixada espanyola a Rabat, explica que els EUA van voler apuntalar la monarquia de Hassan II i que Juan Carlos I, com a cap d’estat interí, es va desentendre dels saharians i, en canvi, va maniobrar per assegurar la restauració borbònica.

Els documents desclassificats de la CIA revelen que l’actual rei emèrit sabia pels serveis d’intel·ligència que el Marroc planificava una ocupació pacífica. Tanmateix, va decidir de facilitar el lliurament del Sàhara Occidental, en canvi de guanyar-se el suport dels EUA i França, als quals els interessava aquesta “solució” al nord de l’Àfrica. Les transcripcions de les converses fetes per l’ambaixador espanyol al Marroc van en la mateixa línia. Per sobre de tot, era primordial que les relacions no es veiessin afectades, de cap manera, a causa del Sàhara Occidental. De fet, van dir al rei Hassan II que, si s’oposaven a cedir el territori, era perquè volien mantenir les aparences davant les Nacions Unides.

La Cort Internacional de Justícia refusava l’octubre del 1975 que el Marroc tingués cap sobirania sobre els saharians i ratificava el dret d’autodeterminació. Pocs dies abans de la Marxa Verda, Juan Carlos va fer un viatge sorpresa a Al-Aaiun, en teoria per donar suport a les tropes, en realitat per apaivagar i controlar l’exèrcit, peça clau del règim franquista, i preparar la retirada.

El 6 de novembre, va començar oficialment la Marxa Verda. Juan Carlos ja havia pactat les condicions amb anterioritat. Els ciutadans marroquins entrarien només uns quilòmetres i durant pocs dies, fet que serviria de pretext per a fer un gir a la política espanyola.

Només vuit dies després, l’estat espanyol va acordar amb el Marroc i Mauritània de posar fi a la presència espanyola i va renunciar a ser potència administradora del Sàhara Occidental. Ni tan sols era un tractat, sinó una declaració de principis entre els tres estats. En el text introductori de la llei de descolonització, de fet, es nega que el territori hagués format mai part de l’estat espanyol i es deslligava de qualsevol responsabilitat. Tot i això, l’ONU, que té l’autoritat, no ha canviat mai l’estatus del territori i no ha retirat mai la responsabilitat a Espanya. El ministre de la Presidència espanyol, Antonio Carro, en una intervenció al congrés, reconeixia que la retirada del Sàhara Occidental era causada també “pel desig de no transferir a la corona problemes d’un potencial contenciós tan important”.