SÀHARA: LA GRAN TRAÏCIÓ
ESPANYOLA
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha acceptat per carta la proposta d’establir un règim d’autonomia, sota jurisprudència marroquina, per al Sàhara Occidental, tal com va proposar el govern marroquí el 2007. A la carta, Sánchez diu al rei del Marroc, Mohamed VI, que el pla d’autonomia és “la base més seriosa i realista” per a solucionar el conflicte, i reconeix “la importància de la qüestió del Sàhara per al Marroc”. A més, diu que el Marroc ha fet “esforços seriosos i creïbles” per a resoldre-ho.
El Front Polisario, per la seva banda, considera que Sánchez ha cedit a “la pressió i el xantatge” del Marroc, com a “peatge” per a reprendre les relacions diplomàtiques. Ho ha dit el delegat del Polisario a l’estat espanyol, Abdulah Arabi, que creu que fa anys que el govern espanyol actua amb la intenció d’agradar al Marroc, amb una ambigüitat que no li correspon com a potència administradora d’un territori pendent de descolonització.
Que ara Espanya reconegui el pla d’autonomia marroquí evidencia, segons Arabi, la hipocresia del govern espanyol quan parla de defensar la legalitat internacional. En aquest sentit, diu que el pla d’autonomia és una opció, però no la solució, i ha defensat la necessitat de convocar un referèndum que prevegi l’autodeterminació, no pas que el Sàhara Occidental resti sota el domini del Marroc. “La solució s’ha de basar en l’elecció del poble saharià”, ha dit.
El pla d’autonomia que ha acceptat l’estat espanyol data del 2007, quan el Marroc va presentar-lo a les Nacions Unides. Avui dia encara el defensa i implica la negativa a la independència de la nació en el marc del procés de descolonització, atès que restaria sota els designis de Rabat en qüestions clau, com ara la seguretat.
Segons el pla marroquí, el Sàhara Occidental tindria òrgans legislatiu, executiu i judicial propis, però sempre sota els marcs marroquins. El Regne del Marroc cediria certes competències en matèria d’economia, infrastructures, desenvolupament social i cultura, però s'apropiaria d'unes altres que són clau, com ara la defensa del territori, les relacions exteriors i la religió.
ESPANYA ÉS ENCARA LA POTÈNCIA COLONIAL ADMINISTRADORA DEL SÀHARA OCCIDENTAL I RESPONSABLE, SEGONS L'ONU, DE LA SEVA AUTODETERMINACIÓ
El Sàhara Occidental és reconegut per l’ONU com un territori per descolonitzar, però la major part continua ocupada pel Marroc. L’estat espanyol era l’encarregat de descolonitzar-lo i d’organitzar-hi un referèndum, però el rei espanyol Juan Carlos, durant la transició, va maniobrar per deixar desemparats els saharians en mans del Marroc, en canvi d’assegurar-se la restauració borbònica.
Pels interessos de la corona, el 1975 Espanya se’n va desentendre i va abandonar a la seva sort desenes de milers de persones que fins llavors formaven part d’una província espanyola.
En un començament, les autoritats espanyoles havien fet passos cap a la descolonització i, fins i tot, havien arribat a anunciar un referèndum per al primer semestre de 1975. No obstant això, el Marroc va forçar la paralització de la votació, demanant a la Cort Internacional de Justícia si algun estat havia ostentat la sobirania del Sàhara Occidental abans de la colonització espanyola.
En aquell moment, i en plena Guerra Freda, la zona era molt inestable. Portugal havia viscut la Revolució dels Clavells, el dictador Francisco Franco i el seu règim agonitzaven i molts temien que, si el Sàhara Occidental s’independitzava tot i les pretensions marroquines, caigués la monarquia alauita i s’establís un règim revolucionari al Marroc. També era possible que el nou estat independent s’aproximés políticament a Algèria, alineada amb l’URSS, i que això donés accés a matèries primeres que podien tenir finalitats militars, com el fosfat.
Diego Camacho, cap del servei d’intel·ligència de l’ambaixada espanyola a Rabat d'aleshores, explica que els EUA van voler apuntalar la monarquia de Hassan II i que Juan Carlos I, com a cap d’estat interí, es va desentendre dels saharians i, en canvi, va maniobrar per assegurar la restauració borbònica.
Els documents desclassificats de la CIA revelen que l’actual rei emèrit sabia pels serveis d’intel·ligència que el Marroc planificava una ocupació pacífica. Tanmateix, va decidir de facilitar el lliurament del Sàhara Occidental, en canvi de guanyar-se el suport dels EUA i França, als quals els interessava aquesta “solució” al nord de l’Àfrica. Les transcripcions de les converses fetes per l’ambaixador espanyol al Marroc van en la mateixa línia. Per sobre de tot, era primordial que les relacions no es veiessin afectades, de cap manera, a causa del Sàhara Occidental. De fet, van dir al rei Hassan II que, si s’oposaven a cedir el territori, era perquè volien mantenir les aparences davant les Nacions Unides.
La Cort Internacional de Justícia refusava l’octubre del 1975 que el Marroc tingués cap sobirania sobre els saharians i ratificava el dret d’autodeterminació. Pocs dies abans de la Marxa Verda, Juan Carlos va fer un viatge sorpresa a Al-Aaiun, en teoria per donar suport a les tropes, en realitat per apaivagar i controlar l’exèrcit, peça clau del règim franquista, i preparar la retirada.
El 6 de novembre, va començar oficialment la Marxa Verda. Juan Carlos ja havia pactat les condicions amb anterioritat. Els ciutadans marroquins entrarien només uns quilòmetres i durant pocs dies, fet que serviria de pretext per a fer un gir a la política espanyola.
Només vuit dies després, l’estat espanyol va acordar amb el Marroc i Mauritània de posar fi a la presència espanyola i va renunciar a ser potència administradora del Sàhara Occidental. Ni tan sols era un tractat, sinó una declaració de principis entre els tres estats. En el text introductori de la llei de descolonització, de fet, es nega que el territori hagués format mai part de l’estat espanyol i es deslligava de qualsevol responsabilitat. Tot i això, l’ONU, que té l’autoritat, no ha canviat mai l’estatus del territori i no ha retirat mai la responsabilitat a Espanya.
UNA REPÚBLICA LLIURE I RECONEGUDA ENMIG DEL DESERT
La República Àrab Sahariana Democràtica (RASD), coneguda també com a Sàhara Occidental, tot i que són conceptes diferents, és un estat amb reconeixement limitat format per l'antiga província espanyola del Sàhara Espanyol, que fou ocupada el 1976 pel Marroc i Mauritània i finalment annexada parcialment pel Marroc l'agost del 1979 –quan Mauritània es va retirar de la zona que ocupava– però amb una part del territori sota administració sahariana.
La República Sahariana ha estat reconeguda per vuitanta-quatre estats, tot i que aquest nombre varia segons la font.
Les fronteres internacionals del seu territori es corresponen amb les de l'antic Sàhara Espanyol administrat per l'estat espanyol (1885-1976), tret de la Franja de Tarfaya, entregada al Marroc el 1958, després de la guerra d'Ifni.
El Marroc reclama dret ancestral sobre el territori. Tanmateix, el Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia emeté per unanimitat un dictamen el 16 d'octubre de 1975 en què deia:
"Els materials i informació presentats al tribunal mostren l'existència, en el moment de la colonització espanyola, de vincles jurídics de vassallatge entre el soldà del Marroc i algunes de les tribus que viuen al territori del Sàhara Occidental. Igualment, mostren l'existència de drets, incloent-hi drets sobre la terra, que constitueixen vincles jurídics entre l'entitat mauritana, tal com l'entén el tribunal, i el territori del Sàhara Occidental. D'una altra banda, la conclusió del tribunal és que els materials i informació presentats no estableixen cap vincle de sobirania territorial entre el territori del Sàhara Occidental i el regne del Marroc o l'entitat mauritana. Per tant, el tribunal conclou que no ha trobat vincles jurídics de tal naturalesa que puguin afectar l'aplicació de la resolució 1514 (XV) de l'Assemblea General per a la descolonització del Sàhara Occidental i, en particular, el principi d'autodeterminació a través de la lliure i genuïna expressió de la voluntat dels pobles del territori."
D'ençà d'aquell moment, el Front Polisario, que havia estat una organització político-militar, passà a centrar-se en la lluita pel dret d'autodeterminació del poble saharià. Assolí més legitimitat el 1979 després de la cessió per part de Mauritània del sud del Sàhara Occidental, que fins aleshores havia administrat segons els Acords de Madrid i l'acord marroquí-maurità del 14 d'abril de 1976.
El juliol del 1982, en una reunió de l'OUA a Addis Abeba, la RASD fou admesa a l'organització. El seu ingrés efectiu a l'OUA com a membre de ple dret es materialitzà el 1984. Després de la dissolució de l'OUA, la RASD es convertí en un membre fundador de la Unió Africana, organització internacional africana.
EL MUR MARROQUÍ I UNA GUERRA DE DÈCADES QUE NO S'ACABA
Actualment, el territori del Sàhara Occidental és dividit per un mur de més de dos mil quilòmetres de llargada que divideix de nord a sud el territori del Sàhara Occidental. Aquest mur és vigilat per més de cent cinquanta mil soldats de l'exèrcit marroquí, és estretament vigilat amb radars i envoltat per un extens camp de milions de mines antipersones i antitancs, tot això a un cost que supera el milió i mig d'euros al dia. La zona a l'oest del mur és el territori ocupat militarment pel Marroc i la zona a l'est del mur és el territori administrat pel Front Polisario, sobre el qual exerceix la seva sobirania la RASD.
A la zona hi ha un alto-el-foc vigilat per la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), un organisme establert pel Consell de Seguretat de l'ONU el 29 d'abril de 1991.
Més articles de VilaWeb sobre la República Àrab Sahariana Democràtica
Built with Shorthand