Testimonis del sexili: el drama d’haver-se’n d’anar de casa per fugir de la LGBTI-fòbia

Sandra Bravo: “A València no calia que m’amagués perquè no em coneixia ningú”

Sandra Bravo és periodista i avui dia parla de no-monogàmies, sexualitat i feminisme sense pèls a la llengua, però no sempre ha pogut. És de Busot, un petit poble de l’Alacantí, on vivia la seva bisexualitat en silenci. “En aquests llocs no encaixar és encara més violent que no en una gran ciutat. Per estalviar-te comentaris i violències, no dius res. I quan no dius res, la gent et llegeix en clau heterosexual i monògama i suposa que tens la sexualitat que una dona ‘normal’ i ‘decent’ ha de tenir”, explica. Per tant, durant molts anys va viure la seva orientació sexual completament dins l’armari, cosa que no era gens fàcil. “Recorde eixir de festa a Alacant, veure una xica que m'agradava i haver de fer veure que era heterosexual.”

València, primer sexili 

Tot va començar a canviar quan a disset anys va anar a estudiar a València. Va ser la primera etapa del seu sexili. “Per mi va ser com veure la llum. No calia que m’amagués perquè no em coneixia ningú”, recorda. Aquell canvi fins i tot la va ajudar per a començar a superar el trastorn alimentari que tenia, l’anorèxia, i que en certa manera es relacionava amb el fet d’haver de reprimir la seva identitat: “Va ser una manera de controlar la meua vida, agafar les regnes de la meua existència, encara que en aquell moment ho feia per matar-me a poquet a poquet. Però quan vaig anar a València i vaig començar a poder viure i identificar-me amb qui era, vaig trobar motius pels quals valia la pena de viure i vaig començar a alimentar-me. Em va arribar la llum per a fer el canvi de xip i veure que no calia que desapareguera del mapa, sinó que canviara el context. Que no em qüestionés a mi mateixa, sinó l’entorn i el model que em diu que no sóc vàlida. Sí que ho sóc, però hi ha una mirada massa tancada.”

Però el sexili de la Sandra va tenir una segona etapa, a Alemanya, país on va decidir de fer l’Erasmus i on va acabar vivint tres anys. “Va ser un punt afegit, perquè ací encara aprovàvem la llei de matrimoni igualitari i a Alemanya podia veure parelles de dones lesbianes de seixanta anys o setanta agafades de la mà pel carrer. Era una cosa que em meravellava.”

Aquesta fugida per a poder ser ella mateixa, a més, no tenia a veure tan sols amb la condició sexual, també amb la manera d’entendre la sexualitat i l’amor. “Tinc una sexualitat que s'entén com a fetitxista o queer, bastant fora d'allò que hem après. Estic molt orgullosa de la meua manera d'entendre la sexualitat, i poder-la practicar de la manera que vull sense vergonya, sense sentir-me culpable o sense que m'estigmatitzen és molt important. A més, tampoc no sóc monògama, tinc una manera d'entendre els afectes al marge de la parella romàntica amb exclusivitat sexual i afectiva”, afegeix. No ser monògama, diu, també és difícil en entorns en què s’acostuma a demanar on és el xicot. “Vaig al poble i em diuen ‘tu festeges?’ Li dic a les senyores que no i acabe abans, perquè si hagués d’explicar-los tot el que faig en la meua vida, es quedarien geladetes! És més fàcil quan vas a llocs on la mirada ja no és tan apegada a aquest discurs normatiu.”

Un tabú que encara és al poble

La Sandra confessa que sempre tindrà el dubte de si podria haver sortit de l’armari d’una altra manera si hagués romàs al poble, però està segura que hauria estat molt més difícil. “No encaixes, no saps com fer-ho millor i vas a llocs on no et coneixen, ciutats amb una mentalitat més oberta on pots ser tu.” Després d’Alemanya, la Sandra va anar a viure a Barcelona, on ha estat fins ara, i no ha tornat mai a viure a Busot, on diu que la seva sortida pública de l’armari –que ha explicat al llibre Todo eso que no sé cómo explicarle a mi madre– ha suscitat un cert silenci i tabú. “El silenci moltes vegades és una manera de dir ‘no m'he assabentat de res i continuaré llegint-te en la clau heterosexual i monògama’”, considera. “Ma mare encara espera que trobe un xicot. Crec que ja sap que no passarà, però li agradaria que passara. Ma mare no m'entén, crec que no m'entendrà mai. No aspire que canvie la seua manera de pensar, però sí que deixe de patir. Pensa que ha fallat en el seu paper de mare perquè la xiqueta li haja eixit aixina. No sóc un defecte, tinc una identitat i una manera de ser tan vàlida com la seua. Passa que la meua mirada inclou persones com ma mare i la seua no m'inclou a mi. M'agradaria que poguera entendre que sóc tan normal com una persona heterosexual i monògama.”

Ara, diu que als pobles, així com a les ciutats, els drets LGTBI també han avançat, encara que més a poc a poc. “Són entorns molt més endogàmics, molt marcats pel què diran i costa molt de ser la persona que no encaixa. Això no vol dir que no hi haja gent de poble que tinga la mentalitat superoberta, ni de bon tros, però sí que és molt més complicat de trobar. La gent vol fer veure que és normal, que no tinguen res a dir d'ella.” Envia un missatge a les persones LGTBI que són en una situació semblant a la que ella va passar: “Els abrace fort i els diria que proven de buscar gent que pense com ells i siga com ells. Els diria que miren de trobar col·lectius que estiguen a propet o rodejar-se de gent que encara que no siga del col·lectiu tinga una mirada oberta i respectuosa.”

Fotografia: Pep Llanero/Wikimedia Commons/ CC BY-SA 3.0.

Llorenç Sorlí: “A la ruralitat hi ha moltes limitacions, viure-hi seria com florir-me”

Càlig (el Baix Maestrat) és el poble on ha crescut Llorenç Sorlí. Té gairebé dos mil habitants, però diu que no hi ha ningú a part d’ell que es mostri públicament com una persona trans. S’identifica com a agènere i diu que fa servir indistintament els pronoms ell, ella i elli, però per arribar a aquest punt van haver de passar molts anys d’aprenentatge, relació i militància en diferents col·lectius i viure a ciutats més grosses, com ara Cerdanyola del Vallès i Manresa. “A quinze anys, quan em van traure de l’armari –per dir-ho així–, amb prou feines vaig ser capaç de definir-me com a persona gai”, recorda.

Després d’aquesta evolució, tornar a Càlig és com engabiar-se: “En l’àmbit familiar, amb prou feines han arribat a comprendre la qüestió gai, lesbiana i trans; i trans, d'aquella manera, perquè ho han entès binàriament. A la qüestió no-binària, on sóc jo, la meva família no hi arriba.” Dins aquesta realitat, diu, és molt difícil de poder esplaiar-se i ser tal com és, cosa que el va empènyer al sexili i d’ençà de fa set anys i mig viu a la Catalunya vella. “Podria viure a Manresa, a Castelló, a Girona, a Barcelona o a la seva àrea metropolitana. Però a Càlig, no”, lamenta. I no tan sols per la manca d’espais amables amb els veïns LGBTIQ+, també per la manca de transport públic i de feina. “A la ruralitat hi ha moltes limitacions, viure allà seria com florir-me. M'acabaria pansint.”

Una manera gràfica d’adonar-se de la soledat que pot sentir algú així en un poble petit és obrir-hi Grindr, una aplicació per a conèixer homes gais, bisexuals i persones trans de la zona. “A Càlig he obert Grindr i no m’he trobat ningú a set quilòmetres a la redona, sempre te n’has d’anar a partir de Benicarló o Vinaròs. A vegades el radar se me’n va a Castelló, o fins i tot a Tarragona. Tota la zona de les Terres de Cruïlla és molt hostil”, s’exclama. I això no és tot, el problema no és tan sols de trobar-hi algú. Moltes voltes, explica, la LBGT-fòbia és tan present que en dificulta la relació social. “He parlat amb gent de Grindr de Vinaròs, per exemple, i he notat que tenen un temor increïble. Unes inseguretats i unes coses que a Manresa i Castelló no he vist”, diu.

Com a treballador social i després d’anys participant en diferents entitats, té clara la importància de tenir un teixit social segur amb el col·lectiu LGBT perquè es relacionin entre ells amb llibertat, s’acompanyin en l’autodescobriment i esdevinguin referents per a més gent que dubti sobre la seva orientació o identitat de gènere. I això, ni a Càlig ni als pobles del costat no hi és. “A les comarques de la demarcació de Castelló l’única associació que hi ha és Castelló LGTBI, i no deixen de ser persones que viuen a Castelló ciutat. Haver de moure’s una hora o més per generar teixit és insostenible.” D’aquesta situació n’assenyala la responsabilitat de l’administració i reclama que Orienta, el servei d’atenció integral LGBTI de la Generalitat Valenciana, hauria de desplegar-se a escala comarcal i promoure teixit associatiu i de seguretat, atès que actualment només tenen oficines a Castelló, València i Alacant. “Volem conquerir els espais, fes-nos-hi presents i visibilitzar-nos amb seguretat”, demana.

Malgrat tot, i amb totes les dificultats del món, la societat avança. I els pobles petits, encara que sigui més a poc a poc que les ciutats, també. Quan Llorenç feia les pràctiques pel grau de treball social va fer unes quantes activitats en escoles rurals del seu territori d’origen, cosa que no va ser fàcil per a ell. “Anava amb molta por perquè tinc una història d'assetjament escolar bastant forta. Tenia força inseguretat, però tal com vaig acabar de fer la xerrada i tot em va generar molta esperança”, diu. Després d’haver-lo escoltat, un alumne li va demanar si li havia costat d’arribar fins on era. “Per mi va ser molt gratificant. Li vaig dir que sí, evidentment. He hagut de sortir del meu poble i fer molts quilòmetres, militància i activisme per tal d'autoconèixer-me i ser fidel a qui sóc. Al meu poble, per molt que hagués intentat de ser fidel a qui era, no haguera pogut perquè em mancava eixe coneixement, no ho podia compartir amb més gent. I això és molt important per a poder conèixer-te.”

Fotografia: Ajuntament de Càlig.