Testimonis del sexili: el drama d’haver-se’n d’anar de casa per fugir de la LGBTI-fòbia



La família, el poble o el país sovint encara no són llocs segurs per a moltes persones LGBTI. Per això, algunes decideixen d’anar-se’n lluny de casa per començar una nova vida i poder ser qui són, amb més tolerància per part de l’entorn. Això és conegut com a sexili, l’exili per orientació sexual o identitat de gènere, una realitat present al país.

Bona part d’aquests sexilis es fan del poble a la ciutat, on les comunitats LGBTI tenen una xarxa més àmplia i coordinada i on és més fàcil de diversificar els vincles socials i fugir dels judicis aliens. Però també hi ha sexilis d’un estat a un altre, especialment quan els països d’origen tenen la LGBTI-fòbia molt arrelada, fins i tot en l'àmbit institucional. Sandra Bravo, Zuber Abezic i Llorenç Sorlí ens parlen dels seus sexilis, que, tot i ser molt diferents, tenen punts en comú.

Sandra Bravo: “A València no calia que m’amagués perquè no em coneixia ningú”

Sandra Bravo és periodista i avui dia parla de no-monogàmies, sexualitat i feminisme sense pèls a la llengua, però no sempre ha pogut. És de Busot, un petit poble de l’Alacantí, on vivia la seva bisexualitat en silenci. “En aquests llocs no encaixar és encara més violent que no en una gran ciutat. Per estalviar-te comentaris i violències, no dius res. I quan no dius res, la gent et llegeix en clau heterosexual i monògama i suposa que tens la sexualitat que una dona ‘normal’ i ‘decent’ ha de tenir”, explica. Per tant, durant molts anys va viure la seva orientació sexual completament dins l’armari, cosa que no era gens fàcil. “Recorde eixir de festa a Alacant, veure una xica que m'agradava i haver de fer veure que era heterosexual.”

València, primer sexili 

Tot va començar a canviar quan a disset anys va anar a estudiar a València. Va ser la primera etapa del seu sexili. “Per mi va ser com veure la llum. No calia que m’amagués perquè no em coneixia ningú”, recorda. Aquell canvi fins i tot la va ajudar per a començar a superar el trastorn alimentari que tenia, l’anorèxia, i que en certa manera es relacionava amb el fet d’haver de reprimir la seva identitat: “Va ser una manera de controlar la meua vida, agafar les regnes de la meua existència, encara que en aquell moment ho feia per matar-me a poquet a poquet. Però quan vaig anar a València i vaig començar a poder viure i identificar-me amb qui era, vaig trobar motius pels quals valia la pena de viure i vaig començar a alimentar-me. Em va arribar la llum per a fer el canvi de xip i veure que no calia que desapareguera del mapa, sinó que canviara el context. Que no em qüestionés a mi mateixa, sinó l’entorn i el model que em diu que no sóc vàlida. Sí que ho sóc, però hi ha una mirada massa tancada.”

Fotografia: Albert Salamé.

Fotografia: Albert Salamé.

Però el sexili de la Sandra va tenir una segona etapa, a Alemanya, país on va decidir de fer l’Erasmus i on va acabar vivint tres anys. “Va ser un punt afegit, perquè ací encara aprovàvem la llei de matrimoni igualitari i a Alemanya podia veure parelles de dones lesbianes de seixanta anys o setanta agafades de la mà pel carrer. Era una cosa que em meravellava.”

Aquesta fugida per a poder ser ella mateixa, a més, no tenia a veure tan sols amb la condició sexual, també amb la manera d’entendre la sexualitat i l’amor. “Tinc una sexualitat que s'entén com a fetitxista o queer, bastant fora d'allò que hem après. Estic molt orgullosa de la meua manera d'entendre la sexualitat, i poder-la practicar de la manera que vull sense vergonya, sense sentir-me culpable o sense que m'estigmatitzen és molt important. A més, tampoc no sóc monògama, tinc una manera d'entendre els afectes al marge de la parella romàntica amb exclusivitat sexual i afectiva”, afegeix. No ser monògama, diu, també és difícil en entorns en què s’acostuma a demanar on és el xicot. “Vaig al poble i em diuen ‘tu festeges?’ Li dic a les senyores que no i acabe abans, perquè si hagués d’explicar-los tot el que faig en la meua vida, es quedarien geladetes! És més fàcil quan vas a llocs on la mirada ja no és tan apegada a aquest discurs normatiu.”

Un tabú que encara és al poble

La Sandra confessa que sempre tindrà el dubte de si podria haver sortit de l’armari d’una altra manera si hagués romàs al poble, però està segura que hauria estat molt més difícil. “No encaixes, no saps com fer-ho millor i vas a llocs on no et coneixen, ciutats amb una mentalitat més oberta on pots ser tu.” Després d’Alemanya, la Sandra va anar a viure a Barcelona, on ha estat fins ara, i no ha tornat mai a viure a Busot, on diu que la seva sortida pública de l’armari –que ha explicat al llibre Todo eso que no sé cómo explicarle a mi madre– ha suscitat un cert silenci i tabú. “El silenci moltes vegades és una manera de dir ‘no m'he assabentat de res i continuaré llegint-te en la clau heterosexual i monògama’”, considera. “Ma mare encara espera que trobe un xicot. Crec que ja sap que no passarà, però li agradaria que passara. Ma mare no m'entén, crec que no m'entendrà mai. No aspire que canvie la seua manera de pensar, però sí que deixe de patir. Pensa que ha fallat en el seu paper de mare perquè la xiqueta li haja eixit aixina. No sóc un defecte, tinc una identitat i una manera de ser tan vàlida com la seua. Passa que la meua mirada inclou persones com ma mare i la seua no m'inclou a mi. M'agradaria que poguera entendre que sóc tan normal com una persona heterosexual i monògama.”

Fotografia: Albert Salamé.

Fotografia: Albert Salamé.

Ara, diu que als pobles, així com a les ciutats, els drets LGTBI també han avançat, encara que més a poc a poc. “Són entorns molt més endogàmics, molt marcats pel què diran i costa molt de ser la persona que no encaixa. Això no vol dir que no hi haja gent de poble que tinga la mentalitat superoberta, ni de bon tros, però sí que és molt més complicat de trobar. La gent vol fer veure que és normal, que no tinguen res a dir d'ella.” Envia un missatge a les persones LGTBI que són en una situació semblant a la que ella va passar: “Els abrace fort i els diria que proven de buscar gent que pense com ells i siga com ells. Els diria que miren de trobar col·lectius que estiguen a propet o rodejar-se de gent que encara que no siga del col·lectiu tinga una mirada oberta i respectuosa.”

Fotografia: Albert Salamé.

Fotografia: Albert Salamé.

Fotografia: Pep Llanero/Wikimedia Commons/ CC BY-SA 3.0.

Zuber Abezic: “No pots ser marroquí, musulmà i gai, has de renunciar a una part de tu”

En Zuber Abezic va néixer al Marroc i quan tenia nou anys la seva família va decidir d’anar-se’n i van migrar a Catalunya. Després d’una etapa breu a Montcada i Reixac, van anar a parar al Port de la Selva (l’Alt Empordà), on va créixer. Allà, un poble de menys de mil habitants, va haver de fer-se gran sense cap referent gai que l’ajudés a entendre allò que li naixia de dins. “He crescut en un poble molt petit i al Marroc, dues situacions en què l’homosexualitat no s’expressava en plena llibertat. Tenia algun referent, però era pejoratiu i no era ben considerat”, explica.

La cosa va canviar una mica quan, a divuit anys, va anar a Barcelona a estudiar relacions públiques. La desconnexió no va ser total perquè vivia en un pis compartit amb amics del poble i el seu germà, però va ser prou per a començar a descobrir com volia viure: “Se’m va obrir un altre món, Barcelona em va donar anonimat per a descobrir-me una mica més.” La llibertat no era plena perquè encara s’havia d’amagar quan tornava a casa, però la millora era significativa respecte de l’adolescència que havia viscut al Port de la Selva. Tanmateix, quan tastes la llibertat, sempre en vols més: “Cap als vint-i-un anys vaig començar a notar com les mentides m’atrapaven. Vulguis o no, has de fer una enginyeria mental espectacular per amagar el que ets.”

Fotografia: Júlia Partal.

Fotografia: Júlia Partal.

El curtcircuit per com vivia i expressava la seva orientació sexoafectiva va arribar en un viatge al Marroc. “Allà, un dia vaig sortir de festa, la poca que hi pot haver, i vaig conèixer uns germans bessons que em van dir amb total llibertat que eren gai i lesbiana”, recorda. El Marroc castiga amb penes de presó les relacions homosexuals i socialment són molt estigmatitzades. I, així i tot, aquells dos germans miraven de viure amb normalitat. “Això em va donar un bri d'esperança, però també un sentiment de culpa perquè hi havia gent al Marroc fent la seva vida i, en canvi, jo, a Barcelona, encara vivia atrapat. Trobar-me amb aquesta gent va ser un abans i un després.”

A vegades, reflexiona en Zuber, la gent viu a l’armari per la situació social o legal, però moltes altres és la nostra ment allò que ens fa de barrera. “La primera cosa que s'ha de fer és sortir de l'armari amb un mateix i acceptar-se. A mi em costava molt, tenia molts problemes amb mi mateix, però després d'haver conegut aquestes persones vaig pensar que havia de trobar l’esquerda per parlar amb la meva família, que sobretot eren qui m’importava”, diu.

“Quan dius a una mare musulmana que ets homosexual, per ella vol dir que el seu fill se n’anirà a l’infern”

Abans de sortir de l’armari va esperar a tenir el primer sou fix per a poder ser independent si topava amb un rebuig massa gros. Afortunadament, no li va caldre, tot i que tampoc no van rebre la notícia de braços oberts: “Estic molt agraït a la família, són com són i l'amor és per sobre de tot, a casa meva, però és cert que quan dius a una mare musulmana i marroquina que ets homosexual, ella ho tradueix i al seu cap vol dir que el seu fill se n'anirà a l'infern. Una cosa que ens pot semblar banal i una bajanada, però quan hi creus és molt important.”

Fotografia: Júlia Partal.

Fotografia: Júlia Partal.

Ell va mirar de posar-hi seny i els va fer veure que, de fet, no hi havia ningú a la família que seguís fidelment tots els preceptes de la fe islàmica. “Els deia: ‘Si hem d'anar a l'infern, hi anirem tots, per més que vosaltres no sigueu homosexuals.’” Va haver d’esperar uns mesos perquè la mare se’n fes a la idea, i al pare, que viu al Marroc, encara li va costar més. “Dues setmanes abans del casament encara demanava si era amb una noia o amb un noi”, recorda. “Va jugar la carta de boig durant molt de temps. De fet, la frase era: ‘En Zuber és afectuós.’ Sí, afectuós i homosexual.”

El dia del casament, de la família del seu marit eren unes setanta persones, i de la seva, quatre. “N’hi havia prou, però són els que són”, diu. Explica que el seu marit, l’ex-vice-president d’Òmnium Cultural Marcel Mauri, té molt bona relació amb la seva família més pròxima, però, en canvi, quan van al Marroc, han de dissimular i fer veure que són amics. “He de tenir converses incòmodes, amb les meves tietes pressionant-me perquè em casi amb una dona i el meu marit al costat.” En aquest cas, i a diferència d’allò que va fer amb la família més pròxima, ha renunciat a explicar la veritat a la família del Marroc. “Sé del cert que no ho acceptarien. Perquè no viuen amb mi, perquè no viuen aquí, perquè no tenen el meu bagatge... Relacionen l'homosexualitat amb les pitjors coses que els poden venir al cap. El fet de verbalitzar-ho els originaria neguit i malestar perquè pensarien que la meva vida és fatal i no visc bé. M'ho estalvio.”

Aquesta situació, el fet de viure fora de l’armari a Catalunya i haver de tornar-hi al Marroc, obre debats que una parella heterosexual –i fins i tot molts homosexuals–, no tindrien: “Com ho faig per tenir un fill i un marit, que ens dirà papa i papa al Marroc? Hi ha moltes coses que, pel fet de no ser heterosexual, se’m tanquen o es refreden. La meva relació amb la família al final serà anecdòtica, ho sé. No pots ser marroquí, musulmà i gai. En el moment que ets homosexual, has de renunciar a tota la resta, i això vol dir renunciar a una part de tu.”

Fotografia: Jorge Franganillo.

Llorenç Sorlí: “A la ruralitat hi ha moltes limitacions, viure-hi seria com florir-me”

Càlig (el Baix Maestrat) és el poble on ha crescut Llorenç Sorlí. Té gairebé dos mil habitants, però diu que no hi ha ningú a part d’ell que es mostri públicament com una persona trans. S’identifica com a agènere i diu que fa servir indistintament els pronoms ell, ella i elli, però per arribar a aquest punt van haver de passar molts anys d’aprenentatge, relació i militància en diferents col·lectius i viure a ciutats més grosses, com ara Cerdanyola del Vallès i Manresa. “A quinze anys, quan em van traure de l’armari –per dir-ho així–, amb prou feines vaig ser capaç de definir-me com a persona gai”, recorda.

Després d’aquesta evolució, tornar a Càlig és com engabiar-se: “En l’àmbit familiar, amb prou feines han arribat a comprendre la qüestió gai, lesbiana i trans; i trans, d'aquella manera, perquè ho han entès binàriament. A la qüestió no-binària, on sóc jo, la meva família no hi arriba.” Dins aquesta realitat, diu, és molt difícil de poder esplaiar-se i ser tal com és, cosa que el va empènyer al sexili i d’ençà de fa set anys i mig viu a la Catalunya vella. “Podria viure a Manresa, a Castelló, a Girona, a Barcelona o a la seva àrea metropolitana. Però a Càlig, no”, lamenta. I no tan sols per la manca d’espais amables amb els veïns LGBTIQ+, també per la manca de transport públic i de feina. “A la ruralitat hi ha moltes limitacions, viure allà seria com florir-me. M'acabaria pansint.”

Fotografia: Júlia Partal.

Fotografia: Júlia Partal.

Una manera gràfica d’adonar-se de la soledat que pot sentir algú així en un poble petit és obrir-hi Grindr, una aplicació per a conèixer homes gais, bisexuals i persones trans de la zona. “A Càlig he obert Grindr i no m’he trobat ningú a set quilòmetres a la redona, sempre te n’has d’anar a partir de Benicarló o Vinaròs. A vegades el radar se me’n va a Castelló, o fins i tot a Tarragona. Tota la zona de les Terres de Cruïlla és molt hostil”, s’exclama. I això no és tot, el problema no és tan sols de trobar-hi algú. Moltes voltes, explica, la LBGT-fòbia és tan present que en dificulta la relació social. “He parlat amb gent de Grindr de Vinaròs, per exemple, i he notat que tenen un temor increïble. Unes inseguretats i unes coses que a Manresa i Castelló no he vist”, diu.

Fotografia: Júlia Partal.

Fotografia: Júlia Partal.

Com a treballador social i després d’anys participant en diferents entitats, té clara la importància de tenir un teixit social segur amb el col·lectiu LGBT perquè es relacionin entre ells amb llibertat, s’acompanyin en l’autodescobriment i esdevinguin referents per a més gent que dubti sobre la seva orientació o identitat de gènere. I això, ni a Càlig ni als pobles del costat no hi és. “A les comarques de la demarcació de Castelló l’única associació que hi ha és Castelló LGTBI, i no deixen de ser persones que viuen a Castelló ciutat. Haver de moure’s una hora o més per generar teixit és insostenible.” D’aquesta situació n’assenyala la responsabilitat de l’administració i reclama que Orienta, el servei d’atenció integral LGBTI de la Generalitat Valenciana, hauria de desplegar-se a escala comarcal i promoure teixit associatiu i de seguretat, atès que actualment només tenen oficines a Castelló, València i Alacant. “Volem conquerir els espais, fes-nos-hi presents i visibilitzar-nos amb seguretat”, demana.

Malgrat tot, i amb totes les dificultats del món, la societat avança. I els pobles petits, encara que sigui més a poc a poc que les ciutats, també. Quan Llorenç feia les pràctiques pel grau de treball social va fer unes quantes activitats en escoles rurals del seu territori d’origen, cosa que no va ser fàcil per a ell. “Anava amb molta por perquè tinc una història d'assetjament escolar bastant forta. Tenia força inseguretat, però tal com vaig acabar de fer la xerrada i tot em va generar molta esperança”, diu. Després d’haver-lo escoltat, un alumne li va demanar si li havia costat d’arribar fins on era. “Per mi va ser molt gratificant. Li vaig dir que sí, evidentment. He hagut de sortir del meu poble i fer molts quilòmetres, militància i activisme per tal d'autoconèixer-me i ser fidel a qui sóc. Al meu poble, per molt que hagués intentat de ser fidel a qui era, no haguera pogut perquè em mancava eixe coneixement, no ho podia compartir amb més gent. I això és molt important per a poder conèixer-te.”

Fotografia: Júlia Partal.

Fotografia: Júlia Partal.

Fotografia: Ajuntament de Càlig.