Cent anys de l'Ulisses

Un estratagema simple per a llegir aquesta obra mestra de la literatura contemporània

L'Ulisses de James Joyce es va publicar avui fa cent anys. Durant un segle, aquesta novel·la s'ha considerat una lectura intimidadora, però m'agradaria desmentir aquesta idea, perquè crec que és sorprenentment accessible.

Ambientat a Dublín en un sol dia (el 16 de juny de 1904), l'Ulisses commemora la primera cita de Joyce amb la seva companya, Nora Barnacle. Però Nora no es va preocupar mai de llegir-lo. "Jim –deia– s'havia d'haver dedicat a cantar."

Joyce i la seva companya, Nora Barnacle

Joyce i la seva companya, Nora Barnacle

No és difícil d'entendre per què es va desanimar. Els tres primers capítols se centren en Stephen Dedalus, el sardònic retrat que Joyce fa del seu jo més jove com un rodamon filosòfic amb tirada a fer conferències sobre Hamlet mentre pren unes pintes de cervesa. El capítol tercer comença amb Stephen considerant les implicacions de la seva miopia: "La modalitat ineludible d'allò que és visible."

En aquest punt és on molts deixen de llegir. Però començar al capítol quatre és començar un Ulisses totalment diferent.

L'home comú de Joyce

La trama de l'Ulisses, tal com és, implica la trobada eventual de Stephen amb l'heroi de Joyce, Leopold Bloom.

Bloom és un venedor de publicitat jueu de mitjana edat, casat amb una cantant, Molly, que és a punt de tenir un romanç amb el seu representant, Blazes Boylan, un home gandul. Tenen una filla, Milly, que acaba de fer quinze anys i treballa fora de casa fent de photo girl –mig assistent de vendes, mig model– en un estudi fotogràfic de la costa. L'altre fill, el "pobret Rudy", va morir al cap d'onze dies d'haver nascut. Bloom, doncs, és un pare a la recerca d'un fill, i Stephen un fill a la recerca d'un pare.

Joyce espera fins al capítol quart, conegut per "Calipso", per presentar Bloom. I és llavors quan la rica intensitat de la seva vida interior desplaça ràpidament la de Stephen com a centre emocional de la novel·la.

"El senyor Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns de bèsties i ocells", comença l'episodi. I el seu esmorzar –un ronyó de porc fregit en mantega– trenca múltiples regles del menjar kosher. El detall és una nota clau per a la manca de convencionalitat de Bloom i ens fa veure que Joyce arrela el caràcter en el cos tant com en la ment. Bloom és intel·lectualment curiós, però essencialment autodidacte i la seva entrada a l'Ulisses fa miques la serietat cerebral dels capítols anteriors.

"Llet per als gatets"

Mentre Bloom es passeja per la cuina preparant l'esmorzar, Molly no es mou del llit, al pis de dalt, i parla amb el gat. La seva conversa contraposa el familiar "Miaow" de Bloom amb els crits idiosincràtics del gat: "Mkgnao!", "Mrkgnao!", "Mrkrgnao!", "Gurrhr!".

El moment és molt més que un exercici de virtuosisme de la fonètica felina. Resumeix el compromís de Joyce de representar la veu d'un altre, fins i tot d'un gat. El "Miaow" de Bloom es pot comparar amb una mena de narració més convencional: de forma lògica, seqüencial, amb frases completes. Però "Mrkgnao" copsa el crit modulat del gat amb més matisos que no ho pot tenir "Miaow". Centra l'atenció en la individualitat del gat.

Un esbós de Joyce mostra Leopold Bloom acompanyat de la primera línia en grec de l'Odissea

Un esbós de Joyce mostra Leopold Bloom acompanyat de la primera línia en grec de l'Odissea

El monòleg de Bloom, retallat i breu com els missatges telegràfics, és igualment idiosincràtic. El flux dels seus pensaments és copsat amb una brevetat eloqüent: "Em pregunto quin aspecte tinc per a ella. L'alçada d'una torre? No, ella em pot saltar." I permet als lectors una immersió completa en la seva consciència. Cap pensament no és privat. Fins i tot, com a lectors, acompanyarem Bloom a la comuna, on "deixava que els seus intestins s'alleugerissin tranquil·lament mentre llegia, llegint encara amb paciència aquest lleuger restrenyiment d'ahir força desaparegut". Aquest moment, profundament xocant per als lectors de fa un segle, confirma l'afany de Joyce de crear un personatge que es pot arribar conèixer íntimament més que cap altre en la ficció.

El resultat de començar pel capítol quatre és llegir una novel·la en què la xafarderia, la humanitat, la tendresa i la rica comicitat conviuen amb l'experimentació avantguardista.

El món d'Ulisses és arrelat en els sentiments quotidians, des de la gana, el restrenyiment i l'embriaguesa, fins a la infidelitat, la pena i l'amor. Aquests sentiments són al cor d'Ulisses i n'expliquen l'atractiu per a un segle de lectors. Si voleu afegir-vos-hi, comenceu pel quart capítol: potser us enganxarà.

Katy Mullin és lectora de literatura anglesa a la Universitat de Leeds. Aquest text ha estat publicat originalment a The Conversation.

A VilaWeb:

• Homersea
El 16 de juny de 1904 un producte de la imaginació de James Joyce, Leopold Bloom, vagarejà tot el dia per Dublín. Un dia que és ara una peça mestra de la literatura universal i, per a alguns, també un dels primers exemples d’hipertext narratiu, una prèvia d'allò que avui seria internet.

Un segle més tard, VilaWeb va proposar un joc a Biel Mesquida: escriure en directe, el 16 de juny de 2004, una narració bessona en la intencionalitat de l’Ulisses, però de trama i personatges propis i escrita directament a la xarxa, en un bloc. La podeu llegir ací.

• Més articles