Històries d'un entramat clandestí: la gent que va fer possible el referèndum 

Cinc anys després, ens acostem a alguns dels testimonis que van custodiar les urnes del Primer d'Octubre en la intimitat i parlem de com van viure la setmana prèvia a la votació.

Darrere de totes i de cadascuna de les urnes del referèndum del Primer d’Octubre hi ha un autèntic exèrcit clandestí que el va fer possible. Gent anònima que, malgrat la responsabilitat i els nervis de custodiar-les, van fer un pas endavant. Amb fermesa i amb coratge, amb l’esperit de saber que feien alguna cosa llargament esperada i amb la voluntat que aquella votació servís per a culminar el camí que havia emprès el país feia temps. 

La crònica de tot allò que va fer aquella xarxa invisible conté milers d’anècdotes. Parelles en què, sense dir-s’ho, l’un guardava les urnes i l’altre les butlletes; o una coneguda militant d’un partit polític que va rebre a la bústia de casa un sobre amb una clau i una adreça que la va dur fins a un pàrquing on hi havia un cotxe –que no ha sabut mai de qui era– amb les urnes i les butlletes; o la ciutat en què es van distribuir les urnes imitant les famoses “gàbies” amb què l’IRA controlava punts del nord d’Irlanda. 

Que milers d’urnes i milions de butlletes de vot es poguessin repartir pertot arreu sense que milers de policies desplaçats tinguessin ni una sola pista d’on eren diu molt de l’eficàcia amb què es va organitzar l’operatiu. En total, van ser vuit mil, fabricades durant dos dies a la Xina i pagades amb diners privats. Els dies previs al referèndum, la Guàrdia Civil espanyola va fer mans i mànigues per trobar-les, però no se’n va sortir. De fet, se’n van guardar als llocs més impensats: des de nínxols de cementiris i camps d’arròs fins a despatxos de batlles, passant per branques d’arbres i vehicles de la policia local. 

Va ser la resposta a la violència de l’estat espanyol, que havia fet entendre que no hi hauria referèndum si no hi havia una actuació extraordinària de molta gent. I precisament hi va haver això. Gràcies a la tasca discreta, però alhora determinada, de tots els ciutadans que van guardar les urnes a casa, milions de ciutadans van poder votar en el referèndum. Ho van fer ells i per tothom. Cinc anys després d’aquells dies, ens acostem a les històries d’alguns dels testimonis que van custodiar les urnes en la intimitat i parlem de com van viure la setmana prèvia a la votació. 

Tots els noms són ficticis per a mantenir l’anonimat.

"Tenia la sensació que feia una cosa important i, fins i tot, històrica. L'emoció sobrepassava la por"

L'Eduard va guardar nou urnes a casa: "Em van trucar el divendres quan sortia de la feina i em van dir que havia d'anar fins a un punt a recollir-les." En aquell moment ell no tenia cotxe i va explicar-ho al seu nebot, que alhora es va convertir en el seu confident –l’únic–, perquè l'acompanyés. D'allà les van dur fins a casa i les va custodiar, pràcticament, de manera literal: "Vaig estar-me tot el cap de setmana tancat a casa, gairebé no vaig sortir. No vaig veure ningú i encara que no havia de passar res, ho vaig preferir fer així", diu. Els nervis es van apoderar d'aquells dies: "Tenia la sensació que feia una cosa important i, fins i tot, històrica. L'emoció sobrepassava la por." L'Eduard recorda l'arribada al col·legi com un moment molt gratificant: "Quan vaig arribar amb les urnes tothom em va aplaudir, vaig al·lucinar, va ser molt impressionant." 

"El referèndum va anar bé perquè el va fer la gent i no els polítics"

En Pep va decidir de custodiar una urna per al referèndum del Primer d'Octubre per les seves conviccions polítiques: "Sempre he estat independentista i en aquell moment vaig sentir que havia de fer un pas endavant", diu. El procés fins a tenir-la a casa va ser discret i, d'alguna manera, misteriós: "Un dia em van dir que havia d'anar a un lloc concret i que allà veuria una furgoneta d'on hauria d'agafar les urnes. Així ho vaig fer." Explica que els dies previs al referèndum els va viure amb nervis i responsabilitat, però sense por: "En aquell moment en teníem tantes ganes que no pensàvem en què ens podia passar. Encara quan hi penso se'm posa la pell de gallina", recorda.

Tot i l'emoció d'aquells dies, en Pep no ho va compartir amb ningú: "Molta gent em preguntava si hi hauria urnes i jo els deia que no es preocupessin, que sí. Jo ho sabia perquè les tenia, però no podia dir res. Jo, que sempre ho xerro tot, no sé com vaig poder aguantar sense explicar-ho." El dia del referèndum a Sant Iscle de Vallalta, on en Pep havia de votar, la Guàrdia Civil espanyola va carregar i va entrar al col·legi electoral, però no va aconseguir de trobar cap urna: "Abans que arribessin, vàrem amagar l'urna en un nínxol del cementiri i vam muntar unes partides de dòmino al casal de la gent gran. Va ser tot improvisat, però va servir perquè no trobessin res i se n’anessin emprenyats", explica. Cinc anys després, s'ho continua mirant amb orgull: "El referèndum va anar bé perquè el va fer la gent i no els polítics."

“Només el poble ras amb gent anònima, i lluny dels interessos personals, polítics i econòmics, pot fer una acció com la del Primer d'Octubre”

El Nil va guardar les urnes del seu poble durant els dies previs al referèndum del Primer d’Octubre. Va participar-hi perquè considerava que era un fet transcendental per a la història del país: “Vèiem que havia arribat el moment clau que tots esperàvem de feia anys”, assegura. Explica que la custòdia de les urnes la va viure tranquil i sense por, però amb la responsabilitat de complir la feina encomanada: “Només estàvem connectats entre nosaltres i la nostra missió a complir. Sense conèixer-nos de res, ens teníem tota la confiança. L’objectiu era comú: portar el nostre país cap a la independència”, diu. Durant els mesos de preparatius no va dir res a ningú, però quan s’acostava el dia de la votació ho va compartir amb la seva família.

Tot i la determinació amb la qual va veure aquells dies, ara se sent decebut amb la classe política: “Ens vam creure que anava de debò, però després s’ha vist que va ser una enorme presa de pèl per part dels partits polítics i d’algunes entitats. Només el poble ras amb gent anònima, i lluny dels interessos personals, polítics i econòmics, pot fer una acció com la del Primer d'Octubre. S’ha demostrat”, diu. Això sí, no es penedeix del que va fer i se sent satisfet de la força que va tenir la gent: “Estic molt orgullós del poble català i dels companys de l’exèrcit clandestí”, conclou.

"Ho vaig fer per responsabilitat amb la gent que s'havia mobilitzat fins al moment"

La Mònica va ser l'encarregada de repartir la quinzena d'urnes del seu municipi i durant un dia les va tenir a l'interior d'una furgoneta que li havien prestat per a l'ocasió. Va decidir d’implicar-se en aquest entramat pel seu vincle amb les entitats del país i perquè, si no ho feia ella, creu que al seu municipi no s’hauria fet el referèndum: "Ho vaig fer per responsabilitat amb la gent que s'havia mobilitzat fins al moment."

Ara bé, el fet d'involucrar-s'hi fins al fons va tenir conseqüències per al seu benestar emocional: "Vaig tenir vertigen molts dies i em vaig haver de medicar per gestionar-ho. A les reunions apareixia gent que no coneixia, patia pel telèfon mòbil... Però de por, no en vaig tenir fins a l'1 d'octubre." Ho va explicar solament al seu cercle més íntim, però assegura que va estar molt sola amb aquesta qüestió fins al 25 de setembre: "Al final, ho vaig dir a la meva família, sobretot, perquè vaig haver de demanar uns dies de vacances i perquè rebia moltes trucades. Però amb ells no parlava ni per Signal, tot era cara a cara." 

"No tenia por, s'havia de fer tant sí com no"

A en Carles uns companys li van proposar de guardar les urnes i no va dubtar-ne ni un moment: "Vaig acceptar de seguida, i no tenia por. S'havia de fer tant sí com no." De fet, va encarregar-se de distribuir les urnes de sis municipis i, durant els dies previs al referèndum, pel pàrquing de casa seva hi anaven passant els qui havien d’agafar les urnes dels pobles veïns. Amb discreció, quan es tancava la porta del garatge, feien el lliurament, i amb la mateixa cautela se n’anaven amb el maleter ple. Així, fins a repartir-les totes.

En Carles explica que va viure aquells dies amb serenor: "Estava tranquil, encara que la policia les busqués desesperadament, no creia que em poguessin tenir en cap fitxer per venir-me a buscar." El primer dia no ho va compartir amb la seva parella, amb qui vivia, però quan la dona se'n va adonar no va tenir més remei que fer-li-ho saber: "Vam parlar de com ho faríem, però no en xerràvem gaire, d’aquest tema. No vaig dir res a ningú més, fins el dia abans del referèndum, quan havia de comunicar-me amb la gent dels col·legis electorals per fer-los-les arribar." 

"Patia més aviat pels meus pares, que no ho sabien, i si els ho hagués dit, haurien passat molta por i no s'hi haurien atrevit"

L'Oriol va guardar una urna a casa sense que ho sabés ni la seva família –amb qui vivia– ni la seva parella –a qui va haver de demanar el cotxe per a anar-la a recollir. En aquell moment, ell militava en unes joventuts polítiques i del seu entorn només ho sabien persones d'aquesta formació. Tot i això, els dies previs al Primer d'Octubre els va viure amb calma i no patia perquè la policia pogués trobar l'urna: "Era molt difícil que poguessin esbrinar que era allà. Faltaven molt pocs dies per al referèndum." 

El preocupava més la seva família: "Patia més aviat pels meus pares, que no ho sabien, i si els ho hagués dit, haurien passat molta por i no s'hi haurien atrevit." Per a ell, el moment més complicat de gestionar va ser el camí de casa fins al col·legi electoral: "Em va entrar la paranoia pensant que em seguien amb un altre cotxe... Vaig començar a donar voltes pel barri per assegurar-me que no em seguien i, finalment, quan ho vaig veure clar, vaig conduir fins al centre cívic on havíem de votar." 

"El poble català volia una cosa, i si nosaltres podíem ajudar en aquest procés d'independència, no podíem dubtar"

L'Anna va oferir casa seva per a guardar una urna: "Tenia clar, igual que ara, a què ens enfrontàvem i les capacitats que tenia l'estat per a imposar-nos por", assegura. Explica que va decidir de participar-hi per la seva convicció amb el país i amb la gent: "El poble català volia una cosa, i si nosaltres podíem ajudar en aquest procés d'independència, no podíem dubtar." Tot i això, assenyala que la por també va ser present aquells dies: “És un sentiment inevitable, però nosaltres en cap moment vam deixar de fer la nostra vida. Vull dir, era una cosa que sabíem que hi era i que era important, però que no ens va impedir de continuar.” Una por que va haver de dur per dins, perquè en el seu cas només ho va compartir amb una persona: "Vaig fer-ho amb molta discreció perquè així ens ho van dir i perquè era el més segur per a tothom que hi participava."